El dolor emocional

El dolor emocional l’hem normalitzat com a part natural de la nostra vida quan les coses no ens van bé perquè sols és debilitat emocional.

El dolor físic és inevitable, però el patiment mental és opcional, però molts dolors físics reals tenen un origen psicosomàtic.

Pateixes dolor emocional perquè ets dèbil, però la debilitat es pot canviar per fortalesa si poses de la teva part.

Patim malestar emocional perquè hem adoptat una sèrie de creences que no són nostres amb les que ens autolimitem.

Patim emocionalment perquè hem acceptat una sèrie de “trampes mentals autoimposades” que ens limiten.

Ser lliure, viure des de l’essència, és la millor manera de viure en pau, però patim perquè no ens permetem viure en llibertat i en harmonia amb la nostra essència.

Patim dolor emocional perquè ens sentim buits, no vivim d’acord amb la nostra essència perquè mai ens hem parat a esbrinar quina és.

Patim perquè tenim por a ser qui som en realitat.

Les malalties psicosomàtiques

Patim dolor emocional perquè no acceptem qui som i ens sentim culpables per ser qui som i ens anul·lem.

Patim emocionalment i després patim físicament perquè hem confós la comoditat amb felicitat.

Busquem la comoditat i ens perdem la felicitat.

El camí a la felicitat és el camí cap a tu i això suposa saber qui ets, saber perquè serveixes, saber quins talents tens, saber que t’agrada i saber que no t’agrada.

Deixar de patir és superar la por al canvi, suposa tenir la força per fer un viatge, el teu propi viatge cap al teu lloc.

Però aquest viatge ens fa por i preferim la certesa d’una vida grisa i sense sentit a la incertesa d’una vida millor.

I ens quedem aquí, i patim i no sabem per què, però estem buits, plens de por…

Patim perquè no vivim alineats a la nostra essència, però hem de saber qui som, que ens agrada, que volem i que no volem per saber on ens hem d’alinear.

Però sobretot patim perquè no sabem que el patiment és opcional, patim perquè no sabem que sols depèn de nosaltres deixar de patir.

En aquest post t’explicaré com pots deixar de patir dolor emocional que et permeti deixar de patir malalties físiques reals.

Res és més inútil i prescindible que el patiment psicològic

I si et dic que el patiment és inútil, i si després de llegir aquest post arribessis al convenciment que patir no serveix per a res.

I si et dic que patim perquè volem, patim perquè no sabem gestionar bé la nostra ment.

T’imagines adonar-te que tot el que has patit a la teva vida és sols fruit d’un error mental teu provocat per una falta d’informació i de coneixement?

Doncs mira, aquest és el motiu d’aquest post, explicar-te que el patiment que tant has experimentat, que tant has vist a la família, en les relacions que has viscut, a la televisió i arreu és fruit d’una emoció que no té cap utilitat real i pràctica i que experimentes per una falta d’habilitat emocional.

És hora d’aprendre a viure sense patir, no creus?

Hem nascut en un món que ens han fet creure que patir és inevitable.

Hem nascut en un món on ens han fet creure que si no patim per les pròpies desgràcies i per les alienes som uns indiferents, uns “passotes” i unes males persones.

Vivim en un món on el patiment és l’emoció més habitual en la vida de les persones i l’hem interioritzat com a inevitable.

Ens han dit i hem vist arreu que quan hi ha una adversitat les persones pateixen.

És la reacció automàtica a l’adversitat, adversitat-patiment.

I mai l’hem qüestionat.

La infelicitat és el resultat del patiment emocional

En el fons ens han venut que patir és inevitable, ens han venut que patir es ser sensible i bona persona, ens han dit també que els psicòpates no pateixen per ningú, ens han dit que no patir quan hi ha una desgràcia o una adversitat o un fracàs o un error és estar malalt.

En aquesta societat malalta si pateixes vol dir que et preocupes per tu i pels altres, vol dir que t’agafes la vida seriosament i amb responsabilitat.

Per tot això, he de dir-te que sols és cert a mitges i entendràs el perquè.

Analitzem bé que passa realment quan patim:

Normalment, patim quan la realitat no s’ajusta als nostres desitjos i sense adonar-nos i d’una manera automàtica patim, amb la inconscient i infantil actitud que aquest patiment farà que les coses millorin i s’ajustin a les nostres necessitats i desitjos.

Actuem com quan érem petits, patim un ensurt i ens posem a plorar a l’espera que algú arregli l’ensurt, i quan el teu pare arriba i ho arregla deixes de plorar i et quedes tranquil.

Però quan et fas gran, la realitat és, que el fet que pateixis per l’adversitat que sigui no canvia res, no canvia la realitat, no canvia la vida dels altres ni la teva pròpia vida, ni res de res, l’única cosa que passa és que tu pateixes fins que et canses de patir i fins a la pròxima.

Patim d’una manera inconscient, automàtica.

Pensem que no escollim patir, però en realitat sols nosaltres som els que escollim patir front una adversitat, front un fracàs, front un rebuig, front una discussió, front un error, front un fet de la realitat que no s’ajusta als nostres desitjos infantils que les coses siguin com tu voldries.

Pren consciència del que t’estic dient.

Vius un fet que no s’ajusta als teus desitjos i davant d’ell generes un pensament determinat que alhora genera una emoció determinada que et provoca un estat de patiment.

Tu i sols tu et provoques aquest dolor emocional a tu mateix.

Hem automatitzat des de ben petits que davant una adversitat petita o gran, davant una realitat que no s’ajusta a les nostres creences, desitjos i necessitats per més inventades o no qüestionades que siguin, patim, i en patir adoptes el paper de víctima (una víctima és algú que ha estat perjudicada per un fet aliè a ella que li ha causat dolor i dany).

Això és important, fixat.

Tot és com una obra de teatre on en funció d’una circumstància determinada tu esculls entre tots els papers disponibles, escollir el paper de víctima.

Per què esculls el paper de víctima i no el paper d’heroi, de guerrer o de savi?

Per què esculls el paper més dèbil de tots els papers possibles que podries escollir?

Què és una víctima?

Una víctima és aquella persona que un delinqüent “dolent” li ha causat mal, dolor, perjudici.

La situació és la següent:

Hi ha una persona dolenta que causa un dany, hi ha una persona bona, innocent molt perjudicada per l’acció del dolent i hi ha un dany a aquesta persona perjudicada que causa molt dolor.

I amb aquest model irreal, fals de què ha passat en realitat, ens identifiquem amb ell, l’adoptem i quan alguna cosa no s’ajusta als nostres desitjos busquem un culpable (el delinqüent dolent) a qui fem responsable del nostre dolor, el culpem, el condemnem i el castiguem i nosaltres quedem com a una víctima innocent que pateix molt a l’espera que aquest dolent li restauri la seva pau.

Jo escric això i m’adono de tan infantil que és tot plegat i de quina manera més ineficient gestionem les coses que ens passen.

No sabem diferenciar entre dolor i patiment.

Som uns immadurs emocionals.

Vull que t’adonis de l’irracional de tot plegat.

Ningú vol patir, ningú vol sentir-se malament, però triem patir, som nosaltres que escollim d’entre moltes possibilitats possibles patir i amargar-nos la vida.

La vida està plena de circumstàncies que no surten com nosaltres voldríem.

Moltes vegades ens equivoquem intentant fer coses que no dominem massa bé, moltes vegades fracassem en les nostres aspiracions i objectius perquè davant nostre tenim algun altre competidor que va al darrer del mateix que nosaltres, moltes vegades ens rebutgen, moltes vegades no ens tracten com voldríem, moltes vegades passen coses que no volem que passin i en totes elles activem automàticament l’emoció del patiment.

Davant d’un fet que no s’ajusta a les nostres necessitats i desitjos de manera automàtica patim i tot seguit ens queixem i culpem a algú del nostre patiment, inclús a nosaltres mateixos i castiguem o ens castiguem amb la culpa, la critica, el menyspreu i el càstig.

I perquè actuem així podent actuar d’una manera més eficient?
Quins avantatges té actuar d’aquesta manera?

Quin sentit té el dolor emocional?

Per què escollim patir quan podríem escollir no patir?

Per què patir malalties psicosomàtiques que sols depenen de la nostra salut mental?

Hi ha dos motius molt profunds del perquè escollim patir.

Escollim patir per dos motius bàsics.

El primer motiu és infantil:

Escollim patir amb la intenció de sentir-nos innocents, de sentir-nos els bons, patim per preservar la nostra innocència, patim per preservar la nostra inconsciència de no saber que no sabem, patim per preservar la nostra ignorància i així ens evitem assumir qualsevol, tipus de responsabilitat personal sobre el fet en qüestió.

El segon motiu és un motiu molt cruel i maquiavèl·lic:

Escollim patir amb la intenció que qui ha creat aquesta situació adversa cap a nosaltres, en valorar el greu dany causat se senti culpable i decideixi restaurar la situació a l’estat original.

Escollim patir amb el desig d’inspirar compassió en l’entorn social on es mou el causant d’aquesta situació a fi que aquesta mateixa pressió social el motivi a restaurar la situació.

Escollim patir i assumir un rol de víctima innocent amb la infantil intenció que l’estat, la societat, el teu entorn social, el teu cap, la teva parella, la teva família se sentin responsables del teu dolor, del teu patiment, se sentin culpables, sentin compassió i restaurin les coses al seu estat original.

Volem que la realitat sigui com nosaltres voldríem i fem servir totes les armes que creiem tenim al nostre abast per manipular als altres en benefici propi.

L’origen del dolor psicosomàtic

He de dir que aquestes tàctiques funcionen molt bé.

En una societat com la nostra fer-se el victimista, patir per aconseguir que els altres s’adaptin a les teves necessitats funciona genial.

El problema és que la solució és molt pitjor que el resultat obtingut perquè qui adopta el rol de víctima, qui escull patir per assolir els seus objectius, tindrà una vida de patiment permanent.

A més en molts casos adoptar una actitud victimista sols genera l’efecte contrari al pretès

El patiment mai fa que una realitat que no és la que tu desitges que es transformi en una millor per a tu.

El dolor emocional excessiu causa malalties reals d’origen psicosomàtic

La realitat res té a veure amb la teva percepció de la realitat.

Vius una realitat subjectiva i egocèntrica que sols et desapodera.

No hi ha cap delinqüent dolent que et fa mal, tu no ets cap víctima que pateix una agressió.

Simplement, ha passat un fet que no és el que tu volies i tu solet, a través del teu pensament has activat els pensaments adequats perquè generin les emocions corresponents perquè pateixis.

Ja comença a ser hora que t’adonis de l’erroni del teu plantejament mental i comencis a entendre com funciona la vida i com hauria de funcionar la teva ment perquè aquest patiment que tant t’amarga la vida deixi d’intoxicar la teva ment i el teu cos.

Actues d’una manera molt infantil, actues igual com actuaves quan tenies tres anys.

Recordes quan anaves a passejar amb els seus pares i veies un joguet que volies, recordes que els teus pares et deien que no i et posaves a plorar, a cridar amb l’esperança que el pare cansat i rebentat cedeixi i et compri el joguet que en cap cas necessitaves.

La situació és patètica quan parlem de nens petits, imagina el patètic que és la mateixa situació quan aquest nen té cinquanta anys i pateix per temes similars.

El malestar emocional i la seva relació amb la nostra maduresa personal.

La vida no funciona així.

Enfadar-se, queixar-se, patir quan la realitat no s’ajusta a les teves necessitats a fi que si s’ajusta, és molt infantil i en cap cas eficaç.

Però tenim molt interioritzat la figura de la víctima i estem convençuts que patir davant un fet que creiem que ens perjudica ens ajuda al fet que els altres es preocupin per nosaltres, ens ajudin i facin allò que volem que facin en benefici propi.

No ens adonem que fer-se la víctima, si bé és un bon sistema per manipular la voluntat aliena sobretot si ens aprecien, és un pou de patiment sense cura possible.

Tots coneixem persones que atreuen accidents, malalties i misèries perquè altres sentin llastima d’ells.

Les persones que fan això, són persones incapaces d’estimar-se a elles mateixes i necessiten fer-se les víctimes, necessiten patir, per fer reaccionar als altres del seu entorn a fi que els hi donin aquest pseudo amor basat en la llàstima que no es donen a si mateixos.

La base de tot el problema és una falta total d’autoestima, una falta total d’entendre perquè fan el que fan, una falta total de comprensió dels seus actes.

I si no corregim aquest error, sempre estarem fent el mateix, ens farem les víctimes, patirem, buscarem culpables i ens queixarem sempre.

El dolor emocional causa malalties reals psicosomàtiques

No poder gestionar el malestar mental t’aboca al patiment físic i mental.

Anem a veure els casos més habituals de patiment a la teva vida.

Et roben uns diners.

En comptes de dir-te, d’acord, ja m’han robat, el fet que jo pateixi no farà que els lladres tornin i em donin els diners robats, per més que pateixi, els lladres no reflexionaran, ni pensaran, pobre com pateix, saps què? 

Anem i tornem-li els seus diners.

Patir no serveix per a res i si et roben i pateixes et quedes sense diners i sense salut, sense diners i sense benestar.

Adonat de la importància del teu diàleg intern.

Tu t’ho dius, tu t’ho sents, tu reacciones i tu et crees aquest dolor emocional

Ara anem a una circumstància més complicada:

T’acomiaden de la feina.

Com més complicada és la situació adversa més has de cuidar el teu diàleg intern, com més complexa la situació més bé has d’estar tu per resoldre-la amb eficàcia.

Si en comptes de dir-te a tu mateix, d’acord, he perdut la feina, és una situació complicada, però tinc salut, estic format adequadament, tinc una família que em dona suport a i el món està ple d’oportunitats i aniré per elles amb fortalesa i entusiasme.

Si et dius a tu mateix, que això és una terrible desgràcia de la qual mai te’n podràs sortir i et poses a patir i a sentir-te malament i a deprimir-te i a angoixar-te, l’única cosa que aconseguiràs és que a part d’haver perdut la feina, et sigui molt més difícil aconseguir-ne cap d’altra.

El patiment emocional destruirà la teva salut, la teva autoestima, la teva confiança

I a l’hora de presentar-te a altres ofertes de treball o a l’hora d’iniciar un nou projecte professional estaràs sense força, sense energia, sense il·lusió i et serà molt més difícil reiniciar-te de nou.

El patiment no sols és inútil sinó absolutament nefast per la teva vida i el teu futur.

I ara em dius, d’acord, però com faig per controlar la teva ment i que no es desbordi amb pensaments i emocions de dolor i de patiment?

La resposta és senzilla però complexa alhora.

Si pateixes és un senyal inequívoc que et falta molt a aprendre i a créixer com a persona.

Si pateixes és un senyal clar que has de parar i aprendre coses de tu que fins ara havies allargat o ignorat.

Perquè has de saber una cosa, una altra persona amb més autoconeixement, amb més saviesa, aquesta situació que a tu et desborda li suposa simplement un pas més en el seu camí de la vida i no per força dolent.

Necessitaràs reformular les teves creences, necessitaràs saber qui ets i que és el realment important a la teva vida, necessitaràs treballar a sac si tot allò que fins ara era vàlid ho continua sent ara.

Necessites aprendre a valorar el que és realment important a la teva vida, necessites calibrar les teves prioritats, necessites aprofitar aquesta adversitat per aprendre de tu, per comprendre perquè ha passat el que ha passat.

Igual t’adones que aquesta feina no era la teva, que en aquesta feina no eres feliç, que t’han acomiadat perquè no era el teu lloc i tu no estaves donant el 100%, no sé, hi ha molt de treball personal a fer al darrer d’un fet, d’una adversitat.

En realitat una adversitat és sols una lliçó que la vida et presenta perquè l’aprenguis i a través d’ella et converteixis en millor persona, més fort i més feliç, però ara en la teva ofuscació ets incapaç de percebre-la així.

Però en tot cas, necessites reaprendre a gestionar la teva ment si vols que aquest fet et suposi un pas endavant a la teva vida.

Anem complicant la situació:

Perds un ésser estimat.

Quan perds un ésser estimat pateixes molt, et desesperes inclús, emmalalteixes

Però tot aquest patiment no serveix per res.

Aquest gran patiment no farà que torni a viure, aquest gran patiment et desgastarà, et destruirà, amargarà la teva vida i la de la teva família i et submergiràs en una melangia sense fi.

El patiment no serveix per a res, sols per destruir-te, i sols te’l crees tu amb un intent infantil que les coses no siguin com són sinó com tu voldries que fossin.

Creus que si pateixes molt és un senyal que estimes molt a aquesta persona que acabes de perdre, però no t’adones que és ben bé el contrari.

Aquesta persona que ha mort i que estimaves i que t’estimava no voldria veure’t així, per què patiria molt i tu vols això per ella?

No t’adones que patir d’aquesta manera et deshonra a tu i deshonra a la persona morta perquè la fas responsable del teu patiment?

No t’adones que no és això el que ella voldria per a tu?

I així mantens i honres la seva memòria? Fent allò que ell no voldria en cap cas que fessis?

Aquesta falta d’acceptació de la realitat, aquesta mentalitat de moralitzar tot el que passa com a bo i dolent, aquesta falta d’equanimitat, aquesta falta de confiança en la vida, fa que generis uns pensaments totalment tòxics que alhora genera unes emocions que et fan patir.

L’ésser estimat mai tornarà, i possiblement quan estava viu no li havies dedicat tot el temps possible perquè pensaves erròniament que viuria sempre, eternament.

Si alguna cosa et pot ser útil d’aquesta mort, és aprendre a valorar la teva vida, és aprendre a valorar les persones que si tens en ella en aquests moments, és aprendre a viure amb més intensitat, amb més sentit, és honrar a la persona que ha marxat fent de la teva vida i de les relacions que encara tens una vida i unes relacions amb molt més sentit.

La mort, com tota adversitat és una gran lliçó que la vida et permet aprendre, quedar-te en el patiment, en la desesperació és no honrar la vida, és no honrar la vida que ha marxat, és no haver après res d’ella ni haver entès el seu missatge, és no entendre que l’aferrament és una de les pitjors maneres de relacionar-se amb els altres i amb el món.

Aprendre d’aquesta pèrdua és la millor manera d’honrar a la persona que ja ha marxat.

I ara un clàssic dels clàssics:

Et deixa la teva parella.

Sents una gran pena i un gran patiment emocional

Sents com si el teu món s’enfonsa, se’t posa un nus a l’estómac i creus que et moriràs de pena i pots emmalaltir.

No pots evitar aquest gran dolor i et perds en un barreig de sentiments i emocions de pèrdua, de rebuig, de por, de desencant i de tristesa.

El cert és que el motiu real que més dolor causa a les persones és aquesta, més que la pèrdua d’una feina o la d’un ésser estimat (menys d’un fill), és que la teva parella de la qual n’estàs enamorat o creus que estimes molt, et deixa.

No sabràs com superar una ruptura amorosa fins que no comprenguis l’arrel del patiment.

Analitzarem el fet i adonem-nos de l’immadur i infantil de tot plegat.

Si pateixes perquè la teva parella et deixa, hauries de ser conscient de tots els errors que tu has fet a l’hora de construir aquesta relació.

Patir perquè una parella decideix que és més feliç sense tu que amb tu és no entendre la base de les relacions humanes, és no entendre la base de la relació que hauries de mantenir amb tu mateix i amb l’altre.

Sense una base relacional basada l’autoestima i autonomia personal i en la llibertat i l’autenticitat en la relació l’edifici que construiràs serà molt feble i fàcil de trencar-se.

Si pateixes perquè la teva parella et deixa, perquè per a tu la soledat és un lloc gris i fosc on t’abocarà aquesta ruptura, és no entendre la gran vellesa de la soledat i de la llibertat personal i les teves greus mancances personals.

Si pateixes perquè la teva parella et deixa, és acceptar la teva poca autoestima, el poc valor que t’estàs donant a tu mateix i l’aferrament que tens.

Si pateixes perquè et deixa la teva parella és que no tens idea del gran valor i de la gran vida que pots tenir tu per tu mateix.

Si pateixes perquè la teva parella t’ha deixat és una gran notícia, perquè per fi la vida et presenta una valuosa lliçó, t’està dient que tu no has après encara a ser feliç per tu mateix i que ara la vida et regala la gran oportunitat que aprenguis a ser-ho, que aprenguis a ser feliç per tu mateix, perquè creu-me, la vida pot ser meravellós sol o acompanyat quan tu hagis après a ser feliç per tu mateix.

Si pateixes perquè la teva parella et deixa és que no saps ni tens ni idea de la gran felicitat que t’espera amb una vida pròpia, lliure i plena de sentit.

La clau són les creences, fixat, si tu ets un pobre desgraciat, si la teva vida és grisa sense l’altra persona, si tu ets una persona rica i plena, la teva vida pot ser tan bona amb la teva parella com sense ella.

El dolor emocional te’l crees tu

On està el patiment aquí?

El patiment està en el fet que la teva parella et deixa o amb la teva incapacitat de ser feliç per tu mateix?

El patiment està en les teves limitacions i aferraments personals, el fet que et deixi o no la teva parella és irrellevant per la teva felicitat.

Però hi ha més.

Si pateixes perquè et deixa la teva parella perquè és més feliç sense tu que amb tu, ara saps, que a la teva parella mai l’has estimat, ni mai has volgut realment la seva felicitat.

Com pots patir pel fet que algú que dius estimar des de la seva llibertat tria un camí millor que el que està transitant al teu costat i que no el satisfà?

Si pateixes perquè aquesta persona que et deixa intenta ser feliç per ella mateixa perquè amb tu no ho ha aconseguit, realment diu molt poc del teu amor cap a ell si li poses frens a la seva decisió amb el teu patiment.

El que tens és aferrament, el contrari i l’oposat a l’amor verdader.

Si estimes a algú, el vols feliç i lliure i si aquesta persona decideix des de la seva llibertat que aquest no és el seu lloc i tu dius que l’estimes, t’alegraràs per ell, i facilitaràs el seu camí, i en cap cas patiràs per veure a l’altre feliç, t’alegraràs i potenciaràs aquesta decisió.

El dolor emocional té un origen en la falta d’amor propi

Encara més, si pateixes perquè la teva parella t’ha deixat diu molt poc de tu, diu molt poc de tu perquè inconscientment pateixes perquè estàs buscant la compassió del teu entorn i sobretot de què t’ha deixat, inconscientment esperes que el teu patiment desperti en l’altra compassió o culpa i torni amb tu, inclús en contra dels seus interessos i motivacions.

Vols desesperadament i inconscientment que la realitat sigui com tu voldries i no com és.

Ens surt aquest aspecte infantil de nen petit, esperant que d’alguna manera la parella que t’ha deixat perquè no és feliç amb tu (ningú se’n va d’on és feliç oi?) vulgui tornar amb tu per pena o perquè se sent malament.

En patir estem intentant inconscientment que l’altre se senti culpable, inconscientment, tenim tan arrelat aquest rol de víctima, que busquem aquest xantatge emocional a través del patiment que a més és totalment inútil, perquè si la teva parella et deixa i tu pateixes molt, la teva parella no torna amb tu i si torna, si torna per culpa, perquè se sent culpable o perquè l’has convençut a través del xantatge emocional de veure el teu patiment, et tornarà a deixar ben aviat, no serveix per a res patir.

Si no entens que sols hauries de voler al teu costat persones que des de la seva llibertat i autenticitat vulguin estar amb tu, mai deixaràs de patir per victimitzar-te.

Si no entens que sols com més feliç i autònom siguis per tu mateix i menys aferrat estiguis als altres, menys patiràs i més atractiu seràs pels altres, sempre patiràs les teves parelles, patiràs quan les busquis perquè les necessites i no les tens, patiràs quan les tinguis per por a perdre-les i patiràs quan s en vagin per haver les perdut.

La clau de tot plegat és empoderar-te, és ser feliç i autònom per tu mateix, és no aferrar-se, és no necessitar, és no patir, és permetre la llibertat i l’autonomia a la teva vida i a la vida de les persones que et rodegen.

Com menys pateixis més relacions de qualitat tindràs, com menys pateixis més còmodes estaran amb tu les teves parelles, com menys pateixis més bé estaràs amb tu i com més bé estiguis amb tu més atractiu seràs pels altres.

El patiment és el contrari que necessites quan et deixi una parella, és el que més et perjudicarà per ser feliç per tu mateix o amb una nova parella millor.

Així doncs?, perquè pateixes?

Per què ho tinc tot i pateixo?

Pateixes per tot i per res

Quines són les carències personals que hauries de millorar que potencien el teu patiment

La por ens fa patir emocionalment i ens causa dolor físic

La societat t’inocula en el teu inconscient missatges amenaçadors i arribes a la conclusió que el món és un lloc horrible ple de gent dolenta.

La societat ens transmet que no podem confiar els uns amb els altres.

I aquesta por fa que busquem sortides professionals segures i deixem d’arriscar i de buscar els nostres somnis i aquesta situació i sensació ens fa patir.

Aquesta por fa que ens intentem protegir dins d’una caixa de certeses fins a crear-te una presó pròpia on et sents segur.

La por no hauria de ser un carceller sinó un mestre, hauríem d’abraçar la por i buscar-la perquè és un senyal que t’estàs acostant als límits de la teva zona de comoditat, i agafar-la com una benedicció, m’estic atrevint, m’estic acostant.

Totes les pors són il·lusòries, però la por evita que vagis pels teus somnis i aquesta por sols està a dins teu, tu erts l’únic responsable de no anar on vols anar, de no fer el que vols fer, res hi ha fora que ho impedeixi, sols la teva por que et fa patir.

Hauries de comprendre que és la por, és sols un dèficit de confiança, de coratge, de valentia que tens a dins teu i que pots desenvolupar, aquest hauria de ser el teu propòsit de vida, aprendre a ser valent, aprendre a combatre contra aquests elements il·lusoris que impedeixen realitzar-te.

Saber qui ets és la clau.

Saps que vols fer coses o viure diferent, però la por t’impedeix fer-ho.

Tot ho hauràs de resoldre des del teu interior, la por és foscor interior i hauries d’anar allà i encendre una llanterna a través de la teva saviesa.

Com més et coneguis més coneixeràs allò que boicoteja la teva llibertat i els teus desitjos.

Comprèn perquè tens por, aprèn a saber perquè sents això, tenim tanta por que ens justifiquem, ens enganyem i ens neguem a esbrinar per què sentim el que sentim quan volem avançar per camins desconeguts.

Si pateixes i no saps per què busca les teves pors, aprèn d’elles, abraça-les i intenta sentir-la més sovint, no facis com sempre i t’allunyis de la por, fes el contrari, ves on estan les teves pors i a força de tractar-tes aniran desapareixent.

Vols deixar de patir?

Deixa de tenir por a ser tu.

Per què pateixo tant? Pateixes perquè no saps deixar de patir.

Entén el món com una realitat que sols et presenta valuoses lliçons que hauries d’aprendre.

Percep als altres com que no tenen cap poder sobre tu si tu no els hi permets.

Observa l’error com un gran mestre quan vegis que es necessari per avançar i aprendre.

I t’adones que el patiment sols és una visió limitada de les teves capacitats.

I quan t’adones que no hi ha res al món que hagis de tenir por, t’adonaràs que ets sols tu el que limita el teu viatge.

L’“apego” ens fa sentir malestar emocional

L’apego, et manté immòbil en una zona de comoditat insatisfactòria per a tu.

L’apego, et fa seguir en llocs que no et satisfan, en una feina, en una ciutat, en una casa o en unes relacions que ja no són satisfactòries i a pesar que no ho són segueixes allà.

No saps volar a llocs nous on creus que pots estar més bé, la rutina, els costums, la por, la vergonya, la falta de confiança, la culpa, et fa seguir on ja no estàs bé.

Si estàs en una relació personal, familiar d’amistat, social o de parella en què no ets feliç, o en una feina que t’afoga, en la que no et sents ben tractat, en la qual no se’t permet ser tu mateix i no t’allunyes és senyal que estàs aferrada, és un senyal que no t’honres, és un senyal que no et prioritzes.

Si pateixes perquè no et saps allunyar, hauries d’aprendre a saber que el que et passa és que estàs aferrat i hauries de treballar el desapego.

El desapego, es treballa amb moltes dosis d’autoestima i una reformulació a fons de les teves creences, a més autoestima, més desapego, a menys autoestima més apego, és inversament proporcional una cosa amb l’altre.

Curiosament, les persones que més s’enamoren són les que menys autoestima tenen, per què serà?

Si t’estimes poc, t’honraràs poc, et prioritzaràs poc i aguantaràs més coses que no et fan bé de les que hauries de permetre.

I una vegada més, fixat, tu ets l’únic corresponsable i cocreador d’aquest patiment, ets un còmplice d’aquestes males experiències perquè les estàs permetent.

Si estàs apegat a situacions o persones que no t’aporten molta felicitat, però que inconscientment penses que si les deixes anar, et sentiràs culpable, mala persona, o et criticaran estàs creant circumstàncies que no et faran sentir bé.

L’apego, et condiciona la vida molt més de què et penses, crec que és el factor més decisiu en crear-te situacions on pateixes.

Pensa una cosa, la societat ens ha educat en aguantar, a suportar, a sacrificar-se, a renunciar, i ja és hora que et despertis i t’adonis que tot plegat és una eina més per manipular la teva vida i condicionar-la en contra de la teva voluntat i necessitats.

Ningú t’ha ensenyat a millorar la teva vida a la teva manera, per tu mateixa i et sents culpable quan ho intentes, necessites desapegar-te.

Com aprendre a desapegar-te?

Aquest post és perquè entenguis que l’apego és un motiu molt important perquè pateixis, si vols aprendre com desapegar-te pots visitar aquest altre post.

Estàs apegat perquè no ets capaç de ser lliure, d’alliberar-te de les teves creences que t’obliguen a quedar-te on no estàs bé, a fer coses que no vols fer, a relacionar-te amb qui ja no et fa bé.

L’apego fa creure que algú o alguna cosa és la teva felicitat i t’aferres a aquest algú o aquesta cosa tot i que estàs constatant que aquí no ets feliç i t’és impossible allunyar-te.

L’apego et fa mantenir en llocs o a prop de persones amb les quals no flueixes, no et sents bé i en pau.

Quan aprenguis a desaferrar-te, entendràs que abans d’aquesta relació que ara no et fa bé, no sabies ser feliç per tu mateix, pot ser que en entrar en aquesta relació experimentessis una mica de felicitat, però ara has constatat que no era una felicitat duradora, ara t’escoltes, t’honres, respectes la teva intuïció i experimentes que ara no sents felicitat, però estàs aferrat a una decisió equivocada que vas prendre amb la ignorància de pensar que la felicitat era fora.

I no passa res, has de respectar el que sents i actuar en conseqüència.

Si ara vius una relació tempestuosa amb els teus pares, a la feina, a la família, de lluita de discussions, de dolor, hauries de superar aquesta inclinació malaltissa a quedar-te allà a intentar resoldre el que fa ja molt temps que no té solució i atrevir-te a deixar-ho, clar que experimentaràs un dolor, però és un dolor que t’alliberarà i et permetrà seguir el teu camí cap a llocs on tu estiguis en pau i harmonia.

Has d’entendre algunes coses, tu no pots ser diferent del que ets ni hauries de pretendre i els altres exactament igual, és per això que hauries de saber que res ni ningú ha de fer-te sentir malament per ser com ets i t’hauries d’allunyar d’on tu no estàs bé.

I si no pots hauries de treballar el desapego.

Si aquesta relació ja no té res a veure amb tu ni amb la teva felicitat deixa d’aferrar-te, no deixis un treball d’un dia per l’altre, però comença a plantejar-te una sortida digna per tu.

Hi ha molt aferrament a la vida de tots, i és la causa de molt patiment, cal treballar la desafecció, que no és indiferència, és entendre que és el que necessites per ser feliç i que és el que no necessites i entendre que tot el que necessites està en el teu interior, i que la vida està conspirant constantment no per donar-te el que vols sinó el que necessites per aprendre a sentir-te feliç per tu mateix i a confiar que sempre tindràs el que necessites per ser feliç en l’àmbit de les relacions humanes, ningú et dona ni ningú et treu res.

La culpa ens fa patir i ens emmalalteix

Si pateixes estàs pensant malament, no estàs acceptant, no estàs aprenent, no estàs bé en soledat, no filtres relacions, estàs apegat a relacions que no et nodreixen.

La culpa de no saber dir no em fa patir.

Treballa això, la culpa sols existeix en una societat victimista, sense víctimes no hi ha culpa, ser víctima és creure que la teva felicitat està fora, ser víctima és no permetre la llibertat aliena, ni l’error aliè, ser víctima és deixar la responsabilitat de la teva felicitat fora. 

Creure en la culpa és potenciar el victimisme en l’altre i potenciar i alimentar la seva ignorància.

Ser lliure és prendre les mateixes decisions des de la Intuïció, des de l’autoestima, i la culpa t’impedeix ser lliure.

La culpa és ser controlat pel victimisme i potenciar-lo.

Sentir culpa és creure que val més la felicitat aliena que la pròpia, és tenir molt poca autoestima.

Sentir culpa és creure que tu ets responsable de la felicitat de l’altre.

Alliberat de la culpa, tu no pots fer mal a ningú si decideixes des de la teva llibertat i intuïció, és l’altre el que està aferrat, és l’altre el que és un victimista, és l’altre el que s’ha de fer responsable de la seva vida i escollir l’actitud emocional adequada i alliberar-se.

Si realment vols ajudar al victimista, no caiguis en el seu parany i deixa de sentir-te culpable per decidir des de la teva intuïció i llibertat, digues no quan vols dir no, tens dret a filtrar relacions i més si són paràsites per a tu, si et resten, si no et nodreixen.

Tens dret a dir no, permet que pateixi, permet que aprengui a canviar la culpa i el patiment per la responsabilitat, l’aprenentatge, l’acceptació i l’agraïment, inspirar-lo amb la teva llibertat sense culpa l’estàs ajudant molt més que seguir-li el corrent amb la culpa.

Sigues lliure, pren les teves decisions des de la Intuïció i l’autoestima sense sentir-te culpable, inclús de dir no, és el millor favor que pots fer a un victimista que et culpa i pateix.

Tens dret a escollir amb qui utilitzes el teu temps perquè és valuós, tens dret a dir no, tens dret a filtrar, pots compartir sí, però també tens dret a nodrir-te de persones que sumin o dedicar temps a la soledat, hi ha moltes relacions que et resten a la teva vida i que mai has parat a analitzar-les i a valorar-les si són nutritives per a tu, dir no a aquestes relacions és dir-te si a tu.

Dir no a una relació és acceptar la realitat, és acceptar l’essència de tots però també la teva, que ningú et pertorbi, amable amb tots, comparteix amb tots la teva llum, però filtra i escull també, dir no és dir-te si a tu, sense culpa, tu no ets responsable de la felicitat de ningú ni has de satisfer les expectatives de ningú.

Desperta’t.

La infravaloració personal ens fa patir mentalment

D’ençà que naixem estem rodejats d’inputs que ens anul·len la nostra essència, que ens esclavitzen a creences que no ens serveixen per a res i ens desapoderen.

El sistema educatiu és sols un pàrquing on ens han repetit que tots som iguals, tots hauríem de tenir les mateixes aspiracions i somnis quan la realitat es que tots som diferents, tots tenim una raó de ser diferent de la resta i és aquesta raó la que haurien de conèixer i seguir.

Però l’educació ens ha vist com un got buit que havia d’omplir de coneixements, d’idees, de creences totalment estandarditzades i a tots igual, en comptes de veure en cadascú un projecte únic que alimentar i encoratjar ens han omplert d’idees establertes que a molts de nosaltres en són inclús antagòniques.

La societat et diu quins són els valors i els deus a adorar, ens han dit fins a l’avorriment que hi ha certes coses com l’èxit, el poder, els diners, que t’estimin i que pensin bé de tu, que això té valor, però igual per a tu aquests valors no són els teus.

És per això que sortir de la zona de comoditat que t’han venut sense que tu t’ho poguessis qüestionar et pot ajudar a definir els teus valors, la teva noció del que és l’èxit per a tu.

Sempre fent cas als pares, als professors, als caps, a la religió, a la moral imperant, a les lleis, als polítics…

I quan ens fem cas a nosaltres mateixos?

Tenim absolutament atrofiat el múscul de la intuïció.

I quantes vegades ens fem cas a nosaltres mateixos?

I quantes vegades sentim que és per aquí i seguim allò que pensem i creiem?

Quantes vegades ens fem cas a nosaltres mateixos i seguim la nostra vocació?

Quantes vegades ens atrevim a fer el que sentim i creiem?

Quasi sempre preferim seguir el camí de la majoria que el que sentim, per por o ignorància de qui som en realitat i a on ens podrà portar.

Deixa de donar-li valor a tot allò que per a tu no té valor, perquè ara saps que el que té valor és subjectiu.

Hauries de buscar quines són les teves creences, els teus valors reals i quines són aquelles coses per les quals val la pena que perdis la vida… 

O la guanyis.

La majoria de les persones no creuen en si mateixes, a més ens han fet creure que si creus en tu ets un cregut, un fatxenda vanitós, no és així, creure en tu et permet crear, et permet fer coses que sens dubte poden també ser molt valuoses pels altres que et rodegen, res és més inspirador i positiu que algú que sap que vol, que sent el que fa i que va a buscar-lo sense dubtes.

No creiem en nosaltres mateixos, estem totalment cecs i perduts.

Com podem tornar a creure en nosaltres?

Creiem que no tenim talent, estem tan alienats de nosaltres mateixos que ni tan sols sabem el que ens agrada.

Estem totalment desconnectats del nostre ésser, de la nostra essència, tots tenim talents, hobbies, cadascun dels seus i hauríem de conèixer-nos per conèixer-los. Aquest és el principi de tot plegat.

Busca la soledat, deixa d’escoltar a tothom i escolta’t a tu, busca el silenci, busca la pau, i en ella escolta.

Què m’agrada?

Què em fa sentir bé?

Què és allò que quan ho estic fent em passen les hores sense adonar-me’n?

On m’agradaria viure?

Amb qui m’agradaria relacionar?

I amb qui no?

Què vull fer?

Com?

On?

Puc?

Què hauria de fer que no estic fent?

Estem condemnats a trobar el nostre lloc en aquest món i aquest és un treball que no podem delegar a ningú

És intransferible, ningú sap més bé que tu que vols, que necessites, que t’agrada realment, és començar a fer-te valer, a valorar-te, a creure en tu i a sortir d’aquesta zona de comoditat que t’aliena i t’infravalora.

Deixa d’escoltar consells, deixa de fer cas a les crítiques d’aquells que mai s’han atrevit a res.

No esperis que et donin suport aquells que mai han sortit de la seva zona de comoditat i que sols han fet el que fan tots.

Tens idees brillants, però no t’atreveixes a fer el salt, que pensaran de mi?, qui soc jo per fer això?

No podré, fracassaré…

Hem de ser persones felices, persones realitzades, persones que fem el que estimem.

Despertarem l’enveja de gent acomplexada que en comptes de mirar-se al mirall i adonar-se que tenen un problema interior a resoldre, el projecten fora en forma de judici i condemna, però per altres seràs un referent.

Si aquest ha pogut, jo també podria, però hi ha una veueta que et diu no, aquesta és la batalla que has de vèncer.

Tu no ets la xerrada del teu cap que et diu que no pots, tu ets l’ésser que escolta aquesta xerrada, que pot modificar aquesta xerrada al teu cap i podràs canviar la teva vida, però no ens han ensenyat com, aquesta és la lluita. 

Deixa de patir i comença a viure una vida que valgui realment la pena.

Sento un gran dolor emocional en forma de tristesa, angoixa, depressió, problemes de la pell, estomacals, musculars… 

El dolor emocional està vinculat a les emocions i les emocions tenen origen en les teves creences i les teves creences les has adoptat tu i les pots canviar.

El dolor emocional no és que no serveixi per res, és que a més és molt perjudicial per a tot.

A més de la desgràcia que has patit si pateixes pots perdre la salut i la il·lusió per viure.

El patiment no arregla res, no ajuda en res, no repara res, sols et destrueix l’ànima i l’essència.

El patiment en realitat satisfà dues funcions molt primàries, molt ignorants i molt infantils:

La primera és la de la rebequeria histèrica infantil de quan el nen no obté el que vol i creu que patint molt ho aconseguirà, és una manera d’intentar manipular l’amor dels pares a través de la immolació, és un xantatge emocional sobre algú que els estima.

La segona és intentar a través del patiment, assumir un rol de víctima desbalaïda i innocent i a través de la compassió intentar manipular a algú altre, proper, perquè senti culpa, pena o les dues coses i així poder-lo controlar. és un atemptat contra la llibertat personal a través de la culpa.

Però aquest patiment mai resolt res i ho empitjora tot, mai arregla les coses i sempre les espatlla, és un recurs infantil i inconscient absolutament inútil, buit i de grans conseqüències psicològiques tòxiques per qui ho pateix i per l’entorn.

Si pateixes emocionalment hauries de saber que el cos t’està enviant un senyal que no estàs gestionant bé la teva ment.

T’està avisant que tens creences que hauries de revisar, t’està dient que no ets conscient que ets un ignorant, t’està dient que ets un ignorant i que hauries d’aprendre alguna cosa que encara no saps.

T’està dient que com continuïs així i no canviïs res en tu, el teu cos patirà, es lesionarà i patiràs encara més, encara molt més.

Patiment emocional és sentir-se buit i trist

Confonem dolor amb patiment.

No sabem diferenciar bé el patiment emocional del dolor físic.

El dolor físic t’avisa perquè no et lesionis, és una advertència que t’avisa que vagis amb compte amb els teus propis límits, el dolor físic t’informa que estàs fent, de com estàs vivint, de la teva qualitat de vida, de com t’estàs alimentant, del teu estil de vida i t’està avisant que com continuïs vivint així de malament, el dolor augmentarà i es pot convertir en una malaltia o en una lesió.

En canvi, el dolor emocional té a veure amb la manera de com penses, en la qualitat de les teves creences, en les emocions que crees en funció dels teus pensaments sobre la realitat.

Dolor emocional és quan interpretes la realitat objectiva i neutra de manera subjectiva, egocèntrica i no adaptativa, dolor emocional és com interpretes la realitat com bona o dolenta en funció de les teves necessitats i interessos i així, tu mateix ets l’origen sense ser-ne conscient del teu propi dolor emocional.

Fins que no siguis conscient que el dolor emocional que també és causant de lesions i malalties.

Saps que és la malaltia psicosomàtica?

 El 80% de les malalties que es visiten a les consultes mèdiques són així) és degut sols a la manera com gestiones la teva ment no seràs conscient de la manera de combatre’l eficaçment.

Deixa de ferir-te emocionalment a tu mateix, deixa de fer-te mal amb els teus pensaments mal gestionats.

Tu ets l’únic responsable fer-te mal emocionalment.

I aquest dolor emocional el neguem, l’ignorem, el minimitzem, el ridiculitzem, ens mediquem i culpem als altres del que sentim sense en cap cas assumir la responsabilitat d’aquest dolor.

I amb aquest dolor a sobre ens és impossible viure en el moment present, perquè per intentar escapar-nos d’aquest dolor emocional que no ens deixa viure anem al passat per pensar en el que hauria d’haver estat, ens refugiem en la melangia del que hauria d’haver passat, anem al regne dels voldria, esperava o desitjaria i ens allunyem del moment present, l’únic lloc on passa la teva vida.

La funció del dolor és advertir-nos que estem danyant el nostre cos, la funció del patiment és avisar-nos que no estem gestionant bé les nostres experiències mentals i emocionals.

El patiment no té a veure amb els altres, ni amb el que passa a la realitat, té a veure amb el que tu penses sobre el que passa.

El patiment s’origina en la teva ment, en les teves creences, en els teus pensaments, en les teves interpretacions, en la teva falta de coneixements per gestionar una màquina tan perfecta i potent com és la nostra ment.

Tot el teu patiment passa a la teva ment i es manifesta a través d’aquesta veueta del teu ego que no saps com parar i que ara saps que és la teva ignorància, la teva inconsciència de no saber com gestionar aquests traumes i ferides que tant et perjudiquen.

La ment és una màquina meravellosa, però molt complexa i cal un gran autoconeixement per saber-la gestionar adequadament i de tu depèn saber o no saber-la gestionar.

No hem nascut ensenyats per gestionar-la, necessitem molta humilitat i esforç personal per entendre com funciona, per entendre qui som i com podem viure en harmonia amb ella.

La teva ment et governa a tu, quan tu hauries de ser el que governés a ella.

Aquests pensaments incontrolables tan feridors plens de tristesa i de por que te’ls creus, que t’enganxem i que creus que són veritat i et van creant aquestes emocions que es manifesten físicament amb aquest patiment.

El patiment i el dolor són coses molt diferents, no tenen res en comú i les confonem i les tractem de la mateixa manera.

La meva idea en aquest post és que entenguis la importància que aprenguis a gestionar-te bé, i per això cal que vulguis aprendre, en el fons és aprendre a viure una vida que valgui la pensa ser viscuda.

Com aprendre a deixar de patir dolor emocional?

Pots aprendre a deixar de patir quan entenguis els mecanismes d’aquest patiment emocional.

Analitzar el que passa quan la realitat no és com tu vols, que passa a la teva ment?

Quan hi ha un fet que tu interpretes des d’una posició egocèntrica i moral com a dolenta cap als teus interessos, et poses a la defensiva, busques un culpable fora, et sents agreujat i dolgut, pateixes i culpes, jutges i condemnes amb la teva crítica i menyspreu.

I tot això que fas inconscient hauries de revisar-lo profundament.

La primera cosa que has de fer és deixar de culpar a algú del teu patiment, si responsabilitzes a algú del teu dolor en funció de l’experiència que has viscut i treure’n una valuosa lliçó.

La primera cosa que has de fer és assumir tu la responsabilitat sobre el fet en qüestió que ha inspirat el fet que tu et produïssis a tu mateix aquest dolor.

Has de deixar d’actuar com una víctima per actuar des de la teva responsabilitat personal.

Has de deixar de pensar que l’extern a tu és realment el responsable del teu patiment.

Has de deixar de pensar que tu no has de canviar res i no justificar el teu dolor pensant que la culpa de tots els teus mals està fora teu, has de deixar de raonar-te que la culpa de tots els teus mals és la gent dolenta que inunda el món i que són ells els que haurien de canviar.

Si la vida fa mal i et victimitzes, si culpes als altres del teu patiment t’alleuja, però et manté ancorat a la teva zona de comoditat en la qual res has de canviar.

Si comets un error i et fas mal, encara que sentis dolor pots escollir no victimitzar-te i escollir un diàleg intern que t’impedeixi patir.

Anem a veure un cas clàssic per acabar tot plegat:

Què estàs aprenent a anar amb bicicleta i has al caigut a terra?

Observa quin aprenentatge en pots treure, observa quina ha estat la teva responsabilitat, analitza que podies fer tu per fer d’aquesta experiència una valuosa lliçó de vida.

És educar-te en la responsabilitat.

Què estàs aprenent a anar amb bicicleta i has caigut?

T’has fet mal?

Et lleves amb l’ajuda del terra que per això està allà i aprens dels teus propis errors i algun dia a través de l’art de la responsabilitat hauràs après a anar amb bicicleta sense caure i deixaràs de caure i començaràs a gaudir de la meravella d’anar bé amb la bicicleta.

Així és com funciona realment una vida ben viscuda.

De quina manera ens eduquem amb el tipus de pensaments i d’interpretacions que tenim cada vegada que ens passen coses neutres, però que nosaltres interpretem de tal manera que ens fan patir?

Com ens relacionem amb això?

La tendència habitual és caure en el victimisme, en aquest afany de culpar i deixar-nos a nosaltres innocents.

I aquesta actitud, ens manté en aquesta zona de comoditat en què res hem de canviar perquè qui ha de canviar és el món, els altres, la realitat.