La por al rebuig

Les relacions són i seran sempre la causa principal del nostre patiment al llarg de la nostra vida.

Les relacions seran la causa dels millors records i dels pitjors a causa de la por a ser rebutjat.

Res ens crea més sentiment de pobresa emocional que patir un rebuig.

Els rebutjos socials 

Massa vegades estem en relacions equivocades, massa vegades ens quedem en elles i massa vegades ens hem sentit traïts, rebutjats i abandonats per persones en què confiàvem i estimàvem.

I he de dir-te, que les relacions mai han estat la causa del teu patiment, el que realment ha causat en tu tot aquest patiment és la teva manera pròpia i especial manera d’entendre el que és el rebuig i l’abandonament.

Ens passem la vida no volen ser rebutjats.

La por al rebuig social és el primer factor que impedeix assolir la vida que vols.

Ens passem la vida volen ser apreciats, valorats, reconeguts.

Res és més normal que veure a un home o una dona dolguts per un rebuig.

Res és més important per l’ésser humà que el reconeixement d’altres éssers humans, sobretot d’aquells que apreciem i estimem.

I aquesta necessitat que malauradament poques vegades es fa realitat, és la causa de les nostres pitjors misèries.

La psicologia del rebuig

Necessitem tenir èxit en les relacions.

No suportem ser rebutjats.

Sentir-se un rebutjat social ens atemoreix.

No suportem que ens deixin de banda.

No suportem que ens abandonin…

Per què?

Per què tenim aquesta necessitat tan imperiosa a ser estimats que no tenir-la ens fa patir tant?

Necessitar és el problema, el voler el que no és, és el problema.

Voler el que no tenim és el problema, no acceptar el que és, és el problema.

Necessitar que altres resolguin el que sols tu pots i hauries de resoldre per tu mateix és el problema.

El rebuig amorós i com superar-ho

Tot és el mateix:

• fracàs
• ser abandonat
• sentir-se culpable per abandonar
• sentir-se culpable per ser abandonat
• ser rebutjat
• no saber rebutjar

Tot és, en el fons creure’s que tu no vals i per evitar creure això deixes d’arriscar-te, deixes d’exposar-te, deixes de mostrar-te tal com ets a fi i efecte d’aconseguir l’aprovació aliena.

Però pensa que en el fons pateixes quan l’altre no fa el que tu vols.

Pateixes quan sents que no ets valuós per algú.

Però en el fons el que hi ha és la imperiosa necessitat de controlar a l’altre.

Tenim la necessitat de manipular a l’altre perquè faci allò que tu vols.

Volem ser reconeguts, volem ser estimats i estem disposats a fer el que calgui per aconseguir això dels altres.

Inclús fer mèrits, inclús fingir, inclús patir perquè l’altre faci el que tu tant necessites i és que no et rebutgi, que et valori, que t’apreciï, que t’estimi.

Fixat, quantes coses som capaços de fer per la nostra imperiosa necessitat de sentir-nos estimats.

Símptomes que tens por al rebuig

En realitat la por al rebuig és por a no ser estimat, aquesta por al rebuig és la clau que evita que facis allò que ets.

La por al rebuig et fa ser qui no ets per agradar a aquell que vols que t’estimin.

I això és el que et crea aquesta gran por al rebuig amorós.

Sempre t’han dit que si un home et rebutja és bo insistir-hi i no t’ho has cregut.

Insistir pot ser bo si és interès genuí.

Insistir no és assetjar.

La por al rebuig és també la mateixa por que t’abandonin i aquesta por al rebuig t’està dient a cau d’orella que no vals, que no ets suficient, que no ets valuós, que no ets bo, i això en realitat és el que tems tant.

Necessites que no et rebutgin per tu creure que vals.

I per creure que vals vols agradar i en fer-ho deixes de ser tu i en deixar de ser tu encara agrades menys.

Res agrada menys que algú que vol agradar perquè et poses per sota i això es nota.

La submissió es nota.

L’esclavitud es nota i això no agrada a ningú.

La gent admira les persones lliures i autònomes i voler agradar et converteix en un esclau de l’aprovació aliena i això no agrada gens.

Rebuig i acceptació

I aquí bé una veritat que mai has volgut acceptar ni entendre i és aquesta.

La majoria de relacions que voldries no són bones per a tu com no és bo per tu qualsevol feina, qualsevol peça de roba, qualsevol hàbit, qualsevol menjar, qualsevol estil de vida.

La majoria de relacions que desitges no et faran bé i haurien de ser un no per a la teva vida.

Però necessites viure-les per trobar a través d’elles qui ets realment tu.

I així, saben qui ets tu en sentir el sents quan estàs en aquestes relacions puguis accedir a relacions que siguin bones per a tu.

Ja sé que és caragolat i pesat, sí, però la vida funciona així.

Ni tu ni jo l’hem inventat ni podem canviar-la, sols podem saber com és i així utilitzar-la per viure millor, oi?

Una altra realitat que mai has acceptat.

Aprendre a ser rebutjat és com se supera la por al rebuig

Als homes us fa pànic que el rebuig d’una dona que us agrada.

Necessites exposar-te tal com ets, tal com sents i ser rebutjat per aprendre a creure en tu amb independència de la llibertat dels altres.

El rebuig és la part del camí que necessites per arribar a casa.

Un rebuig significa que t’has mostrat tal com ets i no tal com l’altre voldria que fossis.

Un rebuig significa que t’has atrevit a expressar-te en llibertat i que alhora acceptes i permets aquesta mateixa llibertat que vius en l’altre.

Qui no s exposa mai, mai serà rebutjat, però es perdrà el millor de la vida que és precisament el que hi ha més enllà del rebuig.

Quan tens por a ser rebutjat o abandonat, és quan cedeixes, és quan renuncies a qui ets, és quan deixes de posar límits, i dius si quan vols dir no.

Al darrere sols hi ha un sentiment que no vals i que no trobaràs a ningú.

Aquesta por a ser abandonat fa que et quedis en llocs que no et fan bé.

Si no et fa bé, quedar-te per por a ser abandonat o rebutjat i esperar que això que et fa mal et faci bé per art de màgia és un error.

La vida és llarga, però no tant com creiem i quedar-te massa temps en llocs que no et fan bé farà que mai trobis el teu lloc.

Aconseguir tenir amor propi t’ajudarà a gestionar bé aquesta irracional por al rebuig.

Superar la por al rebuig

La por al rebuig et fa estar en relacions on l’únic focus que tens al cap és que t’elegeixin.

És que no t’abandonin i això mai hauria de ser un objectiu de res, sols hauria de ser la base en la qual tu estàs disposat a jugar.

Tu no estàs en un lloc per ser el caprici de ningú, o tens clar que ets l’elegit i que no hi ha dubtes o has de marxar de pressa i sense dubtes, o m’elegeixes o fora, o si o fora.

Si el teu objectiu és que no em rebutgin, estàs en el lloc equivocat.

Si estàs en una relació on el teu objectiu és que no et deixin has perdut abans de començar.

Com superar un rebuig amorós

Mai podràs agradar a tothom.

La realitat és que la majoria de relacions que tens i que tindràs no són ni seran bones per a tu.

És un error pensar que el normal és que les relacions que iniciïs han de fluir bé i per sempre.

És un gran error pensar així, i és la base de les decepcions futures.

Les teves creences et tenen ben fotut, t’has cregut els comptes de Disney i així et va.

El que és normal és que al llarg de la teva vida tinguis poques relacions realment bones i moltes relacions buides, pobres si sense contingut.

Com rebutjar un home sense ferir-lo

No podràs, no depèn de tu.

La fòbia al rebuig és la fòbia que tens a no acceptar la vida com és i no com voldries que fos.

El que és normal és que no agradis a quasi ningú.

El que és normal és que t’ignori la immensa majoria i que sols s’acostin la majoria en cas que siguis útil per alguna cosa i que quan deixis de ser útil deixin d’acostar-se.

Acceptar la realitat és madurar, i tu no vols madurar, tu vols seguir sent un nen il·lusionat que creu encara en els reis mags i així et va.

Desperta’t ja, la vida és així, relacions realment nutritives, sanes, positives són realment escasses.

Superar la por al rebuig

El rebuig et farà patir si tu creus que el rebuig és dolent per a tu.

Tu tens la clau per fer del rebuig una eina increïble per créixer o la causa del teu patiment.

Tu decideixes.

Que visquis molt rebuig no vol dir que t’hagis de desesperar i que pensis que tots són uns interessats i unes males persones.

Res més lluny que això.

Ja parlarem en un altre post de tot plegat, però aquí i ara del que et vull parlar és del rebuig i de l’abandonament i perquè ho portes tan malament.

Ningú és bo ni ningú és dolent, simplement hi haurà poca gent que encaixarà amb tu i que tu encaixaràs en ella, és així, no preguntis per què, és així.

Com manejar la fòbia al rebuig?

Som com peces d’un puzle, no encaixen en qualsevol lloc sinó sols en pocs, però per trobar aquests llocs hauràs de provar en molts abans, no és arribar i ja està, així no funciona la vida que és.

De cada moltes relacions que iniciïs el normal és que la majoria no arribi a res massa interessant i no passa res, és així com funciona la vida.

Aquesta és la realitat, voler que sigui d’una altra manera és patir, et diran que no moltes més vegades de les quals voldries i és normal que et diguin que no.

El que és normal és que et diguin que no i això res té a veure amb el teu valor ni amb la teva felicitat.

Partim d’una base errònia, no pots agradar a tothom, el normal és que agradis a pocs, el normal és que per a molts siguis indiferent i a molts no agradis.

Això és el normal.

Ara pots entendre perquè un home rebutja una dona si li agrada i també el contrari.

Pretendre que sigui d’una altra manera és el problema.

Has de canviar moltes de les teves creences errònies que sense qüestionar-les les has incorporat a la teva manera de ser.

I a partir d’aquesta base errònia tot pivota al voltant de què no et deixin.

Vius des de l’escassetat, aquest és el problema, et costa relacionar-te i quan et relaciones t’aferres perquè et costa, si tinguessis moltes bones opcions t’asseguro que no patiries el rebuig d’aquesta manera.

El problema no és el rebuig, el problema és la teva incapacitat a generar bones relacions.

Vius relacions fràgils i amb por, i aquesta por et fa que deixis de ser tu i això és el que fa que deixis de ser atractiu i aquesta por que et deixin és la causa principal que et deixin, perquè la persona que et va conèixer sense por, amb la por t’has convertit en una altra persona molt menys atractiva.

Res desagrada més que qui necessita, res desagrada més qui vol agradar, perquè es torna sumis, i això es nota, a ningú li agrada la gent submisa.

Timidesa i la por al rebuig i a l’abandó

Entrar en les relacions a sumar sense que això et resti a tu i sense esperar res a canvi.

La revolució que estàs buscant comença aquí.

Fins ara et relacionaves des de la necessitat, l’interès i des de les expectatives.

Fins ara t’acostaves a qui t’agradava i esperaves que aquest altre li agradessis a tu també.

Fins ara t’acostaves a qui t’interessava i esperaves que també li interessessis a tu.

Fins ara i des de sempre t’has relacionat des del teu interès propi.

I si estiguessis equivocat?

I si estiguessis fent les coses al revés?

I si, en canvi, d’entrar a les relacions a buscar, entressis a les relacions a donar?

I si, en canvi, d’entrar a les relacions a rebre entressis a les relacions a sumar?

I si ho estàs fent al revés?

Però clar.

Que tant ple estàs tu per poder donar?

La idea seria la següent.

Entrar en les relacions a sumar sense que això et resti a tu i sense esperar res a canvi.

Fixat, aquesta descripció és la descripció màgica que tot ho canvia.

Analitzem aquesta frase.

1/ entrar a les relacions a sumar.

Pots sumar a l’altra persona?

Saps que necessita que tu pots aportar-li?

Saps qui és per saber en què pots ajudar?

No és sols voler sumar, és poder sumar.

Pots realment sumar en la vida de l’altra persona tal com ella la vol viure o simplement ets una aprofitada més que s’acosta per veure que pot obtenir pel teu benefici propi?

2/sense que et resti.

Pots sumar sent realment qui ets i vivint la vida que vols viure?

Pots donar, pots sumar sense que això et perjudiqui a tu?

Voler sumar sense que et resti és una cosa, però la confonem, una cosa és voler sumar sense que et resti i una altra molt diferent és poder sumar sense que realment la teva vida es vegi perjudicada.

3/ sense esperar res a canvi.

La psicologia del rebuig social per fer-ne d’ell una eina de creixement personal.

Aquí està la clau de tot plegat, sempre fem per obtenir un benefici posterior i si no l’obtenim ens enfadem o patim.

Sempre sembrem per recollir i amb les persones no funciona així sinó ben bé el contrari.

Com més expectatives tens, quan més vols controlar a l’altre, quan més esperes de l’altre, quan més l’exigeixes, quan més li retreus, quan més el forces, com més vols que l’altre faci allò que tu vols més allunyes a l’altre de tu.

Si no esperes res de l’altre, quin mal et pot fer el seu rebuig o el seu abandó?

Què hi ha al darrere dels rebutjos socials?

Quan pateixes quan t’abandonen o quan et rebutgen és el senyal inequívoc que tu ets un interessat i un manipulador.

Quan més pateixes pel rebuig de l’altre més vol dir que el vols controlar, que el vols esclau, que no el vols lliure, que no l’estimes, i si no l’estimes, fa molt bé en rebutjar-te, en allunyar-te de la seva vida.

Ja t’ho he dit, aquí està tot el que necessites saber i que molts o tots no sabem fer bé, no sabem relacionar-nos bé i així ens va, de decepcio en decepcio.

Si et relaciones bé mai et decebs perquè res esperes que l’altre et doni i menys si això que vols d’ell resta a la vida del que dius voler-te relacionar bé.

Moltes vegades les persones necessitem teràpia psicològica per entendre aquests conceptes que semblen tan clars, però que no els tenim.

Una bona relació es basa en dues persones que volen entrar a sumar en la vida de l’altre sense que els resti a les seves i sense esperar res a canvi, i quan tu fas això i l’altre ho fa, és aquí on entre dues persones haureu creat una bona relació, una relació fàcil, lliure i feliç.

No hi ha altra manera, però ningú ho fa, o quasi ningú i així ens va.

L’únic compromís que tenen és aquest:

O poden sumar en la vida de l’altre sense que resti a la seva vida o marxaran, si l’altre resta, marxarà, si l’altre no pot sumar marxarà.

L’abandonament s’entén d’una altra manera molt diferent.

L’abandonament no és més que una altra manera d’estimar, ja en parlarem.

La clau és el sense esperar res a canvi, ni tan sols esperar l’aprovació.

Si et rebutgen, si t’abandonen és igual, no volies altra cosa que la llibertat de l’altre.

Tu entres a les relacions a sumar des del teu ésser autèntic, des de la teva fortalesa, si pots sumar, si saps sumar, si l’altre es pot nodrir d’això no et rebutjarà.

Però tu no saps que necessita l’altre, tu sols saps el que ets tu i això és l’única cosa que et val.

Si qui ets no nodreix a l’altre, no és que t’hagi de deixar i rebutjar sinó que tu vols que sigui així.

Si tu vols que et rebutgi, si no el pots nodrir des de la teva essència i sense renunciar a ella.

Si tu no vols res d’ell, sols la seva pau, si la seva pau és allunyar-se d’algú que no el pot nodrir, això precisament és el que tu vols i si tu vols precisament això, de què pateixes quan et rebutgen?

Com superar la por a ser rebutjat

El teu valor no el defineix l’aprovació o el rebuig de l’altre sinó el fet que tu ho hagis intentat.

Que tu intentis relacionar-te amb aquest altre des de la teva essència, això és el que et defineix, que hagis tingut el valor d’acostar-te a algú i intentar sumar en la vida de l’altre sense esperar res a canvi i des de la teva essència.

Això és el que et defineix, el que estàs disposat a donar, a sumar i a aportar.

Una altra cosa és si a aquest altre això li val o no.

Un rebuig parla molt més de qui rebutja sense saber qui és realment l’altre que del que és rebutjat.

Si tu vas per la vida regalant bitllets de 100 euros al teu voltant i algú no te’ls accepta i els rebutja.

Que parla aquest fet de tu?

Que parla aquest fet de l’altre?

Acceptar el rebuig amorós

El teu motor és sumar sense esperar res a canvi des de la teva essència, això és bo.

Qui no ho accepti sols parla d’ell, no de tu.

Si el teu motor és quedar-te a casa i no centrar-te a regalar aquests bitllets de 100 euros a la gent, no tindràs rebutjos, cert, però que diu de tu?

La por al rebuig no és més que una falta d’amor propi.

 La por al rebuig no és més que un sentiment d’escassetat i d’una manca d’habilitats socials.

És dur de sentir, sí, però això és el que penso des d’una visió psicològica professional.

La tortura de viure amb la por al rebuig en l’amor

Viure en por és una tortura perquè no pots gaudir.

La por a perdre alguna cosa que vull i m’aferro i en aferrar-me ni la gaudeixo ni em gaudeix i acabo allunyant a qui pretenc mantenir a prop de la meva vida.

Tinc por que m’abandonin, que em rebutgin i per por a això també ens quedem a una cova i no ens exposem.

Per por que ens rebutgin no ens exposem, perquè si ens exposem ens poden rebutjar i això fa, bé que et conformes amb una relació pobra que no et nodreix o bé, que acabis sol, creient que aquella relació que voldries tenir no és possible en el món real on vius.

Darrere de la por al rebuig hi ha una relació buida o una soledat autoimposada i en els dos casos ens perdem coses meravelloses de la vida.

Si estàs molt de temps sense ningú, quan trobes a algú s’activaran totes les pors sobre el rebuig i l’abandonament i et tornarà a passar el mateix, decepció, por, submissió o retrets i t’allunyaràs o faràs que s allunyi i seguiràs culpant als mateixos de sempre de la teva situació.

Superar la por al rebuig

No sabem entrar i sortir de pressa dels llocs si aquests no són els nostres, però primer has d’entrar per saber-ho, si no entres mai podràs viure res massa bo i si no ets capaç de sortir d’on no és acabaràs rostit.

Primer t’has d’exposar i suportar el rebuig i la por al fracàs i a l’abandonament i una vegada dins veure si és un si o un no, però això ho has de fer de pressa.

Si no surts ràpidament no podràs sortir, perquè les relacions afectives són addictives, i més les dolentes que les bones.

Com més et quedis en una relació on no pots sumar sense restar-te a tu és patir.

Tot pivota en la por al rebuig, la por que t’abandonin.

Tens por a entrar per por al rebuig i tens por a sortir perquè de la mateixa manera que tens por que t’abandonin també et sents culpable si el que abandona ets tu.

Així mai trobaràs el teu lloc, bé per por a exposar-te i poder entrar i com la majoria són un no, per por a sortir-ne ràpid i bé.

La vida és llarga, però no tant i sols que et quedis 5 vegades més temps del compte en una relació que no era la teva, la vida ha passat.

La clau és tenir el valor per entrar de pressa i això sols ho farem si deixem de tenir por al rebuig.

La clau és saber sortir de pressa, sols si som capaços de deixar de tenir por a l’abandonament si tot plegat no ens traumatitza amb la culpa i el fracàs.

És entendre que la vida és arriscar-se, arriscar-se a entrar malgrat la por al rebuig, a equivocar-se, a què sigui un no i a aixecar-se de nou.

Aprendre a saber-ne sortir de pressa i bé, per tornar a intentar de nou amb més coneixements, més habilitats, més saviesa i potser, sols pot ser, a la 5 o a la 10 tinguis fortuna i no per sempre, quedar-te on no és el teu lloc és un error.

La por que t’abandonin, la por al rebuig és la causa real que no puguis tenir una bona vida.

El rebuig en realitat sol existeix dins la teva ment

És sols una creença equivocada que mantens dins el teu cervell malalt.

Aprendre a desidentificar-te de la història de l’abandonament i el rebuig.

Entendre que ningú t’abandona, entendre que tu no abandones a ningú, entendre que tu no rebutges a ningú, entendre que ningú et rebutja a tu, aquests són conceptes que la teva ment pensa, però no són reals, és una història basada en creences falses.

Cal desactivar les creences en les quals es basa la teva ment per elaborar pensaments a través dels quals tu penses que et rebutgen i que, per tant, no ets valuós, cal que t’adonis que el rebuig no existeix i que l’abandonament no existeix.

El que existeix és que tu ets valuós perquè entres en les relacions a sumar sense esperar res a canvi.

I en fer-ho, en tenir el valor de fer-ho i exposar-te a què l’altre no valori això, és el que et dona el valor.

L’altre no et pot rebutjar perquè no sap qui ets, ell no et veu, tu per ell ets el mirall on es reflecteix, no et veu a tu, no et valora a tu, valora el que fas no d’acord amb el que fas sinó d’acord amb qui és ell, que creu ell, que pensa ell d’ell, sobre la seva realitat.

Imagina que tu sortissis cada dia amb 10 bitllets de 100 euros cada un dins d’un sobre i els volguessis donar a les persones que passen al teu costat.

Com eliminar la por al rebuig?

Quan entens que el rebuig és un triomf i un acte de generositat per part teva.

Fer això diu molt de tu, diu que ets ric, diu que ets generós, diu que ets empàtic.

Imagina que et trobes algú que et rebutja aquest sobre de 100 euros, per por, per desconfiança, per odi, per desconeixement o simplement per ignorància.

Què diu de tu aquest rebuig?

Què diu d’ell aquest rebuig?

Això és el que fas cada dia quan ofereixes el millor de tu per sumar en la vida dels altres.

Ofereixes 100 euros dins un sobre, molts sols veuran el sobre i et rebutjaran.

Aquest fet parla molt bé de tu, parla del valor d’intentar-ho, parla de la voluntat d’entrar en la vida dels altres a sumar en elles, i parla també dels que et rebutgen sense saber qui ets ni que ofereixes.

El rebuig explica moltes coses, però en cap cas una història de tu que et faci perdre valor.

Però clar, tot depèn de les teves intencions reals en relacionar-te.

Si quan et relaciones ho fas per necessitat, per interès o perquè vols utilitzar l’altre, llavors les teves intencions són unes altres i potser qui veu això et rebutja per aquest motiu.

Res és menys atractiu que mostrar necessitat.

Causes del rebuig social

La necessitat i voler l’aprovació aliena, quan t’hauries de relacionar des del seu contrari, aportar.

Res és més atractiu que la fortalesa de qui no necessita i té molt a oferir.

Si tu sumes sense esperar res a canvi el rebuig mai explicarà cap història negativa de tu, sinó ben bé el contrari.

És més, si del que es tracta és de sumar sense esperar res a canvi, si fas això no tens por al rebuig, ni et fa patir, perquè res esperes.

Tu dones sense esperar res a canvi, si no esperes res, el rebuig no té cap significat negatiu per a tu i l’abandonament tampoc.

Si tu et relaciones per sumar en la vida de l’altre sense esperar res a canvi, si tu vols realment sumar, però no sumes, no es culpa teva perquè tu no pots fer el que no pots fer.

Si tu intentes sumar en la vida de l’altre d’acord amb el que ets, el que tens, el que pots i si l’altre no se sent nodrit per tu, el que tu vols és que t’abandoni, el que tu no vols és estar amb algú que no li sumi la teva presència.

Si no pots sumar malgrat tu voler sumar, el que vols és que s’allunyi de tu perquè pugui trobar algú que sí que el pot sumar.

Si no esperes res a canvi el rebuig no té cap forca sobre tu.

Et relaciones per sumar en la vida de l’altre sense esperar res a canvi, si actues així l’abandonament no té cap sentit, perquè tu no esperes altre resultat que el que l’altre disposi d’acord amb la seva llibertat personal.

Sols vols que si no el pots sumar se’n vagi, tu vols això, però ets tu qui te’n vas si no pots sumar en l’altre perquè tu vols sumar en l’altre i si no pots ets tu qui te’n vas.

Ningú t’abandona, si algú ho fa és perquè tu no has sabut percebre prèviament que el que tu aportes no suma en la vida de l’altre i ets tu qui no vols seguir aquí.

No hi ha abandonament si no ets capaç de sumar en la vida de l’altre, perquè ets tu que no vols estar en aquesta relació perquè tu no vols restar a ningú.

L’objectiu de la teva vida pel que fa a les relacions hauria de ser sumar sense esperar res a canvi.

Mai restar, si restes te’n vas i si restes i t’abandonen és el que tu vols, així doncs, de què patir si és el que vols?

El rebuig social o el quan esperes alguna cosa a canvi i no ho reps.

Si l’altre et rebutja no importa, no t’afecta, t’afectaria si esperessis alguna cosa a canvi, si no esperes, el rebuig no conta i no conta per què tu saps qui ets i que vals i tu sols entres a la vida de l’altre a sumar.

Tu entres a la vida dels altres a regalar bitllets de 100 euros sense esperar res a canvi, si algú no els accepta, si algú els rebutja.

Què diu això de tu?

Què diu això de l’altre?

Si algú rebutja els teus 100 euros, diu molt de tu i molt poc de l’altre.

Oi?

Amb aquesta manera de pensar desactives totalment l’abandonament i el rebuig.

Quan dues persones es troben i viuen així, se sumen i valoren el que reben de l’altre, sense esperar res a canvi aquí és.

En la resta de situacions marxar de pressa és la millor manera d’estimar.

O sumes o ten vas, o et relaciones sense esperar res a canvi o te’n vas.

Si fas això ningú t’abandonarà mai, no els has donat ni temps ni espai.

No t’abandona ningú, tu has marxat abans

I si no has marxat d’on no pots sumar i et deixen o et rebutgen t’ho mereixes per falta d’empatia, per falta d’amor.

No tothom pot estimar, sols pot estimar qui no necessita l’altre, sols pot estimar qui és autònom, voler estimar és una cosa, poder estimar és una altra.

Si pateixes quan t’abandonen és que no estimes, i no sols no estimes, és que no has entès res.

Per entendre com funciona realment una bona relació has de fugir dels conceptes que t’han explicat pares, escola, pel·lícules i llibres varis.

Has de reprogramar la teva ment amb creences que et permetin estimar sense patir.

Tens por del rebuig amorós quan no saps estimar

Si vols saber com estimar als altres, si vols tenir una bona relació amb altres persones, primer de tot has de saber com tenir una bona relació amb tu.

Et saps relacionar bé amb tu?

Tens por al rebuig si no tens amor propi

Si vols saber com relacionar-te bé amb altres persones, primer de tot i bàsic és no necessitar aquesta relació per tu estar bé i feliç.

Si vols saber com relacionar-te bé amb els altres has de saber construir-te una vida rica, plena i feliç per tu mateix.

Aquí hi ha feina a fer i desenvolupo tot això en altres articles d’aquesta web.

El que ens ocupa aquí és entendre que no tothom pot relacionar-se bé amb altres persones.

El més normal és que no en sàpigues, el més normal és que et relacionis malament i dit això, és normal que pateixis les relacions i no les gaudeixis.

Per crear bones relacions a la teva vida has de ser autònom emocionalment.

És aconsellable que també ho siguis econòmicament.

És difícil crear bones relacions des de la necessitat.

Els éssers humans som així de complicats.

Acceptar el rebuig

Res et fa més lliure i més fort que viure rebuig.

Si no ets autònom buscaràs en els altres el que necessites per a tu i ja estàs infringint la regla d’or per una bona relació humana.

Sols et pots relacionar bé si ets capaç d’entrar en una relació a sumar en la vida de l’altre sense que et suposi una resta a la teva i sense esperar res a canvi.

Buscar en l’altre el que un és incapaç de trobar dins d’ell mateix és la principal causa de relacions tristes i claustrofòbiques.

No pots relacionar-te amb altres persones per saquejar la vida de l’altre.

Si quan algú t’abandona penses que alguna cosa dolenta hi ha en tu, és que estàs pensant malament.

Quan algú t’abandona és que allò que tens no nodreix a l’altre i si no nodreix a l’altre ets tu que no hauries de voler una relació així.

Per respecte a l’altre, per amor a l’altre, per respecte a tu.

Si algú t’abandona perquè no ets el que ell necessita per poder gaudir d’una bona vida, no parla de tu, parla de l’altre.

Si tu ets aigua i l’altre és un peix, l’aigua per ell és bona, si tu ets aigua i l’altre és un ocell, la teva aigua sols l’afogarà i això no defineix l’aigua, això defineix al peix o a l’ocell.

Si algú t’abandona no hi ha res dolent en tu ni en l’altre.

No et deixen perquè hi hagi res dolent en tu, et deixen perquè tu no ets el que ells necessiten.

Les reals causes del rebuig social

Cada planta té unes necessitats d’aigua, d’aire, humitat, sol, d’adobament i en una proporció diferent en funció de cada planta.

L’altre és aquesta planta i tu ets tot això, aigua, aire, humitat, sol, terra en una proporció molt definida.

La planta en relacionar-te amb tu florirà o morirà, si la teva proporció d’aire, humitat, sol, temperatura, aigua és bona per la planta, la planta florirà, si és dolenta morirà i tu això ho pots anar veient cada dia.

I tu hauries de ser conscient de la teva responsabilitat en tot plegat.

Tu hauries de ser conscient de qui ets, tu hauries de ser conscient de quina proporció d’aire, aigua, humitat, terra, temperatura i sol ets i amb quina planta pots nodrir.

Almenys ser conscient que qui ets, pots fer florir a la planta o la pots matar i actuar amb molta cura, està molt atent a tot plegat.

Si la veus florir amb tu, vas bé, si veus que s’apaga i emmalalteix, hauries de marxar.

Abans que la planta sigui conscient que tu no ets el que ella necessita, tu hauries de veure-ho abans i marxar si no pots nodrir a la planta que pretens florir.

Hauríem de viure amb la sana intenció de fer florir a les persones que ens envolten i en cap cas ferles morir.

Hauríem de veure als altres com plantes delicades i meravelloses i un mateix com una bona barreja d’aire pur, humitat, sol, temperatura, aigua i terra adobada que pot ser bona per algunes plantes i per altres no.

Hauríem de relacionar-nos per intentar que aquesta planta que és l’altre pugui florir millor amb nosaltres que sense nosaltres.

Però també hauríem de ser conscients que podem ser el que necessita la planta o no ser-ho i ho veurem, estan atents a com evoluciona la planta al nostre costat.

Si floreix anem bé, si no anem malament i hauríem de marxar i allunyar-nos en aquest cas.

Com actuar davant del rebuig

Relacionar-se bé, vol dir en molts casos saber allunyar-se també.

Quan ens abandonen és que la planta està patint i ja no pot més, és quan la planta s’adona que no som la terra i la temperatura i el sol que necessita per florir.

S’allunyen quan la planta no floreix prop de nosaltres i tu encara segueixes allà.

Tu hauries d’haver marxat molt abans.

T’abandonen per ser poc sensible a la planta, per no saber cuidar d’ella, per no saber que no ets el que la planta necessita.

T’abandonen per perquè no pots estimar a la planta.

Això no vol dir que tu siguis dolent, vol dir que la teva barreja de terra, sol, humitat, aigua i temperatura no és la que aquesta planta en concret necessita.

Ens hauríem de relacionar amb la intenció de veure florir les plantes que ens rodegen.

Ens hauríem de relacionar amb la intenció de potenciar l’essència de l’altre, i hauríem d’allunyar-nos si no som capaços de fer-ho.

I, en canvi, de marxar, culpem, i, en canvi, de fer-nos responsables critiquem, jutgem i patim.

La planta es deu a ella mateixa i si tu no ets la proporció adequada de cada cosa que ella necessita per florir, ella té la responsabilitat d’abandonar-te i tu tens la responsabilitat de marxar.

No hi ha bons ni dolents, sols hi ha plantes que busquen florir i tu hauries de potenciar això o marxar.

Si tu ets el que necessiten per elles florir no t’abandonaran ni et rebutjaran, no és personal, no és que tu ets dolent, és que tu no ets el que ells necessiten per florir i al revés.

Tots som plantes i tots som aquesta barreja en una proporció determinada d’aigua, sol, humitat, minerals i terra.

Aquesta és la pregunta que t’hauries de fer sempre que entres a relacionar-te amb algú.

El rebuig i l’abandó són actes d’amor

Ets tu el que necessita aquesta planta per florir?

Tu hauries de voler ser aquesta barreja que necessita la planta que tens al davant, però ets el que ets i està bé així, a algunes plantes sumaràs i a altres no, acceptar això és acceptar el món tal com és.

Tenir el valor per acostar-te a una planta i intentar que la teva barreja l’ajudi a florir i estar atent.

I si no és així, tenir el valor per allunyar-te si no és el teu lloc.

Si aquesta planta no és la teva, abans que la planta no tingui més remei que abandonar-te o morir.

És un error demanar perdó per ser qui ets.

És un error donar i donar.

És un error renunciar als teus límits.

És un error fer mèrits perquè no et deixin.

És un error demanar perdó per ser com ets.

És un error no acceptar la barreja de bones substàncies que ets perquè el que ets és bo.

Una altra cosa és que puguis fer florir a una determinada planta o no puguis, i això no depèn ni de tu ni de la planta.

No existeix el rebuig.

Existeix l’amor o el seu contrari.

Amor és acostar-se a veure si pots sumar en la vida de l’altre i sumar en ella sense esperar res a canvi.

Amor és allunyar-se si veus que t’has acostat i ja no pots sumar.

Amor és quan no sumes i no t’has allunyat i et rebutgen i t’abandonen.

Acceptar qui ets i a qui pots sumar i a qui no, i sinó pots, ho veuràs pels resultats en l’altre.

Marxar és estimar

 Abandonar és estimar.

Rebutjar és estimar.

Ningú és bo ni dolent, simplement no és el lloc de cap dels dos.

Ens passem la vida menyspreant el que som i el que som és bo.

Però el que som no pot nodrir a tothom.

Cal saber qui ets i cal saber quin és l’impacte de què som en l’altre, si sumem anem bé, si restem no anem bé i hauríem de marxar abans no ens deixin.

Tant marxar com rebutjar són actes d’amor, són actes que ens diuen que aquí no és el nostre lloc i que hem de seguir el nostre camí.

És un error no viure intentant fer florir a plantes delicades i meravelloses que estan al nostre voltant, però també és un error no adonar-nos-en quan no estem fent el que pretenem i seguir allà, en canvi, de marxar.

I, en canvi, de marxar seguim allà, sentin-nos dolents, demanant perdó per no poder nodrir, fent mèrits perquè no ens deixin, no hem entès res.

No es tracta que ens abandonin, es tracta d’estar més atents i marxar abans si no podem nodrir la delicada planta que és l’altre sense descuidar la nostra.

Entendre que el rebuig diu molt de bo d’aquell que s’exposa a intentar millorar la vida de l’altre sense esperar res a canvi.

Entendre que l’abandonament és sols a causa del fet que abans hauries d’haver marxat si no et veies capacitat per millorar aquesta planta que volies veure florir.

Però vivim així.

Vivim amb por, vivim volen agradar, vivim sense nodrir a l’altre, vivim sense ser nodrits per l’altre, vivim amb por a ser rebutjats, vivim amb por a rebutjar, vivim amb por a ser abandonats, vivim amb por a abandonar i així no és la millor vida possible.

Si entenguéssim que tot no és possible.

Si entenguéssim que som el que som i està bé així.

Si entenguéssim que el rebuig diu molt i molt bé de qui s’exposa.

Si entenguéssim que viure volen veure florir les plantes que ens envolten i viure allunyant-se d’aquelles plantes que no podem fer florir seria viure molt més bé, oi?

La por a ser abandonats és el que fa que ens abandonin.

Si vius en por mai et deixes anar, i tu ets qui causes això mateix que vols evitar.

Tens por que t’abandonin perquè creus que tal com no ets suficient i comences a actuar diferent.

Més submís

Més retrets

Més voler agradar

Més renúncies 

I tot això fa que et carreguis allò mateix que vols evitar inconscientment i no saps com evitar-ho.

Entrar per sumar sense que et resti i sense esperar res a canvi és la clau de tot plegat.

Si no esperes res a canvi et permetràs ser tu en tot cas, perquè no esperes ni vols cap més resultat que el que hagi de ser.

La idea és com donar bitllets de 100 perquè això és el que tu vols i pots fer sense esperar res.

És gaudir del procés sense esperar cap resultat en especial perquè tots et valen

És voler ser la combinació ideal d’aigua, terra, humitat, adob, sol i temperatura perquè l’altre floreixi, però no ho saps ni podràs ser-ho, no ho sabràs fins que ho provis.

Si no tens el valor d’intentar-ho, si no tens la força per exposar-te, mai ho sabràs i hauràs perdut la possibilitat de fer coses bones amb la teva vida.

Has de tenir molt clar que si tu no ets allò que l’altre necessita per florir, tu tens la responsabilitat de marxar igual com t’has acostat.

La por al rebuig és la por a estimar-te

Ets tu qui ha de fer el primer pas.

Si no t’allunyes perjudicaràs i et perjudicaràs.

No és fàcil tot plegat, saber com funciona la vida és saber viure sense patir.

Acostar-se i analitzar bé la situació i d’acord amb aquesta anàlisi, sortir-ne ràpid si és el cas, és la clau.

Relacionar-se bé mai ningú ha dit que fos fàcil.

És entendre com funciona la vida.

Imagina una habitació on hi ha una porta d’entrada i una de sortida i la resposta que vols està en aquesta segona porta, però has d’entrar per la primera i has d’anar fins a la segona i obrir-la fins a saber realment si la relació pot funcionar bé pels dos o no.

Quan vols relacionar-te amb algú t’hauries d’arriscar a obrir aquesta primera porta i aquí t’arrisques a ser rebutjat, però aquí no s’acaba el procés perquè has de seguir fins aquesta segona porta per saber si pots nodrir a l’altre o no.

Si pots nodrir-lo genial, aquesta era la idea i la intenció, però si no pots hauries de sortir per aquesta segona porta i marxar.

Si comprens això comprendràs que ningú t’abandona, ningú et rebutja, ets tu que no vols estar en un lloc que no puguis nodrir.

Ningú t’abandona perquè tu marxaràs abans, ningú et rebutja perquè no et rebutgen a tu, rebutgen la idea que tenen ells del que pots significar tu.

Si no ets capaç d’allunyar-te, si no ets capaç de nodrir perquè això els pot perjudicar a ells i que quedin atrapats en un lloc on no estaran bé, és normal que t’abandonin.

Hi han de fer i tu ho hauries de voler.

Però tots vivim amb moltes pors i també hi ha molt rebuig automàtic a qui no coneix, no és a tu qui rebutja, rebutja aquells que no són com tu, rebutja a aquells que no són capaços de relacionar-se buscant sumar en la vida de l’altre sense esperar res a canvi, o sigui quasi tots.

No et rebutgen a tu, rebutgen a tots els que no són com tu, però com no saben com ets tu, per això et rebutgen.

Hi ha poques persones que funcionin així, la majoria s’acosten per interès i a saquejar, i molts rebutjos que viuràs no són per com ets tu, sinó com has estat les experiències prèvies d’amb qui et voldries relacionar.

Però si sabessin qui ets realment, mai sèries rebutjades, però qui et rebutja no ho sap ni ho pot saber, no et rebutgen a tu, rebutgen la seva incapacitat de lidiar amb una hipotètica mala relació de la qual no puguin escapar benparats.

Hi ha més motius del perquè pots ser rebutjat, però cap té a veure amb tu.

El rebuig no diu res dolent de tu

El rebuig no diu res dolent de tu, diu coses dolentes de l’altre que sense saber et rebutja.

L’altre veient l’embolcall et rebutja, el rebuig sols parla bé de tu, parla del valuós que ets que sense cap necessitat s’atreveix a entrar en la vida dels altres a sumar sense esperar res a canvi perquè pot fer-ho, i en cas que no pugui marxarà com ha vingut, deixant sols un rastre d’amabilitat i llum.

Deixar de tenir por al rebuig et permet viure una vida molt millor

Molta gent per no ser rebutjada no s’exposa i viu una vida avorrida, grisa i pobre i per por a ser abandonat o a abandonar molta gent viu en relacions pobres i tristes i aquí es queden.

I es perden moltes coses bones.

Imaginat tu a la natura sense més protecció que la inclemència del temps i imaginat tu ben regat, bona temperatura, bona terra, bona aigua en la proporció que tu necessites.

T’adones que estaries molt millor en una bona relació que sol?

Però la por al rebuig i a l’abandonament et fa seguir bé en la soledat, bé en relacions que no ens nodreixen i cal sortir-ne.

Tots podem viure en relacions nutritives o estar en camí de trobar-les.

El rebuig social

Però tots hauríem d’estar allunyant-nos de relacions en les quals no podem sumar, o abandonant relacions que no ens sumen, o buscant sumar en relacions que sí que puguem sumar sense que ens restin.

Cal sortir al món i entrar en la vida dels altres a enriquir-la, a enriquir-la perquè prèviament tu t’has enriquit i ara saps que et toca compartir, regalar-lo.

Fent això tan enriquidor, alhora podràs enriquir la vida dels que t’envolten, no de totes, això ara ho tens clar, però si de moltes, i la suma de totes elles faran de la teva vida una vida molt millor, però has d’estar disposat a ser rebutjat i a deixar anar aquelles relacions que no puguis nodrir.

Tenir clar de cada molts intents la majoria no seran i si cada intent que no pots nodrir l’allargues 10 anys amb els primers 5 intents acabes la vida, si cada nou intent durés un mes en un any has resolt el tema i has estat capaç de rodejar-te de bones relacions a la teva vida.

Tu ets bo tal com ets, però no ets bo per tothom, has de trobar aquella planta que floreixi amb tu.

Com?

Prova i error, no hi ha més.

La vida funciona així, però de tu depèn que sigui ràpid o un infern.

El rebuig parla molt bé de tu i molt malament de l’altre si sols és capaç de mirar l’embalatge o és incapaç de lidiar en relacions que no el nodreixin perquè es perd moltes coses bones.

Si tu agafes 100 euros de la teva butxaca i surts a donar-lo, parla bé de tu, ets ric, ets generós, ets valent.

Ser capaç de voler entrar malgrat el possible rebuig a relacions noves a sumar en la vida de l’altre sense que et resti a tu i sense esperar res a canvi és la millor forma de valor que he conegut i que soc capaç d’imaginar.

Si tu fas això, el rebuig sempre parlarà bé de tu i malament de l’altre i si fas això mai patiràs perquè l’altre et deixi o t’abandoni perquè tu l’hauràs deixat molt abans si no pots sumar en la seva vida.

Si se’n va, tu mai patiràs perquè és el que vols, tu vols sumar i si no pots sumar vols que marxi, tu vols que marxi qui no pots sumar, no et pots decebre per alguna cosa que tu vols i que desitges i que si no ho fa l’altre ho faries tu.

No jutges a ningú, no esperes res de ningú, cadascú viu el seu propi procés evolutiu, no tens expectatives en ningú, sols vols sumar i sinó sumes te’n vas o que marxi.

Quan algú et rebutja, dona-li les gràcies i si pots pregunta-li el perquè.

Donar les gràcies perquè aquest rebuig t’està ensenyant, normalment et rebutgen no perquè l’altre sigui una mala persona sinó perquè tu no saps aconseguir la confiança necessària perquè l’altre confiï en tu.

Perquè l’altre vulgui dedicar un temps a algú que no coneix.

Necessites aprendre a iniciar relacions sense ser rebutjat i això sols s’aprèn sent rebutjat i aprenen de cada interacció.

Tingues el valor d’iniciar una relació, i si et rebutgen aprèn de cada rebuig.

Porta una llibreta de tot allò que vas aprenen cada vegada que algú et rebutja, i veuràs com cada vegada et rebutgen menys i cada vegada confien més en tu.

Si preguntes el perquè no sols aprendràs molt a no ser rebutjat sinó que a més t’adonaràs que no et rebutgen a tu, molts no tenen temps, molts han viscut experiències negatives i no desitgen repetir-les, i molts pobres, no saben com lidiar en les relacions i prefereixen no començar una relació a no saber-la com acabar-la si no se senten nodrits per ella.

I a la inversa, tu vols sumar en la vida dels altres, però també vols el mateix dels altres a la teva, saps marxar si no sumes en la vida dels altres, però també saps marxar si l’altre no suma en la teva vida i ho fas amb amabilitat, sense rancor, sense judici, sense culpa, amb amor, amb respecte, però te’n vas.

El problema quin és?

Quan no ets generós o quan tens por.

No t’exposes per por a ser rebutjat o perquè estàs tan centrat en tu que ets incapaç d’aixecar el cap i veure tot allò que pots aportar en la vida dels altres.

Quan no ets capaç de fer el primer pas i acostar-te i fer aquest primer pas, quan no saps crear ponts, la teva vida es torna grisa, pobre, trista i avorrida.

El victimista pateix l’abandonament i culpa a l’altre quan la víctima en realitat és l’altre

Creiem que el rebuig i l’abandonament en dolent i és un error gravíssim de percepció que ens immobilitza.

Res és més bo que el rebuig i l’abandonament per poder tenir relacions nutritives.

Si pensem que si ens abandonen és dolent també tindrem problemes a abandonar si no som nodrits i ens quedarem en relacions de patiment.

Si pensem que si ens abandonen perquè no sumem és bo, perquè és el que volem, tindrem menys problemes a abandonar.

Hauríem de canviar la paraula abandonar també.

S’abandona a un gos, però a una persona s’allibera.

Mai abandones a ningú, l’alliberes d’una relació que no seria bona per ell, perquè no és bona per tu.

Mai et rebutja ningú, t’allibera d’una relació que no seria bona per ell i que acabaria no sent bona per tu tampoc.

Rebuig i abandonament són a la fi un cant a la llibertat i al benestar.

Si comprenguéssim que no pots nodrir a tots, si comprens que allunyar-te d’aquell que no pots nodrir és un acte d’amor.

Si comprens que allunyar-te de qui no et pot nodrir és un acte d’amor també, deixaríem de patir per l’abandonament, comprendríem que no abandonar és precisament la crueltat que hauríem d’evitar.

En el fons donem la volta a tot i si tornem a l’exemple de la planta que és l’altre i de la barreja de terra adobada, temperatura, sol, humitat i aire que seríem nosaltres en una proporció determinada que en cap cas podem modificar.

Ens adonaríem que si som capaços de nodrir la planta és genial quedar-se allà, però si veiem que la planta cada dia és més petita, més seca, es podreix i pateix, abans de veure-la morir és un gran acte d’amor marxar i alliberar-la de tu per més bones intencions inicials hagis tingut.

I al revés també, si tu ets planta i estàs patint en un lloc que fa massa sol o massa fred, o massa aigua, si no estàs en el lloc que et correspon per la planta que ets i qui et facilita tot això segueix allà, ets tu qui tens la responsabilitat cap a tu de marxar, és amor, marxar és amor també.

I si l’altre no entén això, si l’altre pateix, si l’altre es victimitza, si l’altre et culpa, si l’altre et fa responsable del seu patiment, aquest altre no ha entès res de res.

L’altre és sols un addicte a tu, un necessitat. I precisament el millor que li pots fer a un addicte és treure-li la droga que creu necessitar i que realment no necessita.

Ningú necessita relacions-droga.

Les persones estem bé en relacions nutritives, però no necessitem en cap cas relacions-droga.

Però el trist és que els humans ens relacionem així.

Diem que estimem a aquella planta que no podem nodrir i preferim seguir allà i que mori a salvar-la marxant.

I aquí ve el problema real, tu sols pots estimar si ets autònom, si ets autosuficient, si necessites l’altre no podràs estimar-lo, perquè no marxaràs si no ets bo per ell.

Són els victimistes, les persones que menys saben estimar de l’univers.

Utilitzen totes les formes possibles per retenir-te en nom de l’amor.

Són l’oposat a l’amor, però ells ni se n’adonen.

Els victimistes, els que segueixen en una relació que no poden nodrir són els autèntics depredadors que hauries d’allunyar de la teva vida sense cap culpa ni pena.

Un punt de realitat

Fins aquí hem muntat un món ideal, un món utòpic de com haurien de ser les relacions, però en el món real les relacions no són així.

El món real és com una selva on vivim rodejats de lleons que et volen per sopar, et volen esclau, et volen submís, et volen útil, et volen disponible, et volen que diguis si, et volen que facis allò que ells volen i necessiten i si no és així vius rodejat d’acusacions, critiques, menyspreus i culpa.

Veure a l’altre com una planta delicada que tu pots ajudar-la a florir és el que t’estic oferint en aquest post.

Però així no mirem ni ens miren, mirem una cartera caminant, veiem un embolcall que ens agrada, veiem algú a posseir, algú a manipular, algú a utilitzar, i a moltes d’aquestes accions li diem amor.

I així ens va.

Ens falta molt, massa, però és bo saber que hi ha altres camins, altres maneres de relacionar-nos, de viure, amb més pau, amb més caliu, amb més amor.

Però del que us parlo també necessita tenir molta cura.

No pots nodrir a tothom.

La teva combinació de coses bones pot fer mal a una planta que no necessiti això que tu ets.

Has de provar i mirar, has d’estar atent, has de tenir cura perquè això que tu ets també pot matar a l’altra i abans que passi hauries de parar i marxar.

Abans que l’altre pateixi i t’abandoni tu hauries de marxar, és la teva responsabilitat i no la fem mai.

Culpem a l’altre, menyspreem qui ens acomiada, quin ens abandona, qui ens treu de la seva vida quan hauríem de prendre consciència que nosaltres hauríem d’haver estat més atents i sortir abans i amb respecte i amb amor, entenent que tu no pots fer florir totes les plantes del planeta sinó unes poques i és teva la responsabilitat de trobar-les, però també és teva la responsabilitat d’allunyar-te de totes aquelles que no pots nodrir.

Però clar, la vida és complexa i sols saps a qui no pots nodrir una vegada ho provis.

És per això que has de tenir molta cura, no pots estimar a tots aquells que vols estimar i pels altres els hi passa igual, no tots poden estimar a qui volen estimar, inclús a tu i hauries de saber també allunyar-te tu.

Diem amor a qualsevol cosa, però abandonar a algú és un dels actes més grans d’amor que conec.

Ser abandonat per algú és un acte d’amor també i com a tal hauries d’agrair-lo i no patir-lo.

Però repeteixo, tot això és utòpic.

No ho trobaràs al teu voltant, i hauries d’aprendre a protegir-te sense caure en el seu parany.

Ara saps com es fa, ara saps que rebutjar i abandonar és alliberar i alliberar és estimar també.

Ara quan abandonis no sentiràs culpa perquè saps que és amor.

Quan t’abandonin no sentiràs tristesa ni patiment ni ràbia ni menyspreu perquè saps que també és amor i que tu hauries d’haver estat més atent i haver marxat tu abans.

Però el món que coneixem tot això és física quàntica, no ho entendran almenys els pròxims dos mil anys, ara tu ho saps, sols et cal protegir-te.

Desconfia dels que et diuen que t’estimen i mira els seus fets i sobretot mira el que tu sents, si sents nodriment vas bé, si floreixes vas bé, si sents patiment dins teu no vas bé, no és la relació que tu necessites, i si l’altre no s’adona, que no se n’adonarà, és més intentarà seguir, intentarà suplicar, intentarà fer-te sentir responsable, culpable i mala persona, tu has de ser conscient i marxar.

Abandonar-la abans que abandonar-te, abans que la teva planta mori, tu n’ets responsable i l’altre no farà res per tu, et dirà que sí, però tu no sents així, i si no sents així, això és.

Tu ets una planta delicada i que has vingut a aquest món a florir i a crear els teus fruits i les relacions que tinguis han de ser relacions que et nodreixin i que permetin això, si no és així, haurien d’abandonar-te, i si no ho fan tu hauries de marxar, això és amor.

Però no és tan fàcil, moltes vegades saps que no et sents nodrit, però per evitar veure patir l’altre que estimes, prefereixes morir tu.

Per això és tan perillós allargar relacions que no et nodreixen massa temps, per això és tan perillós relacionar-te en general, perquè pocs saben estimar bé i és fàcil patir, massa fàcil.

Vista les creences de la societat, el meu consell és que vagis a poc a poc i a la mínima que vegis que no és el teu lloc marxis xiulant, és molt fàcil quedar-te enredat amb l’excusa de l’amor, el compromís i la pena, i la teoria és una cosa, però la realitat és massa complicada.

Queda amb el missatge principal, intenta relacionar-te amb els altres amb la sana intenció de sumar en les seves vides sense que això et resti a la teva vida i sense esperar res a canvi.

Si vius així, el rebuig i l’abandonament ja no seran elements negatius sinó molt positius, ja no patiràs més ni un rebuig ni un abandonament, queda’t amb això.

Llegia l’altre dia que les persones més felices són les dones solteres, sense fills i autònomes.

Per què serà?

Qui rebutja en té tot el dret i a més és bo per ell i per tu.

A una persona major d’edat mai se l’abandona, se l’allibera, sols s’abandonen als gossos, mai a una persona lliure major d’edat amb plena capacitat per fer-se càrrec de la seva pròpia vida.

Tens dret a rebutjar com a relació a tots aquells que creguis convenient i no per això has de donar explicacions.

El paternalisme, el bonisme i el victimisme d’aquesta societat malalta tendeix a confondre els termes i deixa com a dolents qui escullen no seguir en una relació o no iniciar-la i és bàsic entendre i comprendre que qui fa això en cap cas fa cap mal a ningú, ans al contrari.

S’han girat els termes i ens fan veure a la víctima culpable i al culpable com a víctima.

El que sempre hem vist com a víctima, en realitat és el botxí, en realitat és un assetjador, ja n’hem parlat àmpliament en altres llocs de la toxicitat de la mal anomenada víctima.

Culpem a l’altre que ens rebutja i no té cap sentit, l’altre es lliura fer allò que cregui més convenient amb la seva vida i que hauries de respectar, l’altre té dret a escollir les seves relacions i a escollir quin és el filtre que aplica en elles.

La majoria vigila molt amb qui es relacionen perquè saben que la qualitat de la seva vida depèn en gran manera de la qualitat de les seves relacions.

Com més et respectis a tu més escolliràs bé les teves relacions com esculls el menjar que prens, les begudes que prens, la roba que et poses, l’ofici que vols aprendre i la professió que desenvolupes.

Escollir bé les teves relacions és escollir bé la vida que vols per a tu, per això és tan important saber rebutjar i saber abandonar perquè et pots trobar en una vida plena de relacions que no t’interessen ni t’aporten allò que tu vols i et convé.

La vida és la que és, i si és així és com l’has de viure i acceptar, la realitat és que com més tinguis més podràs triar i menys seràs rebutjat, és la realitat.

No culpis a ningú.

Com més siguis menys relacions necessitaràs per viure en pau i bé, sols amb la teva en tindràs prou.

La gent es relaciona per interès i està bé que sigui així, per interès propi i quan és mutu és quan les relacions solen funcionar.

Jo et dono, tu em dones i si és just la relació funciona.

Jo et dono, però t’exigeixo que tu em donis, en cas contrari, adeu.

Jo proposo una manera semblant, però diferent i soc conscient que possiblement no és la millor per la majoria.

Però sigui com sigui, qui et rebutja perquè no li interesses no hauria de ser cap drama, segurament com millors relacions tens millor serà la teva vida, però no et garanteix que sigui bona.

Aposto per relacions menys interessades, més enriquidores, menys tensades, menys exigents i més obertes, però clar, també obro la possibilitat a més patiment, obres les portes del teu castell i permets entrar en ell a persones que no coneixes massa bé, és bo?

En el món que tenim, com menys necessitis més bé viuràs, en tot cas el rebuig és el més normal i necessari quan es tracta d’intentar aconseguir allò que vols, perquè tots tenim les portes del castell tancat i sols permetem que entri persones molt conegudes i que ens aportin.

El rebuig és normal, és necessari i és bo, és senyal que intentes conquerir nous castells malgrat que de la majoria et treguin a coces, persistir i aprendre és el camí.

Parla bé de tu intentar, parlaria malament no intentar-ho, en tot cas, com menys necessitis millor aniràs.

L’abandonament és més del mateix, tot cansa, també les relacions que no sumen massa acaben esgotant, les relacions duren un temps.

Bàsicament, ens relacionem amb la parella, els fills, els pares, els germans ja menys, dos amics si les seves dones ho permeten, i et passes el dia treballant i fent clients o simplement treballant.

Acabes cansat, rebentat, no tens ganes de massa res ja, si alguna cosa ara hi ha és que la gent no es relaciona llevat que sigui per interès, són relacions simples, fàcils, circumstancials, superficials i fugaces, les profundes cansen, esgoten, ja ningú les vol.

Però moltes vegades ens rebutgen perquè no en sabem més, ens falta energia, ens falta pràctica, ens falten ganes, ens falta treballar la nostra actitud i el nostre aspecte i en molts casos ens falta una proposta de valor, atractiva.

En molts casos sols la pràctica ens permet ser menys rebutjats, sols sent rebutjat i aprenen aprens a no ser rebutjat, però sempre et rebutjaran molt.