Sento desesperança

Adversitats n’hi ha moltes.

Però totes tenen a veure en què la vida no et dona el que tu esperes d’ella.

Solen ser:

• Abandonaments
• faltes d’aprovació
• fracassos
• rebutjos
• indiferències
• conflictes
• pèrdues
• expectatives no satisfetes.

I totes elles produeixen patiment.

Totes elles produeixen que et sentis incapaç d’aconseguir allò que vols.

Totes elles produeixen desesperança.

I la desesperança és una emoció de molta buidor existencial.

Quan no saps on anar o on vols anar no pots anar o no saps com anar-hi, la teva ment es col·lapsa i es rendeix.

Sents desesperança perquè t’has rendit.

Davant d’una adversitat pots deixar de patir i a gaudir de la vida, entendre perquè sents aquest buit i dolor tan terrible dins teu i saber com deixar de patir i trobar la pau és possible.

Si sents desesperança, ningú et podrà ajudar

Sols tu et pots ajudar, ningú més que tu et pots ajudar, sols dependrà de tu salvar-te o no, i creu-me, amb les eines adequades tu podràs.

Continua llegint si us plau.

Calmar aquest sentiment de desesperança, és buscar llum on sols veus foscor.

Saps que el color negre és la suma de tots els colors? Ara ho veus tot negre i no veus altra cosa que patiment i foscor i a més t’has cansat ja de patir i a més no veus sortida possible.

Si continues llegint, aprendràs a veure tots aquells colors que estan en aquest color negre que ho ofega tot i després, quan aprenguis a veure bé, la teva vida es convertirà en tots els colors que estan dins del negre.

Sentir desesperança és saber que has tocat fons i res ni ningú et pot ajudar més que el fons

Estàs de sort, per fi has tocat fons! I ara és quan tu mateix amb l’ajuda del fons podràs tornar a renàixer, tot depèn de tu i tu podràs. Però necessites eines que jo avui et donaré. Continua llegint si us plau.

Combatre la desesperança és aixecar-te una vegada més i continuar lluitant

Entenc el que estàs vivint perquè jo també ho he viscut, però has de confiar en mi, aquest moment tan fosc és el moment més important de la teva vida, perquè ara, és aquell moment, on si vols, podràs fer un pas que et transformarà per sempre, sols aquells que s’han cansat de patir i han après el que la vida els està intentant explicar, són els afortunats que, podran accedir a una vida tant increïblement plena, com mai han imaginat, continua llegint, si us plau, continua llegint…

Calmaràs la desesperança quan entenguis la realitat

Tu no ets dolent, ni un inútil, ni la vida és injusta ni tots són molt dolents.

Estar desesperat és estar confós.

Si la teva vida és un desastre, si la teva vida és un sense sentit, si la teva vida és un cúmul de desgràcies i disgustos, si no li veus sortida o ja no t’il·lusiona res.

Si cada dia és foscor, si vius una adversitat darrere d’una altra i ja no pots més, si notes que tot és dur i difícil i ja no suportes la vida ni et suportes a tu.

Si et sents angoixat, aïllat del teu entorn, si et sents sol i desemparat, si sents una angoixa existencial que et mossega en el teu interior.

Si ara mateix estàs odiant a tothom, si estàs malalt d’infelicitat i de solitud, si sents que ningú et comprèn ni t’estima, ni tu ets capaç d’estimar a ningú.

Si et sents culpable, si sents que no et mereixes res de bo, si sents que t’has equivocat en tot, si et sents dolent i mala persona i creus que et mereixes el que t’està passant.

Si pateixes un dolor espantós i et sents buit sense veure cap sentit a res i a ningú.

Si has tocat fons estàs d’enhorabona, et felicito, és el millor lloc on pots estar per renàixer de nou.

Per què a mi?

Primer de tot vull dir-te una cosa, aquest que veus tan dolent i tan miserable no ets tu i aquesta vida que veus tan injusta i trista no és real.

Estàs percebent la teva vida i la vida en general des d’una posició absolutament equivocada, però tu no ho pots saber encara.

Tingues esperança, confia en mi i paciència, continua llegint i entendràs que tu no ets dolent ni mala persona ni un inútil i que la vida no és aquest vall de llàgrimes que aparentment sembla.

La desesperança és el teu mestre.

Abans de tot dir-te que això que sents i vius no és fortuït, ni casual, ni és perquè tot és un desastre, més aviat és el contrari, el que t’està passant és que la vida t’està parlant i tu no has après a escoltar-la encara.

És normal, no et sigui fàcil entendre el llenguatge de la vida perquè no ens l’han ensenyat.

No pots pretendre entendre l’anglès si mai ningú t’ha dit que existia un idioma que es diu anglès.

I és més fàcil del que et sembla, simplement cal saber que existeix i la paciència i humilitat per voler aprendre.

La vida t’està llançant missatges que encara no perceps, si estàs en un infern mental, si continues vivint una adversitat darrera d’una altra, si et sents atrapat en una vida que ni t’agrada, ni comprens.

Si et dius: “que injusta és la vida”

Si sents que estàs ja mort per dins, si et sents fatal amb tu mateix, si intentes resoldre aquest buit i aquest dolor amb drogues, alcohol i altres analgèsics i hipnòtics inútils.

Si et queixes, si maleeixes haver nascut.

Has de saber que tot això és bo, és molt bo si saps què fer amb tot plegat.

Confia en tu, confia en mi, confia en el fet que d’aquí en sortiràs essent un altre, essent qui ets en realitat i no aquest personatge, aquest mal actor que ni ets tu ni et representa.

No vull pas que ho entenguis ara, però confia en mi i continua llegint, ho entendràs tot al final.

De moment sols vull que escoltis el teu dolor, intenta entendre, intenta comprendre que és el que la vida t’està intentant dir darrere d’aquest gran patiment.

Intenta veure la vida com el gran mestre que és i tu l’alumne.

Ara si, ara sí que vols començar a aprendre.

Primera lliçó:

Per què creus que has arribat aquí i ara?

I no em diguis que la vida és injusta, tothom és molt dolent i tu ets una víctima o un autèntic inútil, aquesta ja et dic que no és la resposta correcta.

Per què creus que has arribat fins aquí?

En cas que passin sis mesos i no trobis una solució per tu mateix, un psicòleg et pot ajudar.

Si et dius, després d’això que m’ha passat “no sé què fer amb la meva vida”

I si l’adversitat i el patiment és el millor que et pot passar?

Ja sé que no et servirà, però dir-te que no ets l’única persona que pateix en aquest món, dir-te que tots patim i que tots patirem i que és molt bo que sigui així és una realitat i que té una raó, un motiu i un perquè:

No tothom que pateix aprèn

però sense el patiment és impossible aprendre

Ja t’avanço que res és tan bo per tu com el patiment, si entens perquè és bona l’adversitat i el patiment que l’acompanya.

Que fet davant les adversitats de la vida?

El dolor, el patiment i l’adversitat sempre ha acompanyat l’ésser humà i ha estat el seu millor aliat per la seva pròpia evolució personal i com a espècie.

Perquè patim, perquè serveix i perquè continuarem patint, és important que ho entenguis.

L’adversitat a la nostra vida té un perquè i un per què.

Quan arribes a comprendre aquest missatge tan important, la teva vida i la percepció que tens de tu i d’ella, canviarà radicalment.

Què ens diuen els filòsofs més savis de la humanitat sobre la funció de la desesperança davant un fet que creus advers?

“Com més gran sigui el nostre turment si aprenem d’ell, major serà la nostra glòria”

“La vida és un pla pedagògic personalitzat”

“No hi ha casualitats sinó causalitats, el que passa en té un perquè i un per a què.”

“Cada un de nosaltres és corresponent amb els fets i amb les situacions que viurà i amb les persones amb què es relacionarà i que són necessàries perquè pugui aprendre.

“Qualsevol persona és capaç de valer-se per si mateixa, és capaç de suportar i superar el seu propi destí”.

“Hauríem de respectar a aquestes persones en els seus processos de patiment, acompanyar-les i inspirar-amb el nostre exemple, però deixar que toquin fons i no interferir amb ajudes externes, pegats o medicaments”.

“No hem de fugir del patiment perquè evitem el despertar i mantenim el somnambulisme.”

“El patiment té una funció molt important en la nostra vida, hauríem de permetre que la gent que ho necessiti toqui fons.”

“L’adversitat és el gimnàs espiritual on entrenar la fortalesa i la virtut”

Actitud estoica, és afrontar les adversitats i dificultats amb enteresa amb acceptació”

Et jutjo desgraciat perquè mai has viscut en la desgràcia”

“L’ésser humà se li pot arrabassar tot menys l’última de les seves llibertats, l’actitud amb què afronta el seu destí.”

“La vida ens envia regals embolicats en problemes”

“Les millors experiències de la vida solen ser les pitjors i solen venir de forma de pèrdua”

“La vida no et porta el que vols sinó el que necessites per créixer i evolucionar.”

Per què i per a què sents el sentiment de desesperança?

Primer de tot vull sentir desesperança és perquè t’adonis que els teus sistemes de creences no són les correctes.

Un fet advers no és dolent ni bo, depèn del que tu facis amb ell.

El pots utilitzar per aprendre, per ser millor, més fort, més lliure i més savi o la pots utilitzar per no aprendre res i aprofitar-la per culpar als altres de les teves desgràcies, culpar-te a tu de la teva inutilitat, jutjar a la vida com a injusta i als altres com a dolents i miserables.

Què vols fer?

Superar l’adversitat és entendre el paper de l’adversitat en com millorar la teva vida

Voldria dir-te que, el que fa la immensa majoria és això segon, tots ho hem fet moltes vegades, fins que ens hem cansat de patir, culpar i jutjar i veure que no serveix de res i que la pròxima adversitat viscuda, com no hem après res, tornes a fer el mateix i una vegada i una altra, fins que acabes amargat, enfadat i destruït.

És llavors quan uns pocs decidim intentar anar un pas més enllà i fer el primer i aprendre.

La capacitat d’afrontar l’adversitat.

Què és el primer que t’ensenya una adversitat i l’emoció de desesperança que l’acompanya?

Del primer que t’adones és que tots vivim completament adormits, tots vivim immersos en una farsa, tu no ets qui creus que ets, tu no ets el personatge que representes en aquest gran teatre que és la vida, tu no ets el càrrec que ocupes, ni ets el teu cos, tu no ets el que altres pensen de tu, tu no ets ni tan sols el teu nom.

Intenta comprendre aquest concepte que et pot canviar la vida.

El que tu ets en realitat és el que observa, tu ets el testimoni.

Tu no ets el vestit que portes, la màscara que t’has posat sense adonar-te, ni les coses que tens, ni tan sols els pensaments que tens basats en creences que han programat altres en tu i des de ben petit.

Tu ets una essència meravellosa atrapada dins de capes i capes de ciment superficials, que res tenen a veure en realitat, en qui ets tu, i que estàs atrapat dins d’elles sense ni tu saber-ho.

T’explico més el concepte:

Creus l’emoció “estic desesperat” perquè et creus que ets el personatge.

Tu no ets el que penses que ets

Tu no t’has parat a qüestionar les creences originals que són les principals creadores dels teus pensaments.

Totes les teves creences que creus et defineixen en realitat no són la majoria ni teves, si ets religiós o no, si ets català o no, si ets de dretes o d’esquerres, si creus que el treball dignifica o esclavitza, si creus que el sistema capitalista o el comunista és el millor, si creus en l’amor o no, si ets del Barça o del Madrid i mils de qüestions bàsiques més.

Com desfer-se de l’aferrament emocional és iniciar un procés intern de canvi de creences.

Tot el que tu creus de tu mateix, dels altres i de la vida en general són creences que no has qüestionat i que t’han gravat a foc d’ençà que eres ben petit a l’escola, a la família o a la societat sense parar-te a pensar si et valen a tu o no, si t’ajuden a tenir més pau, més autenticitat, més felicitat, més coherència o no.

Si t’identifiques amb la teva ment, si creus que el teu autèntic ho està en la teva ment, si creus que els pensaments són teus i no fruit d’unes creences originals que ni t’has aturat a qüestionar o a valorar i fruit d’aquestes creences la teva ment crea uns pensaments que et fan patir és llavors quan comença el caos dins teu.

I si qüestionant i revisant les teves creences, aconseguissis que la teva ment, crees uns pensaments que no et fessin patir?

Sents desesperació per ignorància

Qui ets realment?

Si creus que la teva identitat, la teva essència és sols allò en el fet que vas ser programat per la societat, pel sistema educatiu, pels teus pares, pel sistema de comunicació i pel que has vist d’ençà que has nascut, et perds una forma molt més elevada de veure’t a tu i de veure la vida.

Et perds poder afrontar i viure el que és la teva autèntica naturalesa que no és el sofriment, és el benestar, és la felicitat, però està tot adormit.

És per això que és tan important que abans de fer cas als teus pensaments que s’originen en les teves creences comencis per una anàlisi en profunditat de qui ets tu i quines creences et poden ser favorables a tu.

De moment i fins que no tinguis clar aquest punt, dels teus pensaments no en facis gens de cas, perquè ni són teus ni segurament són vàlids ni certs per a tu.

Observa els teus pensaments sense jutjar-los i sense permetre que afectin la teva emotivitat.

No et vull espantar més, però ens han condicionat, reprogramat d’ençà que hem arribat a aquest món.

Creus “que injusta és la vida a vegades” perquè, en canvi, d’educació t’han adoctrinat 

Fixat una cosa, si educar vol dir extreure, no creus que si tu fossis una llavor i la societat el jardiner, no creus que la millor manera d’educar-te seria ajudar-te que tu extreguis de dins teu la teva autèntica naturalesa i no fer ben bé el contrari per a intentar de manera molt subtil i enganyosa posar dins teu sense permetre ni tan sols que tu te les puguis qüestionar un munt de coses alienes a la teva pròpia naturalesa?

I si el patiment és sols això?

I si el patiment és simplement que t’estàs alimentant de creences, que no són per a tu i que et provoquen pensaments igual de tòxics per a tu?

I així ens va, en canvi de potenciar en cada un de nosaltres les seves autèntiques potencialitats, que ja et venien donades, des del teu naixement, ens hem passat la vida integrant dins de nosaltres creences, dogmes, necessitats i pors que res tenen a veure amb la nostra essència, perquè mai ningú ha entès, que ja venies amb tot el necessari per ser complet des del teu naixement.

Superar l’adversitat el poder de la resiliència

És conèixer veritats que t’han negat d’ençà que has nascut com:

No necessites cap parella per ser feliç, no necessites cap càrrec per ser feliç, no necessites res aliè a tu, per ser feliç.

És per això que estem perduts, i molts, no sabem ni qui som ni quin és el nostre potencial, llevat que reconnectem amb l’ésser que està dins nostre.

Qui som realment?

Hem de reconnectar amb aquesta llavor original, el que som realment, el que érem en el moment de néixer.

La majoria vivim perduts ignorant absolutament la nostra essència i patim, sentim una buidor a dins nostre que no podem explicar.

I si el patiment fos sols això?

I no et passi pel cap dir als altres que estan tan perduts com tu, perquè s’enfadaran, no saben que no saben i aquesta és la pitjor de les ignoràncies.

Has d’aprendre a treure’t la màscara, que t’han posat i que tu has potenciat des de la teva ignorància, tu no ets aquest, aquest és el teu ego, és el personatge que a tots ens governa les 24 hores del dia.

Quan patim és quan més ens adonem que alguna cosa no funciona bé a dins nostre, alguna cosa sabem que no sabem, però no sabem què.

No et passa que a vegades tens petits indicis que tu no ets el que ets, que tu ets molt més, però n’hi ha prou amb tenir una petita percepció de la gran farsa que estem vivint per començar a despertar, per posar llum en la teva ombra i tot comença a canviar.

És un viatge profund i solitari, requereix un compromís, que és voler sortir d’aquest patiment que ens afoga i aquí ve la gran notícia:

La vida et fa el millor regal que et pot fer embolicat d’adversitat, el patiment és la clau per entendre que et passa realment i així deixar de patir.

Gràcies a l’adversitat i al patiment que experimentes agafaràs la força per entendre que sols dins teu està la resposta a tot plegat.

Comences a entendre que et passa realment?

Com viure sense desesperança?

Quina vida vols viure?

Fes aquest experiment!

Cada vegada que et trobis amb algú fascinant, amb algú inspirador, amb algú que està fent alguna cosa que val la pena, veuràs que és una persona feliç i autèntica, però si grates una mica, t’adonaràs que aquesta persona ha patit.

Veuràs que ha recorregut el viatge, ha patit molt, sí, però t’ho explica amb un somriure, ha patit pèrdues, adversitats, inferns, però n’ha sortit victoriós i aquest va ser un punt d’inflexió a la seva vida i des de llavors és un altre.

Segurament l’adversitat tornarà a visitar-lo, però ja ho encararà amb una altra actitud, ja no patirà.

I tu?

Qui ets tu?

Com ets tu davant d’un fet advers que et desespera?

Has fet el viatge?

Has passat per la vida de puntetes sense saber quina era la teva veritable fortalesa i potencial?

Veus la televisió o l’ordinador hores i hores, vas de botigues i al supermercat, esperes que el Barça guanyi la lliga sense perdre un sol partit i quan et deixa la xicota o t’acomiaden de la feina el teu món s’enfonsa com un castell de cartes?

Ets una fulla al vent?

T’has tancat en una presó d’or perquè no et passi res dolent, sense arriscar massa, i de sobte et ve a visitar l’adversitat i t’enfonses en el més profund de les depressions?

Ets dels que t’has cregut el “si el de fora està bé jo estic bé i si el de fora està malament, jo estic malament” i vinga controlar el de fora que és incontrolable.

Fins que no entenguis que estàs vivint unes creences absolutament falses i que l’adversitat és sols el decorat i que, com et prens l’adversitat sols depèn dels teus pensaments, de la teva actitud i això depèn del teu estat d’evolució personal.

Com canviar les teves creences limitants és vital per la teva salut emocional.

Elimina aquest sentiment de desesperació.

Fins que no entenguis això patiràs i patiràs.

Fins que no comprenguis que el dolor és el que trenca la carcassa que ens separa de la comprensió (el dolor és el martell que et permet trencar les capes de ciment que rodegen la teva autèntica essència), fins que no entenguis que et passes la vida controlant desesperadament l’exterior i que és una batalla perduda.

Fins que no comprenguis que l’ajuda et vindrà sempre en forma d’adversitat, de dolor i de patiment i aquest dolor és el que ens permet trencar la carcassa i obrir-nos a una nova comprensió on trobaràs la teva autèntica essència, no començaràs a entendre de què va tot plegat.

És un joc meravellós que tu t’estàs perdent simplement perquè no en saps les regles.

Vols viure una vida apàtica, gris, somnàmbula, plena de pors, sense guspira, sense alè, on sempre et faltarà alguna cosa que mai trobaràs fora?

O vols viure una vida que valgui la pena ser viscuda, amb consciència, llibertat, autenticitat i pau?

I si el que et passa que no t’agrada que et passi no és la causa del teu sentiment de desesperança?

Saps que patir és sols una opció?

La vida vol que visquis la teva autenticitat i que tinguis la llibertat de convertir-te en qui ets realment.

Ja sé que sona a Matrix, però ens hem esclavitzat amb la comoditat, ens han venut que la felicitat és una vida grisa i trista basada en el que et passa fora i ens costa entendre que aquesta no és l’autèntica realitat.

La vida no és una vall de llàgrimes, la vida no és la llei del més fort, la vida és una meravella on existeix pau, amor i felicitat i no odi, rancor i tristesa arreu.

L’adversitat i el sofriment és el que t’ajuda a entendre tot això.

Ets un diamant preciós enterrat per capes de ciment i necessites accedir a aquest diamant per trobar aquesta pau, aquesta alegria i aquesta felicitat que mai trobaràs fora teu i que mai més res ni ningú te la podrà prendre.

La vida amb les adversitats i el sofriment ens ajuda per obrir aquest ciment i poder reconnectar amb el diamant, amb la teva autèntica essència.

És entendre un canvi de paradigma.

Necessites treballar l’acceptació

De viure una vida basada en creences errònies on la felicitat està fora teu i a més no pots controlar massa res i tot depèn de l’atzar, de viure una vida on la culpa, la por, la tristesa i la injustícia és la realitat.

A viure una vida on la felicitat està a dins teu i la vida és pau, alegria, agraïment, aprenentatge i creixement constant.

I la vida ens ajuda, diem adversitat a tot allò que atempta contra aquestes creences que et diuen una vegada i una altra que la felicitat està fora de tu.

Ens han dit i nosaltres ens hem cregut que la felicitat consisteix en el que tinc i em passa fora, en el decorat i el prioritzo i dic felicitat a la meva feina a la meva parella, als meus fills, a l’estatus, als diners, al reconeixement, però això sento dir-t’ho no és la felicitat real.

La felicitat real és la conseqüència de viure connectat al teu ésser, al teu diamant interior, per això sentim un gran buit que no s’omple amb res de fora i vinga entretenir-nos i a comprar per omplir aquest gran buit i ens perdem l’ésser.

Et proposo un viatge, un viatge al teu interior, a aquest gran desconegut que tant menysprees i tan poc valores, tu ets aquell que ets quan li treus tot el maquillatge, tota la roba, tot allò que no ets tu i creu-me, aquí és on resideix la teva pau.

No sé què fer amb la meva vida

Ara sí que ho saps, buscar l’adversitat com si s’hagués d’acabar el món

La realitat és neutra, res és dolent, res és bo, però tot és necessari.

No pateixes pel que t’ha passat a la vida sinó pel que has fet tu amb el que t’ha passat a la vida.

No són els fets, no són les situacions, no són les circumstàncies, és el que fem amb elles, però hem negat la nostra part de responsabilitat i anem de víctimes per la vida culpant a tots, inclús a nosaltres mateixos de tot el dolent que ens ha passat sense entendre que pot-ser, sols pot-ser tot això que ens ha passat tenia un sentit, una funció, un perquè, un per a què, una utilitat.

Hi ha persones que deixen d’anar de víctimes, deixen de culpar a la vida per ser tan injusta o als altres per ser tan dolent s o egoistes, o a nosaltres mateixos per ser tan inútils i fan el que si és intel·ligent i revolucionari que és aprofitar el que els hi passa a la vida per créixer, per aprendre, per evolucionar com a persones en creixement que són, que som tots.

Com eliminar la desesperança?

No superant l’adversitat sinó buscant adversitats en forma de rebutjos, fracassos, errors i aprenent a divertir-se en ells.

L’autoconeixement és un viatge al mes interior d’un mateix, i com qualsevol viatge té diverses etapes:

1 etapa:

Estem acomodats en el fals concepte d’identitat, no ens hem preguntat res.

Ens hem convertit en succedani del teu pare o de la teva mare o dels dos, ens assemblem molt o ens hem rebel·lat i som el seu oposat, però no som nosaltres i ens perdem en el món, busquem fora de nosaltres la felicitat.

Ens han creat una identitat segons uns valors materialistes del tinc i del soc en funció del qual certifiquen altres, ens resistim al canvi i vivim alienats en l’essencial.

Som feliços en funció de coses externes, m’estima molt la meva dona, el meu cap em valora molt, a la meva ciutat em tenen per un ciutadà exemplar i reconegut, que feliç que soc, ha guanyat el Barça, que tinc una casa genial o un cotxe espectacular, que feliç que soc.

Però com l’extern és incontrolable et passes la vida amb la por d’una comoditat infeliç i gris la major part del temps sense pau interior, i sempre amb la por de perdre el que tant treball t’ha costat tenir).

2 etapa:

La “vida” veu que la gent viu adormida en una falsa comoditat de pors i infelicitats i vol ajudar i ho fa amb el regal de l’adversitat.

Ens acomiaden de la feina, ens deixa l’amor de la nostra vida, es mor algú que estimem, algú ens fa mal, ens maltracta o ens menysprea i ens submergim en una crisi existencial.

Quan el de fora s’ensorra i apareix el que tapàvem amb una vida superficial i grisa, sense massa riscos i amb una falsa felicitat anomenada comoditat.

No hem entès que una vida basada en fets externs i incontrolables hi ha sempre el risc a perdre’ls o que te’ls prenguin.

Quan arriba l’adversitat és quan t’adones que la teva vida és sols una il·lusió, feble i gasosa, sense base ni sentit real i no és agradable aquesta sensació.

Acceptar la vida com ve

I és sols llavors quan t’adones de moltes coses.

Et preguntes, qui ets?

Ets realment tu? O has creat aquest personatge per acontentar als teus pares o perquè et contracti una empresa o perquè t’estimi la teva dona o els teus amics i veïns?

Però qui ets realment?

No en tens ni idea.

Fins ara et creies que eres director d’alguna cosa perquè l’empresa que t’ha contractat així t’ho ha posat en una targeta.

O eres el marit o la muller d’algú amb qui et vas casar

O ets un nom que et van posar els teus pares

Però realment no saps qui ets realment,

Mai t’has parat a preguntar-to, simplement has anat creient, t’han explicat com era el món i les seves regles i t’han dit que si treballaves molt i feies tot el que s’havia de fer sèries algú de profit i series feliç.

I quan arriben les adversitats tots això s’enfonsa i quedes sense res, sols dolor, odi, rancor i un sentiment de profunda injustícia i tristesa ho omple tot.

Canviar el “que he fet malament” per acceptar la vida com és.

Els més valents s’atreveixen a qüestionar un paradigma i unes creences que han demostrat ser tan fràgils i que et deixen tan indefens davant circumstàncies externes que poc pots controlar.

Sols s’atreveixen quan arriben a una saturació de patiment, quan veuen que ni les pastilles ni res pot evitar aquest sentiment de buidor insuportable que els acompanya arreu.

Aquests valents s’adonen que l’únic problema que hi ha és un mateix.

Aquests valents s’adonen que estan absolutament desconnectats amb el que realment són i senten.

Aquests valents s’adonen que havien viscut un engany, que estaven vivint una farsa i que la societat conspira perquè tots siguin uns farsants tots amb la mascareta i la cuirassa.

Aquests valents se n’adonen quan el patiment i el dolor i el buit és insuportable que la vida no pot ser tan cruel, tan injusta, tan dolorosa.

Aquests herois s’adonen que estar sempre sobreprotegits perquè ningú estigui en contacte amb l’autèntica realitat no és el camí.

Els herois s’adonen que alguna cosa no és com ens l’han explicat,

Estàs desesperada perquè no ets una heroïna

Senten que la vida no pot ser sols això.

Ara bé, la gran majoria d’humans quan apareix l’adversitat es victimitzen, culpen a la vida i als altres de les seves desgràcies i es queixen i maleeixen i quina injustícia i culpen als altres, fins a l’infinit.

Aquesta majoria ignorant no s’adona que res és més infantil que el victimisme, res és més infantil per a cridar l’atenció amb el patiment propi perquè algú assumeixi la responsabilitat de la teva vida.

I aquesta majoria ignorant i victimista que no assumeix cap responsabilitat i que culpa a tot i a tots de les seves desgràcies i infelicitat.

Aquesta majoria ignorant és la que es medica fins a la intoxicació, és la que viu instal·lada en la culpa i la queixa, és la que emmalalteix de dolor, sense resoldre el problema-.

Aquesta majoria ignorant continua patint sense aprendre res, sense preguntar-se res, sempre donant la culpa als altres, al món o a la vida de les seves desgràcies i adversitats.

Aquesta majoria es passa la vida apedaçant el problema i és quan la gent arriba a un moment que no pot més, que el dolor es fa insuportable i se suïcida.

L’ego es mata a si mateix, ja no puc més de mi mateix, no hi ha sortida, estic en la foscor, estic en un pou, fosc i fred i vull desaparèixer.

Ningú ens ha ensenyat de què va la vida ni a entendre el perquè d’aquests moments.

Ni la funció que tenen.

Ni ens ha donat eines ni directrius per entendre la funció que té el patiment.

Comprendre la meravellosa funció de l’emoció desesperança.

Uns pocs saben que l’adversitat és l’única i millor manera d’aprendre.

Molt pocs saben que sols a través del patiment podrem arribar a saber realment quin és el joc de la vida.

Sols pots canviar l’odi, el rancor i la tristesa per agraïment, pau i felicitat quan entens realment la funció de l’adversitat.

Sols el patiment ens força a qüestionar les nostres creences més profundes.

Sols el patiment ens ensenya quina és realment la nostra identitat i quantes màscares i capes de ciment rodegen realment la nostra autèntica essència.

El patiment és l’eina que necessitem per entendre que la pau que hem perdut mai la retrobarem fora de nosaltres i que si la retrobem sempre serà feble i condicionada per fets que mai podrem controlar.

El patiment ens ensenya que hem de buscar a dins nostre, ens ensenya que al fons de nosaltres resideix un diamant recobert per capes de ciment i que aquest diamant en on està la pau.

L’adversitat i el patiment et fa adonar que tu no ets el personatge que t’has creat mogut per creences que t’han marcat a foc des de la teva infància.

L’adversitat et fa entendre que ni el personatge, ni la cuirassa, ni la careta et pot protegir massa temps de les adversitats de la vida.

L’adversitat i el patiment et fa veure que sols trobaràs la pau si deixes de buscar-la fora i la comences a buscar a dins teu, en el més profund del teu interior.

L’adversitat i el patiment et fa entendre que les teves creences que defensaves fins ara són falses perquè no et serveixes quan les coses es compliquen, perquè en elles no trobes ni la pau ni la felicitat.

L’adversitat i el patiment et permet entendre que hi ha una vida millor, més plena, més autentica, més lliure i més feliç si canvies el teu paradigma mental.

Sols deixaràs de patir si et reconnectes amb el teu autèntic jo, quan passes de fora a dins, del superficial al profund, del banal al transcendent de què és accessori a l’essencial, de què és material a l’espiritual de l’ego a l’ésser.

I és llavors quan el teu viatge conclou.

És quan pots tornar al món i gaudeixes del banal de què és intranscendent del que és accessori i del que és material, però ho gaudeixes des d’un altre lloc.

A la fi del viatge has après que et tens a tu mateix, has trobat el refugi dins teu, t’has despertat i podràs tornar-te a dormir, però sabràs com despertar-te de nou.

T’has trobat, però podràs tornar-te a perdre, però sabràs com retrobar de nou, tornes a casa al lloc on vas partir.

Tornes al món, però ja no et creus la farsa, gaudeixes de la farsa, no la jutges, té una funció.

Sents un profund agraïment no pel que t’ha passat perquè t’han acomiadat, perquè es va morir un ésser estimat perquè et va deixar la teva parella, però sents agraïment per què has après del que vas descobrir de tu.

De sobte saps i et dius que estàs moltíssim més bé que abans de passar per aquest infern.

Ara bé, si no aprens del patiment, si no entens el seu valor i el seu perquè.

T’enfonsaràs més en la misèria, més al pou que sols tu et crees, i et refugiaràs en el medicament, en el victimisme de culpar als altres i al món de la terrible injustícia que t’està fent viure.

I és aquí quan pensaràs en el suïcidi, viuràs amb la depressió i amb el rancor queixar-te de tot perquè en realitat no has entès res.

Fluir amb l’adversitat

Et desitjo més patiment a tu, a mi i a tots.

La vida que hi ha l’altra banda si la travesses a través del patiment és meravellosa.

Cal aprendre a confiar en la vida.

Aquesta vida que no compreníem i que veiem grisa, dura i injusta, ara la veiem molt diferent.

La vida no et dona el que tu vols sinó el que tu necessites.

No vius el que tu vols viure, el que vol el teu ego programat per altres, acomodat, superficial i molt fàcil de manipular.

La vida no és injusta perquè la vida no satisfà sempre les teves necessitats, expectatives, precisament per això la vida és immensament més sàvia que tu i les teves debilitats.

Ara ja comences a entendre que tots els fets, la realitat és neutra i del que es tracta és el que tu fas amb aquesta realitat neutra.

Què puc aprendre d’això?

I és així, amb aquesta nova visió de la vida quan veus que la vida és la teva escola i que les adversitats són els teus mestres per aprendre a reconnectar amb el teu ésser real.

T’has passat la vida buscant aquesta pau que tant enyores en el lloc equivocat.

Ara entens que gràcies al patiment has après i has entès que tot el que necessites està a dins teu amagat sota una espessa capa de ciment.

El patiment t’ha permès trencar aquesta capa de ciment i arribar on tens realment la teva pau, la teva essència.

El patiment et permet connectar amb qui ets realment.

Ara saps que tot el que necessites per estar bé i en pau i està dins teu i no fora en forma de necessitats inventades, aprovacions i coses materials.

Ara entens que tot el que t’ha passat era el que necessitaves per convertir-te en la persona que ets realment.

Gràcies al fet que t’han acomiadat de la feina.

Gràcies al fet que t’ha deixat la teva parella.

Gràcies al fet que has perdut éssers estimats.

Gràcies al fet que han abusat de tu.

Gràcies al fet que t’han maltractat.

Has patit i gràcies al patiment

Has après que ja, res extern et farà patir mai més.
Perquè tot el que necessites per estar en pau no és a fora, és a dins teu.

I ara es fa la màgia i tot el rancor que tenies bé cap a tots aquells que creies t’han fet patir, i tota la culpa que senties per tots aquells errors comesos es transforma tot en agraïment.

Gràcies als que suposadament et van causar patiment.

Gràcies als teus suposats errors.

Si has après de tot plegat i has de deixat de culpar als altres i de culpar-te a tu ara ets molt millor, molt més autèntic, molt més lliure, molt més en pau amb tu i amb la vida.

Ja no sents rancor, ja no sents culpa, sols sents un immens agraïment a la vida, sents comprensió, inclús compassió, però ja no sents odi dins teu ni culpa.

I també saps que la vida et continuarà ensenyant noves lliçons embolicades d’adversitats a superar.

Però ara ja entens de què va tot plegat, la vida ja no és una vall de plors sinó la millor escola que mai haguessis pogut imaginar.

Ara ja no t’enfades amb la vida ni amb el destí.

Ja no odies ningú.

Ja no veus maltractament sinó mestres.

Perquè saps que la vida et regalarà cada dia el que necessites per poder evolucionar una mica més, cada dia una mica més, en això consisteix la vida, a passar de cuc que s’arrossega per terra a l’ocell que vola fins al més alt.

Ara ja no intento escapar al meu destí sinó que l’abraço, ara sé que tot el que em passi a la vida és I SERÀ meravellós.

.

Reinventar-se davant de la desesperança

Aprofitar les experiències que et regali la vida és la vida.

I ara ve el moment d’entendre realment que va tot plegat, i començarem per dir les coses pel seu nom real.

-Substituirem la paraula adversitat per la paraula prova de superació.

-Observarem les diferents adversitats com el que són realment, com una prova apassionant de vida.

De pobre Maria, quin drama està vivint, l’ha deixat el seu marit el molt desgraciat, pobreta, la que està passant ara direm, ostres la Maria, està en una prova de superació, que genial que la pugui viure, gràcies a ella, si la supera, redescobrirà la seva vida.

De pobre Maria direm, estiguem atents a veure què fa ella amb aquest repte tan interessant per millorar la seva vida, animem-la, però no interferim, perquè si la supera es convertirà en una persona molt més forta, molt més sàvia, molt més feliç.

Pensarem i creurem que si supera aquesta prova deixarà enrere una vida grisa i sense massa sentit per accedir a una vida millor, aquesta prova és un punt d’inflexió que ha d’aprofitar i que no ha de defugir ni deixar passar.

Aquest tipus de proves són una benedicció.

Ara podem ja entendre que l’esforç és inevitable, però que el patiment és opcional.

No vol dir que no estiguis en una situació difícil que ho estàs, però la manera de patir és molt diferent.

És pensar que aquestes experiències et permeten evolucionar molt més ràpid, estem aquí a la vida per aprendre i com més experiències difícils visquem més aprendrem de la vida, més pau obtindrem, més valorarem la felicitat real i sabrem on està.

Ara ja entenem que la queixa i el victimisme no arreglen res, si arreglessin alguna cosa pot-ser seria un camí, però no arregla res i ho espatlla tot encara més si cap.

Canvia la paraula maldat per ignorància.

Qui fa mal, qui ataca, qui destrueix és un autèntic ignorant que al primer a qui fa mal és a ell mateix.

Aprèn a compadir-te del causant de la teva adversitat, perquè és sols un instrument per la teva millora personal i l’altre, pobre, quants traumes ha de tenir i haurà de superar per viure destruint en lloc de construir.

Canvia la paraula problema per la paraula oportunitat

Entén ja que els problemes no existeixen, el que si existeixen són processos amb un inici i un fi i l’aventura és viure el procés amb els ulls oberts i el cor atent.

Canvia les paraules victimisme i culpa per responsabilitat personal.

És la clau per començar a controlar la teva vida i no que la vida et controli a tu.

Quan prenem consciència que patim no pel que aparentment havíem perdut sinó per haver-nos perdut a nosaltres mateixos primer.

Quan entenem que la felicitat està dins i no fora i només depèn de nosaltres mateixos.

Aquest pensament revoluciona la nostra manera d’estar en el món i la nostra manera de relacionar-nos amb els altres.

És una sensació on sols podem sentir agraïment per totes aquelles millors pitjors experiències que ens han possibilitat aquest aprenentatge.

Benvingut a la vida autèntica, gaudeix-la, ja és hora.

.