Pensaments intrusius

Aquí tens unes frases per començar a treballar la gestió dels pensaments intrusius de la Byron Katie:

“Ningú més que tu et pot donar la llibertat

El que és, és

Només patim quan creiem un pensament que no està d’acord amb el que és.

Quan la ment és perfectament clara, el que és, és el que volem”

Byron Katie, The work

Continuem.

Cada vegada que volem que les coses siguin diferents del que són, patirem.

Tot el patiment que sentim s’origina en les nostres discussions amb el que és.

Una cosa és el que passa i si em barallo o no amb això que passa sols depèn de mi.

Què et dona més poder?

“Tant de bo no hagués perdut el meu treball”

o

” Vaig perdre la meva feina»;

¿Quines solucions intel·ligents puc trobar ara mateix? “

Què et dona més poder?

“Tant de bo no m’hagués deixat la meva parella”

o

“La meva parella em va deixar»;

Com puc aprendre jo a socialitzar millor, a millorar les meves habilitats socials i passar a l’acció per conèixer alguna nova possible parella que sigui més compatible amb qui realment soc jo?

Què et dona més poder?

“El meu fill m’amarga la vida”

o

He de millorar la relació que tinc amb el meu fill. Què puc fer jo perquè entre el meu fill i jo ens puguem comunicar millor?

Avui aprendràs a entendre que el que penses que no hauria d’haver succeït, si hauria d’haver succeït i hauria d’haver succeït perquè així va ser i cap pensament en el món pot canviar-lo.

Creus que discutir mentalment amb aquest fet, t’ajuda a tu en alguna cosa?

Però per entendre una mica com pots gestionar els pensaments intrusius necessites primer saber com funciona la teva ment.

Rutines de pensament

Els pensaments són fruit de la nostra ment, la nostra ment no pot parar de pensar i sempre està generant pensaments, aquests pensaments no els pots controlar, però si pots qüestionar-los i aquí està la clau de tot.

Els pensaments que generen una emoció de patiment és pel fet que la creença base que origina aquest pensament es falsa, però no sols és bo que arribis a aquesta conclusió sinó que la sentis així des del teu més profund ésser i sols així és quan podràs desactivar la creença errònia que tenies que servia de base a aquesta emoció i aleshores.

Quan aparegui aquest pensament tu ja no li donaràs gens ni mica d’importància, el tindràs igual, però com ara ja saps que és fals, passarà per la teva ment sense crear-te patiment.

El poder del pensament positiu

Has d’entendre el següent i això és bàsic, el cos t’avisa a través del dolor i del patiment que alguna cosa no estàs fent bé, que alguna cosa no és adequada o que alguna cosa es falsa, i així et permet que sobrevisquis.

Alguns li diuen instint, altres intuïcions, però en tot cas el cos t’avisa quan alguna cosa no l’estàs gestionant bé per la teva supervivència.

Si acostes una mà a una flama, la mateixa escalfor farà al teu cos que paris d’acostar aquesta mà a la flama, t’està avisant d’un perill i quan més l’acostis el dolor que sentiràs farà que la retiris ràpidament, el cos t’està avisant a través del dolor que això que fas no ho hauries de fer a fi de sobreviure.

Pensaments intrusius i ansietat

En l’àmbit mental el cos funciona igualment, quan tu penses alguna cosa que et fa patir, el cos t’està dient d’alguna manera que això que penses no ho estàs pensant bé, t’està avisant a través del patiment que aquesta creença de base que genera aquest pensament que et porta a una emoció de patiment no és certa.

És molt interessant entendre això, cada vegada que el teu cos sent dolor o pateix emocionalment t’està avisant que o bé estàs portant a terme una conducta errònia o estàs pensant alguna cosa que no és certa.

Però la gràcia no sols està en això, la gràcia és saber com fer això.

Quan saps que un pensament et fa patir, una vegada comprens que possiblement és un pensament fals, com fer per sentir realment que aquest pensament és fals i així desactivar el seu poder dins de la teva ment.

Això ho va entendre perfectament la Byron Katie i va elaborar un mètode senzill i molt efectiu de com qüestionar els pensaments que et feien patir i poder-los desactivar, en el fons la Byron Katie ha desenvolupat un mètode on pots, si ho fas bé, reprogramar la teva ment i eliminar creences errònies i falses que et fan patir per introduir noves creences que et mantinguin lliure i feliç.

Els pensaments rumiadors

Saps que és veritat el que penses?

Recorda que si un pensament et fa patir, és que en realitat aquesta creença que sustenta aquest pensament que alhora genera una emoció de patiment no és veritat.

Però una cosa és saber-ho i una altra sentir-lo, és per això que hem de treballar aquest pensament, qüestionar-lo per sentir des del teu més íntim ser que en el fons no és veritat, i al saber que no és veritat, de la mateixa manera que quan et treus una pedra de la teva sabata, et deixarà de fer mal.

El pensament igual el continuaràs tenint, però com sabràs que no és veritat, deixaràs de creure-t’ho i ja no farà mal, seran com aquells núvols que passen pel cel, passen i res més.

Pensaments obsessius

Cada dia pensem així mils de vegades:

Necessito que m’estimi, necessito que em tracti bé, necessito ser més guapo o més ric o més jove, hauria de posar-se al meu lloc, necessito que em faci cas, necessito saber que soc especial, no hauria d’haver fet el que ha fet, hauria de ser així, hauria de ser aixà, vull que em triï, necessito que no miri ningú més, em posa molt nerviós…

Cada vegada que volem que les coses siguin diferents del que són, aquesta és la causa del nostre patiment.

Si vols saber quina és la causa del teu patiment és que t’estàs barallant amb el que està passant.

Una cosa passa i et baralles amb ella o no, i sols depèn de tu.

La realitat et mostra el que hi ha i jo estic alineat amb aquesta realitat o no, jo flueixo amb el corrent o vaig en la seva contra, en tots els casos qui decideix que fer és un mateix.

Com eliminar pensaments negatius

Fer-te càrrec dels teus pensaments

Acceptar la realitat, fluir amb la realitat, estimar la realitat no significa quedar-se amb els braços plegats.

La meva part de responsabilitat és fer-me càrrec dels meus pensaments, aquesta és la meva part, el que l’altre faci, el que l’altre pensi, el que l’altre em vulgui donar, com l’altre em vulgui tractar, el que l’altre faci o no faci per mi això és el seu assumpte, això és la seva història, això és la seva responsabilitat i jo vaig a mirar la meva causa de patiment.

Jo he d’adonar-me que cada vegada que em barallo amb la realitat aquesta és la causa per la qual jo sento tristesa, ràbia, por, ansietat o decepció.

Pensament suïcida

Cal que indaguem aquests pensaments que ens causen estrès emocional, amb l’objectiu de desactivar aquest pensament que en realitat és fals i una vegada entès, jo assumiré la meva responsabilitat si em vull quedar o me’n vull anar.

En creure’ns pensaments que ens fan patir ens desconnectem de la nostra naturalesa, ens desconnectem d’aquesta part teva que et diu realment que és el que tu vols a la teva vida i hem de reconnectar amb ela perquè aquesta part et mostri el camí.

Si no indago els meus pensaments, el que em fa anar o quedar-me, ho és la por o el meu enuig, ho faig per la culpa o per la ira, estic cec i cega les meves emocions i no em permet actuar bé davant la realitat.

Les persones intenses i emocionals hem de treballar per necessitat els nostres estats emocionals, perquè la nostra tendència serà a reaccionar quan la realitat no s’ajusta a les nostres expectatives i desitjos, podem estar centrats en les emocions i és realment esgotador.

La idea és indagar en els nostres pensaments que ens fan mal, que m’estressen, no qüestionarem els nostres pensaments per justificar a l’altre, l’altre fa el que fa i és com és i ja està, però jo he de mirar la causa del meu patiment i aquesta és la meva responsabilitat i la veritat és que la causa del teu patiment és quan creus que les coses haurien de ser diferents del que són.

Veiem quins pensaments em fan patir i veure quins són aquests pensaments que són diferents del que és la realitat, cal investigar-los un a un.

Byron Katie, “The Work” 

No creure’s els pensaments és no patir.

Estem tan acostumats a patir i ja pensem que patir és normal en el dia a dia.

En relaxar la teva ment, experimentes pau.

Quan t’acostumes a patir, quan fas del fet de patir un estil de vida, entres en bucle i no saps com sortir-ne, penses alguna cosa que et fa patir, i d’aquí vas a una altra, i cada vegada la bola es fa més gran i d’aquí no en surts, la ment s’acostuma a viure així, tu t’acostumes a viure així i ets com un hàmster dins de la seva bola en una carrera sense fi.

Amb «The Work» no es treballa amb deduccions, ni amb reflexions ni amb afirmacions com “tinc falta d’autoestima” sinó amb fets molt concrets, aquest mètode et permet treballar en fets concrets a través dels quals quan desmuntes el pensament de base et permet modificar la creença que el sustenta.

Estimar el que és 

Es treballa amb fets molt concrets, l’altre dia em va passar això, aquí si, aquí es pot treballar.

S’analitza el pensament que et fa patir, et submergeixes en aquest fet, tanques els ulls, experimentes la situació, el que sents i a partir d’aquí, les 4 preguntes les 3 inversions i es produeix la màgia.

És la forma com canviar les creences que sustenten els pensaments que et fan patir.

La clau és entendre que qualsevol pensament que et fa patir està basat en una creença falsa que cal desmuntar.

El cos és savi, de la mateixa manera que quan acostes la mà a una flama, el cos a través del dolor t’avisa que aquest no és el lloc on posar la mà, de la mateixa manera quan pateixes el cos t’està avisant que aquesta creença que sustenta aquest pensament que et fa patir és fals també, el cos t’està avisant a través de la intuïció, a través de l’instint, que aquesta creença que et fa patir és falsa, però cal treure-la a la llum, cal qüestionar-la, cal entendre i sentir la seva falsedat, només després es pot desactivar.

Pensaments invasius

No podem sortir dels nostres bucles mentals perquè fem reflexions i en lloc d’anar al moll i qüestionar aquest pensament que és fals, perquè si fos un pensament cert no, patiries.

És tenir clar que pateixes perquè et falta saviesa, no és una qüestió del que et passa, és que només et falta la saviesa per creure’t sols pensaments que sí que són veritat.

Et creus històries que eviten que gaudeixis de la vida i si una relació és un no, és un no i ja està, en realitat no és cap problema, el problema és quan una relació és un no, i hauries de deixar-la anar i tu t’entestés en el fet que sigui un sí i et fas un fart de patir fins a l’infinit.

En el fons és sempre el mateix, tu vols que algú t’estimi, que algú et valori, que algú et reconegui, que algú et compri, que algú et faci cas, que algú faci alguna cosa que tu vols que faci… 

Aquí està el tema, i aquest és un pensament totalment fals i erroni, i ho sabem, el problema és que no sabem com fer que aquest pensament fals ens deixi de fer patir, perquè cal que no sols ho entenguis sinó que ho sentis a un nivell més profund, a un nivell on estan les creences que els sustenten, i per això ho has de sentir i a través de «The Work» és possible.

Pensaments de l’ànima

Cal canviar a un nivell molt profund la creença, “necessito que tu facis alguna cosa que jo necessito que facis” per “en realitat jo no necessito que facis res que no vulguis fer des de la teva llibertat”.

L’única cosa que vull és ser lliure, i en sentir-me lliure permetre i voldré i impulsaré que l’altre també ho sigui, això és el que jo vull realment i el que «The Work» em permet entendre i sentir.

I aquí, aquí i ara si veus que des de la llibertat trobaràs i viuràs experiències increïbles, aquí i ara ets conscient que hi ha molt a gaudir, molt a compartir, aquí i ara saps que mai els altres faran el que tu vols, però sí que pots viure experiències genials amb moltes persones que volen el mateix que tu.

La finalitat de «The Work»

Indaguem els pensaments que ens estressen, aquests pensaments que donem per descomptat que són normals.

Pensaments distorsionats

Fins que no t’adones que aquests pensaments són el que ens fan patir, fins que t’adones que el que fa mal és lluitar contra la realitat, i des de la claredat.

T’adones que la realitat no sols és més amable de la que tu et creus, sinó que la comences a abraçar.

Una vegada deixes de lluitar contra la realitat, una vegada l’acceptes, una vegada l’estimes, una vegada sents que no vols altra cosa que la realitat, una vegada entens que no té per què ser diferent del que és per tu poder ser plenament feliç.

T’adones que en comptes d’ocupar-te de tu el que estaves fent era ocupar-te del que l’altre hauria de fer.

Et cabreges, t’enfades i com la culpa acompanya la ira vas entrant en un bucle sense fi i continues sense ocupar-te del que et passa realment.

Atrevir-te a escoltar realment el que vols, el que desitges, atrevir-te a demanar el que vols o a posar límits, és l’inici del procés, perquè si un té dret a posar límits i a demanar el que necessita hauria de saber també des d’on ho fa.

Adonar-te’n quina és la veritable causa del teu patiment quan la realitat no és com tu vols, és adonar-te que, el que l’altre fa no importa, el que importa és l’etiqueta que poso jo a això que fa, la interpretació que li dono jo al que fa l’altre, el que faig jo quan aquesta realitat que no vull em colpeja.

He d’ocupar-me dels meus assumptes per no donar-li tot el poder a l’altre, donar el poder a l’altre és beure verí, si dones el poder a l’altre no hi ha opció de res, només patir.

És hora d’ocupar-te dels teus assumptes i de permetre que l’altre s’ocupi dels seus, és hora d’assumir la teva responsabilitat de vida, és hora de veure els teus pensaments i adonar-te perquè estàs patint en realitat.

És hora de donar-te pau i veure després com gestiono la realitat que és.

He d’ocupar-me de la meva pau perquè ningú te la pot donar i menys l’altre.

Els pensaments intrusius i la interpretació de la realitat

He d’invertir la interpretació que faig de la realitat per fer d’ella la meva aliada i no la meva enemiga. És navegar a favor del vent i no en la seva contra. 

Quan pateixes estàs fent això, navegar contra el vent.

Fa vent? Odio el vent.

Fa vent? Estimo que faci vent, vull que faci vent…

Què puc fer jo amb el vent perquè avui sigui un bon dia per a mi?

Cal invertir la realitat que m’estic explicant cap a mi, cap a l’altre i l’oposat.

Fa vent? Odio el vent
Fa vent? M’odio a mi, perquè odio la meva incapacitat per gaudir del vent.
Fa vent? Odio la vida perquè no comprenc les bondats del vent
Fa vent? Estimo el vent, Vull vent! Desitjo el vent.

Fa vent? Què puc fer jo amb el vent?

Un altre pensament erroni que cal qüestionar:

Necessito que l’altre m’estimi
Necessito estimar-me (el que et fa mal és el meu propi abandó)
Necessito estimar-lo per comprendre que és lliure i que tampoc pot escollir que sentir.
No necessito que l’altre m’estimi perquè jo puc ser feliç sense això, la meva felicitat és cosa meva.

No necessito que l’altre m’estimi (perquè aquesta és la realitat, no necessito alguna cosa que no està passant perquè no està passant, i el que és, és l’únic que existeix, i això que jo vull no és real.

On vius? 

Allà en el món dels teus desitjos i de les expectatives o aquí, en el món de la llibertat i l’autenticitat.

I aquí és l’únic que existeix, i com puc necessitar una altra cosa del que hi ha?

I d’aquí pots anar a mil llocs millors, però aquí i ara les coses són com són, i ens barallem tots en aquest dilema.

Cal despertar a la realitat, el que fa mal és el tracte que jo em dono mentre espero que tu em donis la pau que jo no soc capaç de donar-me i el tracte que et dono mentre m’estic abandonant també et rebutjo a tu … 

Aquesta és la causa del patiment.

En les inversions cal ser molt rigorós …

 No s’ha de fer en l’àmbit mental, no es poden passar a les inversions si abans no investiguem el pensament.

No estem condemnats a patir.

M’ajudo a donar-me permís a viure i a no protegir-me, si em foto una hòstia, que és el més normal si vols viure una vida autèntica, sempre puc curar-me a través del “The Work”.

La vida és enamorar-se i desenamorar-se, emprendre coses noves i equivocar-se, mostrar-se tal un és i ser rebutjat, això és la vida perquè al costat del desenamorament, al cost del fracàs, al costat del rebuig hi ha també tot allò que fa que la vida valgui la pensa ser viscuda.

Vols perdre tot això simplement perquè no et saps curar tu sol, una vegada caiguis?

Embrutar-és viure, fer-se mal és viure, i aprendre a curar-se és permetre tenir una bona vida.

Byron Katie, “The Work”

“The Work” et permet curar-te tu solet cada vegada que hagis pres mal en viure una bona vida.

Perquè si caic després em puc ocupar, i guarir-me, i si no sé què hi ha eines per curar-me la meva ment pensarà que és millor protegir-se i no arriscar-se, en canvi, si tinc eines puc arriscar-me a viure, arriscar-me a perdre i aixecar-me per continuar vivint, això és la vida.

Mirem sempre la realitat, l’altre et respon o no?

No has de desprendre’t de res sinó comprendre el que està passant, el que et fa patir no és que l’altre et digui que no et vol veure, el que et fa patir és que no t’acompanyis a tu en aquest procés, i que no et barallis contra l’altre.

No ens ocupem de què fem en aquestes situacions, no ens ocupem del que és el nostre assumpte i la nostra responsabilitat i ens passem a vida en els assumptes dels altres i en els assumptes de la vida i mentre fem això ens deixem totalment desprotegits a nosaltres mateixos.

La teva saviesa no és teva, és de la vida, no he d’ocupar-me del que cal fer, jo he d’ocupar-me de tenir una ment clara, de tenir la ment clara i la saviesa emergeix des d’aquí.

Desactivar pensaments negatius obsessius és possible si saps com

Volem comprendre racionalment, però no s’ha de comprendre racionalment, s’ha de viure, s’ha de sentir.

La realitat és neutra. Pensar bé és sentir això, pensar bé és que fas tu amb aquesta realitat neutra per ser cada dia una millor versió de tu, per tenir cada dia més pau, més gaudir.

Viure això, no és pensar així, és viure així.

Si vols viure una bona vida, aprèn a viure crear rutines de pensament correctes

Quantes connexions et perds per una primera mala impressió?

Quantes connexions et perds perquè el primer dia no connecteu?

Quantes connexions et perds per les històries que t’expliques?

Quantes connexions per compartir et perds per les històries que ens expliquem tots plegats?, per por?

Quantes coses ens perdem en la vida per por …?

Tenir por és humà, no és fàcil viure, som imperfectes i la vida és com és, però en comptes de lluitar contra ella hauríem d’estimar-la i ocupar-nos en què fer nosaltres mateixos amb aquesta vida.

Què és el que és?

Estimo el que és o em barallo amb el que és?

Què és el que puc fer amb el que és?

És estrany trobar una persona que no tingui por, però la por està precisament aquí per lluitar contra ella perquè ben bé al costat d’aquesta por està una bona vida que et perdràs, per aquesta por fictícia, per aquesta història que t’expliques falsa i irreal, si vols viure una bona vida, aprèn a viure.

Pensaments intrusius, exemples.

Anem a fer un cas pràctic

El primer de tot hem d’identificar un pensament que em faci patir i submergir-se en un cas concret on aquest pensament es manifesti.

Hi ha molts tipus de pensaments que ens fan patir per exemple, aquí en tens una mostra, però aquest tipus d’exercici és perquè tu ho facis de manera habitual en tots aquells casos on tu t’adonis que estàs patint i que aquest pensament amarga el teu dia a dia.

La vida és precisament viure, i una bona vida és emprendre coses noves, és passar per camins desconeguts i relacionar-te amb persones que no coneixes i és en aquest transitar on et sorprendran situacions que et faran patir.

La solució no és deixar-les de fer, la solució no és deixar de viure, la solució és viure, és arriscar-te a viure la vida que vols viure i quan ensopeguis, quan caiguis, quan la caguis, quan et facin mal sàpigues què fer per curar les teves ferides, sortir-ne d’elles més fort, més savi i continuar vivint una vida apassionant i rica, el mètode de la Byron ho permet.

Pensaments molt habituals són els següents:

1-Necessito que m’estimi, que li agradi, que m’aprovi, que em reconegui…
2-La persona X m’amarga la vida.
3-Soc un fracàs.

Sempre hem de partir d’un cas concret, i ficar-nos en la situació, imbuir-nos de la situació on vas viure aquesta sensació de patiment, deixa que la teva ment et mostri una persona, amb qui has experimentat aquesta sensació, deixa que la teva ment seleccioni una situació molt concreta i ves allà on experimentaves aquest patiment…

 Necessito que m’estimi, el que més desitjo és que m’estimi i no ho fa i pateixo, deixa que la teva ment et mostri aquesta persona.

Ara continua connectat a aquest pensament, com va ser la seva actitud?

I sent aquest pensament, has de veure’t en un lloc, experimenta els detalls, que diu, on estàs, que sents, deixa que la teva ment et mostri aquesta situació i obre els ulls …

Hem de treballar de manera específica, en un cas concret, si generalitzem, si treballem amb conceptes el mètode no funciona, recorda que no es tracta de saber sinó de sentir, anem a un nivell més profund, no ens quedem en la ment sinó en l’ésser.

Has de saber que el temps no cura les coses, adorm les emocions, però guarir no ho fa, llevat que miris el teu dolor, el teu sistema nerviós el portarà sempre a sobre, hem de tornar a la situació on va aparèixer tot per poder reparar aquesta experiència que et va marcar a foc.

Gestionar pensaments intrusius:

Analitzarem aquest pensament:
Necessito que m’estimi per jo, poder ser feliç.

Primera pregunta:

 ¿És veritat?

Cal respondre sí o no.

Si és no, continua amb la pregunta 3.

És veritat que necessites que t’estimi per ser tu feliç?

Quin pensament et fa patir? Tanca els ulls i situa’t a la teva situació.

Necessitava que m’estimés.

 Em va demanar parlar amb mi i em va dir que no m’estimava i que em deixava.

Jo li demano que m’estimi perquè necessito que m’estimi.

Tanca els ulls, nota el lloc on t’ho dius, sent això, posa’t allà, necessites que t’estimi.

Recorda que cal respondre a aquesta pregunta des d’una situació concreta, no es poden treballar els pensaments des d’un fet general, cal trobar una situació real, una situació que has viscut i patit i en ella centrar-se totalment.

Segona pregunta: 

Tens l’absoluta certesa que és veritat?

Pots saber que és veritat amb absoluta certesa? (Sí o no)

Tens l’absoluta certesa que necessites que t’estimi per ser tu feliç?

Nota com et sents, situat en el lloc quan et va dir que ja no t’estima

Tinc la veu entretallada, tinc ganes de plorar.

Què passa al teu cos físic?

Em sento insegura, sento por.

Mira on viatja la teva ment, que creus que passarà?

Crec que em vaig a perdre, em sento petita.

Nota l’efecte en veure aquestes imatges.

Em sento poca cosa, em sento buida.

Nota com et veus, que et dius, com et tractes?

M’enfado per sentir-me així, i m’enfado per estar amb aquesta persona que em demostra que no m’estima, noto que no m’estimo, que no em valoro.

Nota on poses a l’altre.

El jutjo, sento ràbia i odi cap a l’altre.

Tercera. pregunta: 

Com reacciones?

Què passa, quan et creus en aquest pensament?

Escolta la teva veu quan et dius en un moment concret que ja no t’estima, i sent que sents en aquests moments, sent el que aflora, que sents?

Sento pànic, sento por de no saber més d’ell, em sento una nena petita i desvalguda, tremolo, em costa respirar, sento taquicàrdia, se m’eixuga la boca, vull aixecar-me i anar-me’n, vull fugir, és molt dolorós sentir que ja no m’estima qui jo estimo.

La idea és fer-te preguntes perquè et submergeixis en aquesta creença.

Què sents dins teu quan l’altre et diu que ja no t’estima i tu creus fermament que si no t’estima, tu ja no podràs ser feliç?

Com reacciones?

Em quedo sense paraules, em sento molt petita i amb la meva actitud desvalguda li estic implorant que m’estimi, per a mi és un déu, crec que és molt superior a mi, crec que no estic a la seva altura, crec és inabastable, necessito que m’estimi.

Què et dius a tu?

Em dic que no sé fer-ho bé perquè ell sigui feliç, em culpo, em menyspreo, em jutjo…

Em dic que no valc prou, que no soc prou dona per a ell.

Què sents ara de veritat?

Però ara m’adono que soc jo qui m’ho dic, el no m’ho diu.

M’adono que la meva ment viatja cap al futur, si no m’estima qui m’estimarà?, si ell no m’estima, no m’estimarà ningú, se m’acaba el món sense ell, sento pànic i desesperació.

Quan ho mires, que és el que et fa sentir aquest pensament?

No estic en el meu assumpte, estic en el seu, és com que m’he esborrat a mi mateixa, estic enfocada en allò que vull que faci l’altre, m’estic desocupant de mi, he tret tot el meu poder, em sento incapaç d’assumir la responsabilitat de la meva vida i deixo tot el poder de la meva vida en una altra persona.

M’adono que la meva història, la història que m’estic explicant, la història que vull, és la història que necessito que m’estimi per poder ser jo feliç.

Com et sents el teu en aquest moment?

Escolto les seves paraules i em desespero, m’enfonso en la més absoluta de les foscors, realment tinc l’absoluta certesa que si el no m’estima mai més, podré ser feliç.

Quarta pregunta: 

¿Qui series tu sense aquest pensament?

Com et sentiries sense el pensament que necessites que l’altre t’estimi per ser feliç?

Aquí hem de continuar indagant en el que tu sents en una situació concreta.

T’has de submergir en una situació real en què l’altre et diu que no t’estima on tu sentis exactament el que vas sentir en aquell moment, has de viatjar a aquell moment i rememorar-lo.

Nota la teva respiració, i situat en aquell mateix moment però sense aquest pensament! Si no m’estima, mai podré ser feliç.

Em sento bé, comprenc que l’amor és llibertat, comprenc que l’altre té dret a sentir el que sent, entenc inclús que ningú ha de forçar el que no sent, comprenc que el que un sent tampoc es pot escollir.

Valoro tot el que tinc i també entenc que no necessito a ningú per ser feliç, entenc que he exagerat el problema si el comparo amb els problemes reals del món, entenc que jo ho tinc tot dins meu per ser feliç.

Entenc que només necessito el menjar i l’aigua del dia per ser feliç i que la resta són autèntiques nimietats, entenc que en el fons tenir o no parella és una nimietat més absolutament innecessària per la meva felicitat real.

Veig que tinc molta més força i poder del que pensava, sento que res m’impedeix ser plenament feliç per mi mateixa sense parella o amb una altra parella, sé que hi ha moltes persones que han perdut a una parella i han sigut molt felices amb una altra.

Sé que molta gent que no té parella és feliç sense, la veritat és que molta gent que viu sense parella és molt feliç i molta gent que tenia una parella i la va perdre, ara és més feliç amb una altra parella millor.

Connecto amb l’amor que sento per ell i em permet ser generosa, perquè ara també em poso en el seu lloc i sé que ell també està patint i que ha de ser autèntic amb el que sent.

Sé que no ha de fingir i sé que un sent el que sent i no pot evitar ni forçar-se a sentir una altra cosa i també agraeixo la seva sinceritat, aquesta sinceritat em permet fer front a la realitat i a partir d’ella poder-me construir una bona vida real i autèntica.

Sense aquest pensament estaria més tranquil.

La realitat és que pateixo quan l’altre em diu que ja no m’estima.

Però com seria aquesta la realitat sense tenir aquest pensament necessito que ell m’estimi?

Ara m’adono que hauria de treballar més en la meva vida, ara m’adono que soc molt dependent de l’exterior.

Ara m’adono que estic en mans d’altres persones i això em fa dèbil, si tingués el control de la meva vida, si tingués la felicitat de la meva vida en les meves mans, em sentiria més fort.

Ara m’adono que necessito treballar-me més, acceptar-me més, valorar-me més, creure més amb mi, millorar la relació que tinc amb mi, ara veig que necessito aprendre més.

Com seria aquest camí per la teva vida sense aquest pensament necessito que ell m’estimi?

Quan noto aquest buit, és en realitat por a assumir la responsabilitat sobre la meva vida.

És en realitat por a sentir-me incapaç a crear relacions amb noves persones que siguin bones per a mi, aquesta tristesa que sento és sentir-me incapaç de fer-me càrrec de la meva vida.

Mira’t en la teva vida sabent que aquestes imatges que veus, aquesta història que t’expliques no són reals, com seria viure la teva vida sense explicar-te aquesta història, necessito que m’estimi per poder ser feliç?

Ara m’adono que aquesta mateixa realitat quan poso en dubte el meu pensament veig que la realitat és molt més amable, sento que ja no estic desesperada.

M’estic adonant que no és el fet que l’altre em digui que no m’estima el que em fa patir sinó la meva incapacitat per fer-me càrrec de la meva vida.

La meva incapacitat per aprendre a gestionar la meva vida en soledat.

La meva incapacitat per saber crear noves relacions més riques i més sanes, la meva incapacitat per viure per mi mateix.

Després de les quatre preguntes he de fer les tres inversions

Inverteix el pensament i després troba tres exemples específics i genuïns que demostren com aquesta inversió és veritat per a tu en aquesta situació.

Primera inversió: (cap a mi).
De «necessito que m’estimi per ser feliç» inverteixo a «necessito estimar-me per ser feliç».

Necessito estimar-me per ser feliç”.

Necessito cuidar-me, necessito apagar aquests pensaments tòxics que em desconnecten de les meves capacitats.

Em crec la meva pel·lícula sobre el que m’estic dient, quan el que m’està dient en realitat en res afecta la meva felicitat.

És més sí que m’afecta, però és per bé, el que m’està dient és la seva veritat, el que m’està dient és el que sent, el que m’està dient és que no és feliç amb mi, aquesta és la realitat.

I la realitat és que jo mai podria ser feliç amb algú que no és feliç amb mi, perquè m’acabaria contagiant la seva infelicitat i al final els dos estaríem malament.

El problema no és que l’altre ja no m’estimi, el problema és com jo em puc donar suport? 

Què puc fer jo davant d’aquesta realitat?

Ara sé quina és la meva realitat, ell no m’estima, però en comptes de voler lluitar contra aquesta realitat, que és la que és, que no la puc canviar, que és la veritat de l’altre, que l’altre tampoc pot canviar-la sense alterar la seva essència.

La seva manera de ser, el problema real és que no accepto la realitat, el problema real és que no estic estimant el que és, el problema real és que estic lluitant contra la realitat i és per aquesta raó i no perquè l’altre ja no m’estima que estic patint.

Si estimes el que és, deixaria de lluitar contra la realitat i la començaria a estimar, no és que hagi d’estar contenta perquè l’altre ja no m’estimi, però quan ha passat, de veritat ajuda a discutir mentalment amb això? Ara sé que no té cap sentit, i, no obstant això, ho fem perquè no sabem com deixar de fer-ho.

Discutir amb la realitat fa mal, ara ho sé, perquè quan ho faig sento tensió i frustració i no em sento ni natural ni equilibrat.

A partir d’aquí decideixo que puc fer jo partint d’aquesta realitat que ell no m’estima i ara m’adono que tinc infinites possibilitats de fer amb això una vida millor per a mi.

Si m’estimo a mi, no necessito que l’altre m’estimi per ser feliç.

D’acord que m’agradaria que m’estimés, però ara sé que ja no ho necessito per jo estar bé.

Primer perquè jo sabré donar-me allò que necessito.

Segon perquè sabré trobar altres persones amb qui podré si vull tenir una relació millor.

I a més ara sé que només pots estimar si t’estimes.

Ara m’adono que sols pots estimar si no necessites, perquè si necessites forces a l’altre amb la pena i la culpa i acabes convertint el que creus que és amor en una presó pels dos.

En estimar-me supero la situació i supero el victimisme i, en canvi, de deixar tot en les mans de l’altre.

En canvi, de deixar a l’altre el paper de botxí o de salvador de la meva vida, assumeixo la responsabilitat de la meva vida en mi mateix i em dic, com puc estimar-me en aquest moment?

Què significa per a mi estimar-me en aquest moment?

És parar-me i adonar-me que no caic, no perdré, és adonar-me que puc acompanyar-me, amb una ment clara puc donar-me el que necessito en aquest moment sense barallar-me amb la realitat.

Segona inversió (cap a l’altre).
De «necessito que m’estimi per ser jo feliç inverteixo a «necessito estimar-lo per poder ser jo feliç».

Si l’estimo, el comprenc, si l’estimo vull que sigui feliç i si no és feliç estimant-me, el que jo vull és que no m’estimi i així pugui ser feliç.

Si l’estimo no el culpo.

Si m’estimo vull (en l’anterior inversió) no em culpo, simplement accepto el que és, estimo el que és, vull el que és i si el que és, és que no m’estima, veure que puc fer amb això per poder ser plenament feliç, per no culpar-lo, per no usar-lo com a excusa per evitar que jo faci la meva feina, perquè jo assumeixi la responsabilitat de la meva vida.

Perquè jo entengui i comprengui que la responsabilitat de fer-me feliç és només meva i que la responsabilitat de l’altre és fer-se feliç a ell, si jo no li facilito això, no l’estic estimant a ell ni m’estic estimant a mi.

Necessito acceptar que no ha de donar-me la mà, necessito estimar-lo perquè si no ho faig, no podré recolzar-me en mi i poder deixar que l’altre sigui una crossa per mi i jo un pes per l’altre.

Si l’estimo i no el culpo, si m’estimo i no em culpo entenc que ni jo ni ell podem escollir el que sentim, el que volem, el que som.

Si l’estimo, si m’estimo i no culpo a ningú puc comprendre que no podem escollir per qui ens podem sentir nodrits, per qui ens sentim atrets i on podem estar bé i on no.

Si l’estimo i no el culpo, si m’estimo i no em culpo entenc que la realitat és la que és i que està bé que sigui així.

Perquè ara entenc que la vida sempre ens dona el que necessitem per poder aprendre i evolucionar i ara si la vida, si la realitat ens ofereix aquesta experiència, és una experiència que hauríem d’abraçar i agrair i d’ella aprendre.

Si aquesta realitat ens fa patir, aprendre a no patir, aprendre a acceptar-la i adonar-te’n quines mancances tens tu per aprofitar-la per fer de la teva vida una vida millor.

Amb el temps, t’adones que quan aquella persona et va dir que ja no t’estimava, et va permetre avançar en la teva vida.

Et va permetre aprendre més de tu, et va permetre adquirir noves habilitats i aprenentatges i a través d’ells t’ha permès viure una millor vida que si t’haguessis quedat en una relació trista, falsa i buida.

Tercera inversió (el contrari).
De «necessito que m’estimi per jo poder ser feliç», inverteixo a «no necessito que m’estimi per poder ser jo feliç».

No necessito que m’estimi per poder ser feliç,

No necessito que m’estimi per poder ser feliç, perquè per ser feliç ja em tinc a mi, aquesta és la meva responsabilitat.

Jo vaig per la vida des de la meva abundància.

Jo dono i estimo canvi de res.

Jo entro en les vides dels altres a sumar, a potenciar en els altres la seva essència, a donar alegria i bones sensacions sense esperar res a canvi.

Aquesta és la meva manera de viure.

L’única cosa que vull és que l’altre millori la seva vida gràcies a la meva, només vull a l’altre lliure per ser, per sentir i per fer allò per què realment ha estat cridat a ser.

No necessito que alguna persona en concret m’estimi per poder ser feliç, perquè també sé que no puc connectar amb tothom.

Ara sé que la vida és un canvi permanent, ara sé que la vida és el que és i això és el que estimo.

Estimo el que és.

I si algú em diu que no m’estima, és bo que sigui així, perquè permetrà a l’altre alliberar-se d’una relació que no li suma a la seva vida i em permetrà a mi sortir d’una relació que tampoc seria bona per a mi si jo no sumo en la vida de l’altre.

Encara més, jo no vull estar en la vida d’algú que no li sumi, que ni el potenciï.

Va en realitat en contra dels meus principis bàsics de vida, no vull ser un lastre en la vida de ningú i perquè amb mi en tinc prou, si em tinc a mi, sé que és suficient per poder ser plenament feliç.

No necessito que alguna persona en concret m’estimi per poder ser feliç.

Ara sé que les úniques relacions que funcionen són aquelles on tots dos se senten nodrits des de l’autenticitat mútua i que això no és fruit de la voluntat de ningú sinó de l’essència dels dos.

Res puc fer jo perquè algú m’agradi o em deixi d’agradar, la intuïció i l’essència és la que mana, res pot fer ni hauria de fer la raó i aquí ningú té massa control.

El que si podem fer és allunyar-nos d’on no ens sentim bé, de la mateixa manera que hi ha aliments que són bons per altres, però per nosaltres no se’ns posen bé.

Amb les relacions passa el mateix, inclús passa que abans hi havia aliments que t’agradaven i se’t posaven bé, i ara no.

És entendre el fet de fluir de la vida i deixar de veure o menjar aquells aliments que no et nodreixen, que no t’alimenten, que no digereixes bé.

El mateix passa amb les relacions i res pots fer, simplement deixar de menjar-ne i investigar altres aliments que sí que et són nutritius i bons pel teu cos actual.

Ara sé que el problema no és que algun aliment et deixi d’agradar o de posar-se bé al teu cos sinó que del que es tracta és de trobar altres aliments que si harmonitzen amb el que tu ets ara i aquí.

Aquest és el camí, deixar aliments que no et nodreixen ni se’t posen bé i ser capaç de trobar altres aliments que sí que et nodreixen.

No necessito que m’estimi per poder ser feliç, encara més, no sols no necessito que m’estimi per poder ser feliç, sinó que no vull que m’estimi si no em vol estimar o no em pot estimar ja.

L’altre em diu que ja no m’estima, però jo no necessito que m’estimi si no vol o no pot, encara més, necessito que no m’estimi perquè jo no vull que m’estimin així.

Si em diu que ja no està enamorat de mi, no és cap problema! Sols puc desitjar-li molta sort i dir-li adeu des de la meva pau i felicitat que mai res ni ningú és capaç de prendre-me-la.

Jo vull a algú que vulgui estar amb mi, jo no vull estar amb algú que no vol estar amb mi, això no ho vull ni per mi ni per ningú, és per això que no només no necessito que m’estimi sinó que necessito que no m’estimi, necessito que marxi, necessito que faci la seva vida i segueixi el seu camí i així jo podré continuar amb el meu.

Jo no vull a ningú que no vulgui estar amb mi, és per això que està bé el que està passant, perquè em fa veure el que jo vull per a mi, jo vull una relació lliure, autèntica i que sigui real, i això que em diu em permet aturar i sortir d’una relació que no era real, jo vull una relació real i això no ho era.

El fet de poder sortir com més aviat millor d’una relació que no és real ni autèntica em permetrà la possibilitat de retrobar o iniciar relacions que si són reals i autentiques i nutritives.

Ara soc jo qui et contesto al teu “ja no t’estimo”, per un “que bé que ja no estiguis enamorat de mi” com ho gestionem, explica’m?

Què fem ara?

Com vols que acabem amb aquesta relació que no és veritat perquè els dos puguem continuar amb una vida real, certa i feliç?

Una ment clara no s’enganxa a un passat i recorda i lamenta el que no ha estat, el que no és, tot el patiment ve de lluitar contra la realitat, ve de no estimar el que és, ve de creure uns pensaments que són falsos.

Tot està en la teva memòria.

Tot està en les històries que t’estàs explicant que no són certes.

Fins que desmuntes aquesta falsedat i t’adones que pateixes per un pensament que no és veritat, la teva ment creia que necessites que t’estimi per tu poder ser feliç.

Però fins que de veritat puguis dir, que bé, gràcies per ser honest, per dir-me que no estàs enamorat de mi, que bé, jo no vull a algú així en la meva vida, genial que m’ho diguis, ara vull que marxis i jo continuaré sent feliç amb la meva vida, i continuaré fent coses per fer de la meva vida un lloc de pau, felicitat i autenticitat.

No hi ha cap necessitat de patir aquí.

Ara quan has qüestionat aquest pensament que tant et feia patir i has vist que no era cert, t’adones per fi que aquest fet no t’ha de causar cap patiment.

No estic creient el pensament que tu m’has d’estimar per jo poder ser feliç.

Jo m’ocupo dels meus pensaments i gestiono i m’ocupo, sense paralitzar-me pel que no és, m’ocupo, jo no vull que m’estimis si tu no m’estimes, jo no vull estar amb algú que no m’estima.

Si no em crec que jo vull que m’estimi i ho canvio pel jo no vull que es quedi si no m’estima, no hi ha patiment.

Deixes el passat, deixes el que no és i t’ocupes en continuar amb la teva vida i en crear en ella coses bones.

Fins i tot altres relacions que sí que t’estimin, actuar d’aquesta manera evita que et quedis a la teva cova llepant-te les ferides del que no és.

Aprens a viure, aprens a perdre, après a deixar anar el que no és per a tu, aprens a aixecar-te de nou i et permet continuar arriscant i vivint noves experiències.

No necessito que m’estimi, el que en realitat necessito és que no m’estimi si no m’estima.

Altres pensaments típics que et fan patir i que són igualment falsos quan els qüestiones.

1-Necessito que ell/ella sigui feliç per poder ser jo feliç.

Primera Inversió:

Necessito ser feliç per mi mateix, és igual el que ella decideixi fer amb la seva vida.

Soc un dependent, depenc del que faci un altre per poder ser jo feliç, estic en els assumptes de l’altre i no m’ocupo dels meus assumptes, ningú ho fa si no ho faig jo, aprendre a ser feliç per tu mateix sense dependre del que facin els altres és el repte i la lliçó que has d’aprendre, estimar-te, prioritzar-te, centrar-me en tu, dir no, etc.

Segona Inversió:

Necessito deixar que ell/ella es faci càrrec de la seva vida.

Necessito permetre que l’altre es faci càrrec de la seva vida i no interferir en el seu propi procés de creixement i evolució.

Necessito entendre que el patiment és necessari si aprens d’ell per evolucionar i aprendre a ser feliç per un mateix i amb aquest pensament el que faig és interferir i evitar això mateix que vulgui protegir.

Ningú pot fer feliç a ningú, sols un es pot fer feliç a un mateix, sols un es pot fer càrrec de la seva pròpia vida, sols un pot aprendre dels seus propis errors i adversitats.

Ser feliç és un aprenentatge que requereix patiment previ, aprendre lliçons que no saps, deixar de culpar als altres i evolucionar a través de la repetició i la perseverança, si jo pateixo si l’altre no és feliç i interfereixo estic evitant això que vulgui.

Tercera Inversió

No necessito que ella sigui feliç ni vull que sigui feliç si ella no ho vol, el que vull és que sigui feliç si ella ho vol i posa els mitjans.

És ella qui ha de decidir això, quina supèrbia estar en els assumptes de l’altre i decidir per ella, si ella vol serà feliç, depèn d’ella, ella té opcions i mitjans per ser-ho.

L’allibero de les meves necessitats que la fan dependent de mi, deixo d’interferir i permeto que visqui la vida que vulgui viure.

Ella pot ser feliç si ella vol, d’ella depèn, sols d’ella depèn, estimar el que és i fer allò que vulgui amb el que és o continuar lluitant contra el que és.

D’ella depèn estimar el que és i ocupar-se dels seus assumptes o seguir en els assumptes de l’altre i barallant-se amb el que és.

D’ella depèn buscar-se una nova parella millor i pagar el preu del rebuig i de dir no o viure sola i bé.

No necessito que ella sigui feliç ni vull que sigui feliç si ella no ho vol, permeto que sigui lliure, jo no puc saber el que ella vol i necessita. Quina prepotència.

Jo no necessito ni vull que sigui feliç, jo el que vull és que sigui el que ella vulgui ser, té opcions per ser feliç, però d’ella depèn i jo no interferiré, és la seva elecció i la seva llibertat, ella és l’única que es pot fer càrrec de la seva vida.

Fer-se càrrec de la seva vida és el seu assumpte, quina arrogància i quina dependència meva si ho veig diferent.

No necessito que ella sigui feliç per jo ser feliç, encara més, vull que sigui infeliç si això és la seva decisió, jo seré feliç en veure-la lliure, veure-la patir i evolucionar a través del patiment.

2-Necessito una parella per ser feliç.

Primera Inversió:

Em necessito a mi per ser feliç.

Necessito apassionar-me en projectes que m il·lusionin i no en persones. Necessito creure en mi, necessito confiar en mi, necessito sentir-me suficient per fer-me càrrec de la meva vida i de la meva pau.

Segona Inversió

La meva hipotètica parella podria ser feliç amb algú com jo?

Puc fer feliç a una parella tal com soc jo?

Serveixo jo com a parella?

Tinc temps disponible?

Puc aportar coses bones a l’altre?

M’avorreix estar en parella?

Soc flexible?

Soc de fàcil conviure?

 M’adapto a la vida familiar?

M’agrada la vida familiar?

Sé sacrificar-me i sumar?

Tinc paciència?

Sé cedir?

Tinc capacitat?

M’agrada el compromís?

O resulta que m’agrada anar a la meva bola, m’agrada variar de parelles o m’atabalo i m’avorreixo?

Crec de veritat que jo pugui fer feliç a una parella?

M’agrada la logística que suposa una parella?

M’adapto als horaris, col·laboro en temps i diners a què la comunitat funcioni bé?

O soc individualista, maniàtic, independent, avar i anàrquic?

Tercera inversió

No necessito una parella per ser feliç i menys una que no potenciï la meva essència, encara més, no vull una parella si no em fa feliç des de la meva essència.

És per això que he de ser selectiu i ser conscient que no la trobaré a la primera, soc conscient que la majoria de les persones que coneguin seran un no, i he de ser capaç de dir-los que no, com també jo seré un no per la majoria d’elles, aquest és el joc i aquesta és la màgia.

No a tot arreu encaixaré i he de trobar el meu lloc on pugui sumar i no patir.

Si necessito una parella per ser feliç, no seleccionaré bé, diré que si molt ràpid i és fàcil equivocar-me.

No vull una parella que m’asfixiï, que em necessiti, que m’exigeixi, que m’empresoni, que no em deixi fluir, que em faci sentir culpable, botxí, que no m escolti, que no parli, amb qui no em pugui comunicar bé des de la meva autenticitat.

No vull una parella que m’avorreixi i que no sumi a la meva vida, ni vull una parella que em distregui dels meus projectes.

No necessito una parella perquè si la necessito no estaré disposat a perdre-la i em farà renunciar a la meva essència i acabaré submergit en una relació tòxica de dependència emocional.

Jo no necessito una parella per ser feliç, encara més, no vull qualsevol parella, sols vull un determinat tipus de parella perquè la resta em farien sentir profundament infeliç.

3-La meva mare m’amarga la vida

Primera inversió:

Jo m amargo la vida a mi mateix.

Perquè explico a la meva mare coses que no li he d’explicar per què no les pot entendre, jo m’amargo la vida perquè no mantinc les distàncies de seguretat adequada.

Igual com faria amb un tigre, ella és igual de perillosa, si em mossega és cosa meva.

Segona inversió

Jo amargo la vida a la meva mare.

Li explico coses que no he d’explicar-li per què no les pot entendre de cap de les maneres, són maneres de pensar molt diferents, creences molt diferents, edats molt diferents, mons molt diferents.

Tercera inversió

La meva mare no m’amarga la vida

Perquè ningú em pot amargar la vida sols jo puc, això sí, mantenir les distàncies adequades i no dir-li segons quines coses que sé no pot entendre, això sí que depèn de mi.

La vida és allò que passa mentre tu estàs perdut i amagat dins dels teus pensaments falsos i petits

Creure un pensament que et fa patir és patir per un pensament que és fals, quan desmuntes el pensament i te n’adones perquè així ho pots sentir (i no sols comprendre racionalment), que és fals és quan pots canviar les creences que el sustenten, i és aquí quan deixes de creure aquests pensaments que apareixen en la teva ment, i com que no te’ls creus, encara que apareguin deixen de fer-te mal.

No sols no necessito que m’estimi sinó que necessito que no m’estimi per tenir l’oportunitat que jo m’estimi, que jo em cuidi, que jo em recolzi i pugui empoderar-me en aquesta situació, no necessito que ningú em doni la mà per poder viure la meva vida en plenitud.

Et permet ser conscient del teu patró de funcionament, t’adones de les teves pors, de les teves creences errònies, tot això et dona la sensibilitat per conèixer com reacciones quan et creus els teus pensaments i també te n’adones com estàs en el pensament i no en la realitat i et permet ser conscient i poder-ne sortir.

Ens passem la vida en el món dels pensaments, en el món de les històries que ens estem explicant i ens perdem l’autèntica vida, la vida que passa en la realitat que és molt més amable que la que t’expliques en les teves històries.

Aprendre a viure històries reals i certes ens permet empoderar-nos i deixar de ser una fulla al vent dels altres i d’una realitat que de saber-la gestionar adequadament sols és una font de plaer permanent.

Fa vent?

Genial!!!

Què puc fer jo amb el vent?

Aquesta és la pregunta que t’has de fer sempre…

Que pots fer tu amb el vent per fer d’avui i aquí una experiència inoblidable.

I si no t’ho creus pregunta a tots els que fan surf de vela …

Què fan ells amb el vent?

Això mateix és el que tu pots fer amb la vida, amb la teva vida…

 Surfejar per ella!!

De tu depèn!!