Creences limitants

Les creences limitants són tot allò que et creus i que no t’ajuda a sentir-te bé.

A la fi la teva ment t’està enganyant tota l’estona i busca justificacions a tot allò que et puguis imaginar.

Et sona?

Vull patir i no em vull curar, no vull que em treguis les causes del meu patiment perquè em sentiré perdut.

Vull ser la suma del que he viscut i vull reviure una vegada i una altra tots els errors, totes les pèrdues, tots els rebutjos i tots els dolors causats què, en la meva ignorància em sento culpable.

Tens la creença limitant que la soledat és un càstig quan la soledat és la teva millor amiga

La soledat és llibertat, és un gran regal sempre que no la comparteixis amb el rebuig, el fracàs, el passat, la culpa i l’apego.

Tens la creença limitant que el fracàs és dolent quan té un gran valor per millorar la teva vida

Saps que el fracàs és sols un petit èxit?

Vols aconseguir coses realment valuoses a la vida?

Arrisca, fracassa i aprèn sempre que puguis.

Tens la creença limitant que rebuig és dolent i el rebuig té un gran valor

Que et rebutgin és el millor senyal que tens de saber-te lliure, per què ets lliure d’expressar les teves necessitats sense por al rebuig o a la ignorància de l’altre.

Tens la creença limitant que el passat i el futur és bo per a tu i són llocs on mai hauries de visitar.

La ment et proposa constantment marxar del present, et presenta pensaments falsos i irreals perquè te’n vagis de la realitat i t’enganxis a ells, et vol atrapar i anul·lar. tu no ets la teva ment, tu no ets els pensaments que la ment crea constantment, la ment és un òrgan més que hauries de saber gestionar tu a ell i no al revés.

Les creences limitants i les emocions

Entendre perquè pateixes és el camí per alliberar-te d’aquesta addicció.

Vull patir i no em vull curar, no vull que em treguis les causes del meu patiment perquè em sentiré perdut.

M’aferro al meu passat perquè sense ell no soc res.

Soc la suma del que he viscut i m’aferro a aquests pensaments.

Vull alleujar el meu patiment sí, però sols em vull narcotitzar amb medicines, o distraccions, però no vull deixar de patir, perquè sinó patis per tot allò que he viscut, per tot allò que he perdut, per tot allò que m’han fet, per tot allò que he somiat i no he obtingut, qui seria jo?

Aquí tens una llista de creences limitants amb exemples

El patiment és no pensar bé però no ser-ne conscient.

Patir és ignorar que tu ets l’únic responsable del teu patiment, patir és la inconsciència de no saber-se ignorant i, per tant, no assumir aquesta responsabilitat i culpar als altres o a les circumstàncies d’aquest patiment que sols et crees tu.

Patir és no estar en el present, patir és creure’s els pensaments il·lusoris i falsos i subjectius i victimistes que la teva ment crea constantment i que tu t’hi enganxes com un addicte sobre el rebuig, el fracàs, el passat la culpa i l’apego.

Fins que no entenguis que aquests pensaments són falsos i que mai te’ls hauries de creure, però sobretot entendre que el rebuig, el fracàs, el passat, la culpa i l’apego són conceptes que no estàs valorant, ni comprenent ni gestionant bé, mai deixaràs de patir.

Si continues llegint, entendràs que estàs patint a causa de fets i conceptes que si els analitzessis bé no haurien de ser font de patiment sinó de goig.

Tipus de creences més comuns

Pateixes perquè has fracassat, quan fracassar és un petit èxit i necessari per èxits més grans.

Pateixes quan et sents culpable per algun dolor que has infligit a algú, quan la realitat és que no has fet mal a ningú, encara més, has fet amb un bé, inspirant amb l’exercici de la teva llibertat un dolor en l’altre que li permetrà créixer i millorar.

Pateixes perquè estàs sol quan una cosa és estar sol i altra és sentir-se sol i gràcies a aquesta soledat aprendràs a valorar-te i entendràs aquesta soledat no com una font de patiment sinó com una font de pau.

Pateixes perquè no has entès encara per què pateixes, ni perquè la teva ment creu que unes circumstàncies són causes de patiment quan amb les creences adequades comprendràs que són una font inestimable de creixement i de pau.

Les desenvoluparem una mica més.

La creença limitant de què has d’evitar la soledat

El patiment és no entendre que la soledat és un gran regal sempre que no la comparteixis amb el rebuig, el fracàs, el passat, la culpa i l’apego.

I és un gran regal perquè fins que no la sentis i percebis així, mai podràs tenir autèntiques relacions de qualitat amb ningú.

Analitzem cada concepte i veuràs que estàs patint per res, estàs patint per conceptes i fets que més que causes de patiment haurien de ser alegries.

Pateixes per fets i circumstàncies que t’ajuden a sentir-te lliure tu i per estar “ajudant” amb la teva autenticitat com inspirador en l’altre.

La creença limitant del fet que has d’evitar el rebuig

El rebuig és estar apegat a l’aprovació de l’altre, ets un esclau de què faci l’altre, pateixes el rebuig perquè estàs apegat a què l’altre t’estimi o t’aprovi.

Ets tan esclau que necessites que qui et rebutja t’aprovi per ser tu feliç.

Quan tu t’expresses des de la teva autenticitat i busques satisfer les teves necessitats la por al rebuig t’immobilitza i deixes d’honrar-te a tu, però si fas un pas endavant i et rebutgen, hauries de sentir-te satisfet perquè t’has honrat a tu, a la teva essència i si el rebuig es produeix, a tu no t’afecta perquè saps que el rebuig no et qualifica a tu sinó a l’altre i si tu et saps valuós, saps que és l’altre que en la seva ignorància ha deixat perdre un diamant que ha estat incapaç de valorar.

Que et rebutgin et fa sentir lliure, ets lliure d’expressar les teves necessitats sense por a res i menys al rebuig i a la ignorància de l’altre.
el rebuig és entendre que el que fa l’altre res té a veure amb tu si no en com és l’altre, l’altre no et veu com ets tu sinó com és l’altre.

Acceptar el rebuig com un acte que t’honra a tu i allibera a l’altre és entendre que ningú ha de satisfer les teves expectatives sinó les seves per ignorants que siguin.

Acceptar i buscar el rebuig és saber-te lliure i sense por a expressar la teva autenticitat i entendre que els altres són lliures i que has de respectar el seu estat evolutiu per més ignorant que sigui.

Acceptar el rebuig i sentir compassió cap a l’altre és un gran aprenentatge cap a tu i cap a l’altre perquè en ell t’acceptes a tu sense jutjar-te i fas el mateix amb l’altre.

Acceptar el rebuig sense patir-lo és no agafar-te massa seriosament ni a tu, ni a la situació, ni a l’altre.

Acceptar el rebuig és valorar el rebuig més com a una desgràcia com un favor que et fa la vida perquè elimina de la teva vida als ignorants, als cecs i als que no flueixen en la teva freqüència.

La creença limitant del fet que has d’evitar el fracàs

El fracàs no és en absolut una desgràcia, un fet que has de defugir i evitar sinó més aviat tot el contrari, hauries de buscar desesperadament el fracàs perquè és el camí de l’èxit.

Si vols tenir èxit, sols necessites una cosa a la vida, el valor per fracassar sovint i aprendre de cada experiència.

El fracàs és aprendre i entendre com funciona la vida.

La vida t’ensenya que per assolir el que vols, necessites aprendre unes habilitats que sense aquests fracassos previs mai podries assolir.

Vols aconseguir coses realment valuoses a la vida?, arrisca, fracassa i aprèn sovint.

Vols conformar-te en les espurnes, en allò que ningú vol?, en allò sense valor?, no et moguis i espera a veure què et cau a sobre.

La vida t’ensenya que res que valgui la pena se’t donarà sense un esforç previ i fracassar i aprendre és el preu d’aquest esforç.

Entendre que el fracàs són sols experiències que has de passar i viure i aprendre si vols tenir èxit alguna vegada.

La vida funciona així, acceptar les seves regles és deixar de patir cada vegada que fracasses i veure el fracàs com un camí ineludible que hauràs de passar per arribar a aquest lloc somiat.

Vols tenir èxit alguna vegada?

Fracassa sovint.

Fracassés sovint?

Oi que no?

Doncs quin èxit vols tenir? De què et queixes?

No patiràs, d’acord, però que estàs fent amb la teva vida?

Si no estàs disposat a veure el fracàs com un pas endavant, si no abraces cada fracàs com una part de l’èxit futur, si no veus en cada fracàs l’èxit més a prop, si no fracasses i estàs content per l’aprenentatge obtingut, mai arribaràs a l’èxit.

A la vida, tot el que val la pena costa molts intents molts fracassos, aquest és el preu. el que no val res t’ho regalen.

Què vols tu?

Vols pagar el preu?

Res és més infantil que plorar, en canvi, de lluitar i perseverar i aprendre.

La creença limitant del fet que has de recordar el passat

El gran valor de viure el present

El passat no és res, és una trampa mental.

La pitjor trampa mental que et proposa la teva ment.

La ment et proposa constantment pensaments falsos i irreals perquè te’n vagis de la realitat i vagis a ella, et vol atrapar i anul·lar.

És una droga, et proposa evadir-te de la realitat per submergir-te en un malson.

I tu ho acceptes i ho permets i ho potencies!

La ment t’atrapa en pensaments falsos i te’ls fa reviu-re milions de vegades en un bucle sense fi i en creure-te’ls tu et crees una emoció de patiment.

Ets tu qui permets això.

La ment el que vol és impedir-te viure el present.

Creure’t els teus pensaments relacionats en el passat és com una malaltia mental, és una distorsió mental, és un error mental.

El passat no és res en realitat i tu estàs allà tot el temps.

Res empresona més que una ment que tu te la creguis.

Tu estàs creant, potenciant i creient un fantasma mental que sols et fa patir.

Canvi de creences limitants per creences potenciadores

La ment és sols un òrgan més del teu cos amb una funció específica com l’estómac té la funció de crear àcid per digerir els aliments.

La teva ment crea pensaments tota l’estona, uns útils si són per resoldre problemes del teu present i la majoria absolutament inútils, falsos i erronis que hauries de descartar i no creure-te’ls i molt menys recrear-te, enganxar-te a ells.

La ment no pot parar, sempre crea pensaments, ets tu que has d’escollir els que són realment útils i els que son fum.

La ment funciona així.

Hauries de saber com funciones tu.

Els pensaments que no són útils per resoldre un problema actual no són res més que brossa mental i tu l’acceptes, l’alimentes, la potencies i després pateixes.

Enganxar-te als pensaments és com menjar les sobres d’un menjar caducat, sols tindràs patiment si ho fas.

El passat és un segrestador de presents i un torturador de ments.

És un enemic, al que no hauries de donar ni aigua.

Els pensaments del passat et voldran enganxar amb arguments tòxics de culpa, de melancolia, no caiguis en la trampa.

Els pensaments del passat hauries de veure’ls com un enemic que et vol destruir, tant punt apareguin, hauries de tallar-li el cap sense compassió, sense parar-te a valorar-los, a analitzar-los, perquè és molt faci’l enganxar-se.

Els pensaments del passat no l’hi donis cap opció, quan el vegis mata’l. és el teu pitjor enemic.

El pitjor que fem amb els pensaments del passat és creure que són certs, és donar-los credibilitat, espai en el nostre temps, hauríem de no creure res, hauríem de deixar-los passar sense parar-nos en ells ni identificar-nos en ells ni un segon.

La creença limitant del fet que has d’estimar als altres

El gran valor del “desapego”

El fet d’estar pensant sobre tot allò que no tens, sobre tot allò que has perdut, el fet de creure que la teva felicitat té nom de cosa o persona.

Estar apegat a alguna cosa o algú és ser un esclau, és patir, és creure que la teva felicitat és a fora teu i no depèn de tu.

Els altres no et veuen com tu ets sinó com ells són.

Si algú et menysprea o t’ignora o et rebutja, pateixes, i culpes a l’altre del que tu sents i igual aquest altre és un amargat un infeliç.

Creences que et limiten i creences que et potencien

Si l’altre actua malament, tu t’has de fer mal a tu mateix?

Com vius aferrat a l’opinió de l’altre i la teva felicitat creus que depèn dels altres, et pertorbes a tu mateix.

En saber i acceptar com és la gent i no esperar res dels altres, ni de la realitat, ni de tu mateix més del que són.

Saber que tot està bé com és i si et menyspreen, no et sents agredit, no et sent atacat ni ignorat ni rebutjat.

Ara ja saps que la teva felicitat no depèn del que facin els altres perquè no depèn de tu, de tu depèn l’actitud com et prens aquesta circumstància.

la felicitat depèn de la teva afecció, de les teves necessitats, si renúncies a elles, et desapegues i deixes de patir.

Tot està bé, la realitat que tens és la que necessites per ser feliç.

Si aprens a diferenciar entre voler i necessitar tens molt camí ja fet.

Voler una cosa és desitjar el que no tens, i si no el tens, és que no la necessites per ser feliç.

El que vols és el que no necessites i és la causa del teu sofriment.

El que necessites és el que ara sí tens, és el que està al teu abast, és la teva realitat ara.

I això precisament això, el que si tens l’únic que necessites per ser feliç.

Observa a la teva vida i el que tens és el que necessites per ser feliç.

Quan vulguis alguna cosa que no tens començaràs a patir perquè t’apegues.

Desitjar està bé, però no t’aferris al resultat.

Estem aferrats a la imatge que volem tinguin els altres de nosaltres i així ens va, saber que és la culpa en psicologia et pot ajudar a fer allò que és bo per a tu i que creure que no és bo pels altres et frena.

La creença limitant del fet que has de fer-te càrrec de la felicitat aliena

El gran valor de no sentir-te culpable ni responsable de la felicitat de ningú.

La culpa és en realitat un altre gran frau.

No existeix tampoc.

Sols en la nostra ment ignorant, feble i esclava.

Fer les coses tan bé com saps, des de la teva autenticitat i essència, buscant satisfer les teves necessitats i satisfent les teves pròpies expectatives.

Des de quan ser lliure és ser culpable d’alguna cosa?

Quan algú pateix perquè tu des de la teva llibertat no has satisfet les seves expectatives no és motiu de culpa sinó d’alegria, perquè en realitat acabes de fer un gran favor a l’altre.

Entendre que ningú fa mal a ningú, és entendre que la culpa no és possible.

Ser autèntic, honrar la teva essència i provocar amb això el patiment a un altre, sentir-te una mala persona i per tant culpable és un error conceptual greu.

Més que fer mal a un altre t’has convertit en el seu un mestre espiritual, l’estàs ajudanta créixer, l’estàs ajudant al fet que des del seu patiment aprengui i vegi que alguna cosa li falta aprendre.

Alliberat de la culpa perquè no has fet mal a ningú, no pots fer mal ningú com no pots fer feliç ningú i a la inversa, creure això és començar a ser lliure i alliberar als altres.

La creença limitant que la soledat és un càstig

Tens la creença que la soledat és un mal lloc on viure i no és cert.

Necessites tenir una bona relació amb la soledat per poder tenir bones relacions humanes.

Tots estem sols, sempre hem estat sols.

Una altra cosa és que ens sentim sols, i si estàs en pau amb tu, mai et sentiràs sol mai més.

La soledat ben viscuda és un lloc meravellós a condició que no la compartim amb el passat el rebuig, el fracàs, l’apego i la culpa.

Enlloc hi ha més pau que aquí.

El problema no és la soledat, el problema és compartir la soledat amb l’apego, els pensaments il·lusoris i creure’t els, amb el rebuig, amb el fracàs, amb la culpa i amb el passat.

La soledat sense aquests fantasmes cruels de la teva ment és un lloc de pau, on pots crear, aprendre, estimar-te, entendre’t i des d’aquí obrir-te als altres, no per necessitat sinó per comprensió i saviesa.

Res és millor que la soledat, és el paradís perdut, és la pau.

La creença limitant del fet que has de ser una bona persona

No es tracta de ser bona persona sinó de ser autèntic.

Acceptar, honrar i escoltar la teva essència és el camí per ser feliç tu i per ajudar als altres en el seu camí cap a la seva pau.

No es tracta de ser bona persona cap als altres, sinó d’honrar-te a tu, d’alinear la teva vida a la teva autèntica essència i això et suposarà dir més nós dels que creus hauria de dir una bona persona.

El secret és entendre que cada no que puguis dir a un altre és un sí que et dius a tu, és entendre que cada sí que et dius a tu et permet estimar-te més, et permet ser més feliç i sols sent feliç podràs estimar bé a l’altre, és entendre que cada no que dius a l’altre, no t’allunya de l’altre sinó que t’acosta a ell.

És entendre que cada no que dius a un altre, permets a l’altre viure en el desapego, viure en l’acceptació, viure en el que és i no el que ell creu hauria de ser i li permets créixer, aprendre i ser també més lliure.

Ens hauríem de moure en funció d’allò que ens faci sentir bé, és igual si aquest moviment suposa un hipotètic rebuig a l’altre, perquè com tu ara saps com funciona la teva ment, si et rebutgen, en canvi, de maxacar-te amb pensaments de menyspreu, culpa i tristesa, et tractaràs amb pensaments de valor, de llibertat, de l’altre s’ho perd, de què has honrat la teva essència, de què estàs en el camí de l’èxit, aprendràs de l’experiència, entendràs que aquí tampoc és el teu lloc, et felicitaràs i continuaràs perseverant en aquest camí.

Ara saps, que la teva felicitat és la teva religió, la teva creença i també, t’allunyaràs de qui no et fa feliç i tampoc no patiràs pel patiment de l’altre per si l’altre se sent rebutjat.

Perquè ara ja saps que el rebuig és una experiència bona i necessària per a tots, per la qual cosa en l’exercici de la seva llibertat sap dir no i del que rep aquest no, no com un motiu per patir sinó com un estímul per continuar perseverant.

Ara tots sabem que el rebuig és un senyal de llibertat pròpia i que la possibilitat d’un rebuig no t’immobilitza en l’intent d’assolir allò que desitges.

ara saps que el rebuig és un senyal de valentia i com una valuosa lliçó que si aprens d’ella i perseveres assoliràs els seus objectius més endavant.

Ara saps que el rebuig és també un senyal que aquí no és el seu lloc i agrairàs aquest no com una porta tancada que permet s’obrin moltes d’altres millors.

Ara saps que sols buscant la teva felicitat des de l’autenticitat sense gens de por al rebuig ni per activa ni per passiva és el millor camí per la felicitat de tots.

La creença limitant del fet que has de ser amable

El gran valor de dir no.

El millor que pots fer pels altres és ser feliç tu.

Cal que et centris en tu i l’altre en ell mateix, cadascú té la responsabilitat de fer-se feliç a ell mateix des de la seva pròpia essència i autenticitat, dir no, rebutjar a algú és el camí per a tots.

Dir no a algú és dir-te si a tu, rebutjar a algú és abraçar-te a tu.

I aquests actes tant insultats i criticats en la nostra societat com grans actes d’amor tenen grans efectes positius per a tots.

Sols una persona lliure pot dir que no i pot rebutjar sense sentir-se culpable, sols un addicte no sap dir que no.

No hi ha actes més amorosos que dir la veritat a l’altre, no hi ha actes més amorosos que ser sincer amb l’altre, no hi ha acte més amorós que respectar l’essència de l’altre quan et permets mostrar tal com ets i sents, quant expresses amb sinceritat els teus desitjos.

Dir no, rebutjar a l’altre és fer un gran favor a tots, sobretots a qui rep aquest no.

Dir no és dir que aquí amb tu no és el seu lloc, que aquí amb tu no seria feliç perquè tu tampoc ho series, t’amargaries i li donaries el que series, infelicitat.

Dir no és dir-li que li desitges una vida de veritat i no de mentida.

Dir no és fer-li de mestre espiritual i ajudar-lo a entendre que tot el que necessita és dins seu i que si pateix, és que té un apego que ha de treballar per ser lliure i feliç per ell mateix.

Que et diguin que no, que et rebutgin, que et facin “patir” et fa molts favors:

Que et diguin que no, que et rebutgin, que et faci “patir” et fa molts favors:

Evitar visquis una vida de mentida.

Tu tampoc seràs feliç, perquè si l’altre no ho és, t’acabarà amargant a tu.

Et permet que aprenguis a què siguis tu la teva felicitat i no depenguis del que faci l’altre del seu si o del seu no.

Et permet que aprenguis a ser lliure per tu mateix.

Si et diuen no i aprens d’aquest no, t’allibera.

Et permet viure la llibertat de la teva meravellosa soledat on des d’ella t’enriquiràs i des d’ella podràs il·luminar al món.

Et fa de mestre perquè si pateixes per algú que et diu que no, que et rebutja, és que no has entès encara que tot el que necessites està dins teu i que ningú et pot fer patir.

Aprens al fet que sols tu et fas patir i que si aquest no, et fa patir és senyal que tens molt a aprendre.

T’està dient que estàs apegat al que fan els altres, t’està dient que tens dependència, és que ets encara un esclau.

Et permet que la vida t’obri altres portes on si poden ser el teu lloc.

Et permet entendre realment com funciona aquest món, et permet acceptar i entendre que el real camí de l’èxit és fracassar sovint, és rebre nós sovint, fins que no entenguis que cada no rebut és un petit si i que sols la suma de mots petits si et faran el si en majúscula, no has entès el valor dels nós, del rebuig.

Et permet entendre que un no, no és un no, és un si petit, és un si a la llibertat del que et diu que no, és un si a la teva valentia de saber que ja no t’immobilitza la por al no, és un si a seguir el teu camí, és un si a no quedar-te on no és el teu lloc, és un si a què ja no pateixes per un no sinó que són un estímul als sis que vindran, és un si a la vida, és un si a tu.

La creença limitant del fet que no has de ser egoista

Egoisme és simplement honrar-se a un mateix. t’han fet creure que ser egoista i et fa sentir dolent i culpable

Honrar-se a un mateix (el que la societat diu egoisme) et permet i et motiva a buscar la teva pau on sigui i et permet alhora allunyar-te d’on no és el teu lloc sense culpa, ni altres frens a la teva autenticitat, sols així pots ser feliç i sols sent feliç és quan pots estimar als altres.

Si tu t’honres a tu mateix sense caure en els paranys del victimisme, la culpa, la pena, la compassió i busques realment on la teva essència floreix i els altres fan el mateix, d’aquesta cooperació és quan surten coses màgiques.

Sols del fruit de qui s’honra a ell mateix és d’on realment es poden crear relacions realment bones.

L’egoisme que tant critica la societat és el que permet les millors relacions entre les persones.

Aquest honrar-se a un mateix permet persones felices i la relació que es crea entre dues persones felices és una de les millors relacions possibles.

Però fixem-nos com s ha arribat aquí.

És una relació de dues persones que són realment felices perquè s’honren a elles mateixes, perquè busquen la seva felicitat on sigui, perquè han dit molts nos i han rebutjat a molts i que no han acceptat relacionar-se amb ningú fins que han trobat algú amb el qual se senten realment plenes, però no des de la necessitat ni la por, ni la carència sinó des del seu més absolut «egoisme», des de la seva autèntica felicitat.

Ser «egoista» et permetrà buscar la felicitat on estigui i no on no estigui i et permet ser feliç i sent feliç és quan pots estimar a l’altre perquè fer feliç a l’altre ja s’ocupa l’altre de fer-ho. com més «egoista» siguis i com més egoista vulguis que sigui l’altre sereu més autèntics i més feliços i en ser-ho encara fareu més feliç a l’altre, al contrari de la culpa, no allunyar-se d’on no ets feliç per pena per culpa sols amarga la vida a tots.

Vols fer un favor a tots?

Sigues el més «egoista» que puguis, com més t’honris, més feliç seràs i com més feliç siguis més bé estimaràs.

La creença limitant de buscar complaure

Ningú ha vingut a aquest món a complir les teves expectatives sinó les seves pròpies.

Jutjar i criticar algú com egoista perquè pensa més en si mateix que en tu, és bastant egoista no creus?

On et deixa a tu? Què diu de tu?

Com deixar de patir el patiment emocional si no ets capaç d’escollir creences que siguin bones per a tu?

Ningú ha vingut a aquest món a complir les teves expectatives sinó les seves pròpies i això és molt sa, recomanable i que hauríem de potenciar en els altres però sobretot en tu.

Jutjar això com egoista i allunyar-te d’aquesta persona, diu molt poc del teu estat mental, del teu aferrament, de la teva dependència, de la teva moral, de les teves creences.
jutjar aquesta conducta és posar fora de tu, la teva felicitat.

Que l’altre sigui feliç, això és l’important, i això és el que tu hauries de potenciar, perquè si ho potencies en l’altre, és que també t’ho estàs aplicant a tu.

Ja et tens a tu per cuidar bé de tu, a més si l’altre no se sap tractar bé, se sentirà malament, no serà feliç, i si no ho és, tampoc ho seràs tu en interaccionar amb ell, perquè t’hauràs de relacionar amb algú amargat, amb algú que no sap autogestionar-se, amb algú que no sap dir que no quan vol dir no, que no sap rebutjar a algú, quan aquest algú no el pot nodrir i serà una persona que es victimitzarà i et culparà del seu patiment a tu!

Tu vols això per a tu?

Res és més sa per a tu que permetre a l’altre honrar-se a ell, permetre a l’altre respectar la seva essència, les seves necessitats.

Una persona sols pot ser feliç si satisfà les seves necessitats i no les teves i això és el que hauries de potenciar en tu i en l’altre.

Som terriblement egocèntrics, som el centre i la mesura de la realitat, i si aquesta realitat ens beneficia, diem que aquesta persona o fet és bo, i si ens perjudica, el jutgem com a dolent i responsable del nostre patiment.

Hauríem de canviar aquesta creença que tant mal i patiment causa i començar a entendre que és el que ens convé a tots.

La realitat és neutra, els fets són objectius, però en funció del teu estat d’ànim, de les teves creences, de com les interpretes, de les teves necessitats, dels teus pensaments, crearàs una experiència emocional en el teu interior, i la moral fa que jutgem aquesta realitat neutra, d’acord amb el que pensem, d’acord les nostres creences i” del que hauria de ser”.

I així és quan jutgem, ens pertorbem i patim.

Tothom s’ha d’honrar a ell abans que a ningú i aquesta conducta és noble, desitjable i que hauríem de potenciar en els altres i sobretot en tu.

I a partir d’aquesta creença ja no hi ha persones egoistes sinó persones sanes, bones i felices.

A més jutjar a algú també diu molt poc de tu i de les teves creences, per diversos motius:

-Tothom ho fa el millor que sap, en funció de la seva evolució personal i recursos, i si no ho fa millor, és perquè no sap més.

Si entenguéssim que en general ningú és dolent, ni ningú vol expressament el patiment de ningú i que l’única cosa que hi ha és la ignorància de no saber qui soc, de no saber que necessites, no saber que és el que convé a la teva essència, no saber el que et nodreixi la inconsciència de no voler saber-ho, comprendríem molt més als altres i a nosaltres mateixos i jutjaríem i culparíem molt menys.

Hem de ser conscients que estem absolutament prefabricats i patim perquè ens basem en unes creences falses i limitants que ens fan veure el món d’una determinada manera i ens sentim que no tenim cap control sobre el nostre estat d’ànim.

Tots tenim dret a cometre errors, legitima aquest dret també per a tu, també, i aprèn a no ser tan sever ni amb els altres ni amb tu, alleugerà molt el teu patiment.

Comprendre que els errors són bàsics per aprendre i evolucionar, entendre que hem de desmoralitzar l’error, els errors són bons, són necessaris i hauríem de comprendre i deixar de jutjar-los.

Ningú pot fer-te mal sense el teu consentiment, patim per ignorància pròpia, ningú t’ha fet patir mai.

Són aquestes creences tan limitants sobre l’egoisme, l’error, el patiment que quan no ens beneficia algun fet, et fa jutjar i condemnar als altres i en fer-ho patim.

-La injustícia no existeix, cadascú viu el que necessita per aprendre, generem circumstàncies perquè aprenguem alguna cosa i amb el temps ho agrairem.

-Et pertorbes no per allò que passa sinó per com tu ho interpretes, i aquesta interpretació sols depèn de tu, i de les teves creences.

Canviar injustícia per correspondència és la solució.

Si algú fa alguna cosa que et fa patir, estigues atent.

Aquest patiment t’està avisant que alguna cosa en tu hauries de revisar.

Que no estàs acceptant?

Quina creença has acceptat sense qüestionar-te-la?

Quina acció hauries de fer que no estàs fent?

El problema no és que l’altre sigui un egoista, que l’altre sigui una mala persona, el problema és com tu respons a aquesta circumstància. això es diu responsabilitat (capacitat de respondre).

L’altre no té cap influència en el teu patiment, sols és el mitjà que utilitza la vida per estimular-te a aprendre alguna cosa que encara no saps. l’altre és un mitjà, és un mirall d’allò que tu fas als altres.(tu ets exigent amb els altres perquè hi deus ser molt amb tu, tu culpes als altres perquè et deus culpar molt a tu)

Quan comprens que l’egoisme és bo, quan comprens que l’error és bo, quan comprens que ningú ha de satisfer les teves expectatives, quan comprens que l’únic responsable del teu patiment ets tu, deixes de jutjar, deixes de patir i comences a entendre als altres i sobretot a tu.

Comprenent tot això, ja no et culpes tant, ja no t’exigeixes tant, ja no renuncies a les teves necessitats i tot plegat et farà patir molt menys.

La creença limitant de què necessites dependre d’algú

Pateixes perquè estàs apegat a alguna persona o cosa.

Estem aferrats a la imatge que volem tinguin els altres de nosaltres.

Tu com vius aferrat a l’opinió de l’altre o creus que la teva felicitat depèn dels altres et pertorbes a tu mateix i pateixes.

El camí és desapegar-te.

És saber i acceptar com és la gent i com hauries de ser tu, no hauries d’esperar res dels altres ni culpar-te si els altres esperen alguna cosa de tu i tu els hi dius no, ni de la realitat.

Tot està bé com és.

Si et menyspreen, t’ignoren, et rebutgen o et diuen que no, tu ja no et sents agredit, no et sents atacat ni ignorat ni rebutjat, perquè saps que la teva felicitat no depèn del que facin els altres perquè no depèn de tu el que facin o necessitin els altres.
de tu depèn l’actitud com et prens aquesta circumstància.

La felicitat depèn del fet que no necessitis l’aprovació aliena, si renúncies a ella, et desapegues i deixes de patir.

Tot està bé, tot està tal com és, la realitat que tens és la que necessites per ser feliç.

Si aprens a diferenciar entre voler i necessitar entendràs el joc de la vida.

Voler una cosa és desitjar el que no tens, i si no el tens, és que no el necessites per ser feliç.

El que vols és el que no necessites i és la causa del teu sofriment.

El que necessites és el que ara sí tens, és el que està al teu abast, és la teva realitat ara.

I això precisament això, el que si tens l’únic que necessites per ser feliç.

Observa a la teva vida i el que tens és el que necessites per ser feliç, quan vulguis alguna cosa que no tens començaràs a patir perquè t’apegues.

Desitjar està bé, però no t’aferris al resultat.

Desitja, intenta assolir les teves fites, però no les vulguis (no t’aferris), perquè tot el que necessites per ser feliç, ja ho tens, aquí i ara en la realitat que sí que estàs vivint.

Deixar de patir és l’objectiu
si som capaços de deixar de patir, som capaços de fer-nos feliços i sols així podrem acompanyar als altres en el seu propi procés.

Estimar bé a algú no és més que afavorir i potenciar la seva pròpia manera de ser feliç, t’inclogui o no a tu en la seva vida.

Si som capaços de deixar de patir, serem una llum que brilla i si brilla pot il·luminar, estimar és igual, per això necessites saber brillar tu abans de poder il·luminar.

Si patim, és senyal que no som feliços, és senyal que no ens honrem, és senyal que he de fer alguna cosa que no estic fent a fi de poder fluir d’acord la teva pròpia essència.

Fes-te aquestes preguntes:

Què és el que no estem acceptant?
Quines creences hem de revisar?
Quines actituds hem de modificar?
D’on m’he d’allunyar? A qui he de dir no?
On hem d’acostar-nos? On he d’anar a pesar de la por al rebuig?

Això és honrar-nos.

Fins ara ens han dit, ens ho hem cregut i ho hem interioritzat com a creença pròpia que era molt dolent ser egoistes i ara resulta que és el millor que podem fer per la nostra felicitat i el millor que podem fer per la felicitat dels altres. ser egoistes! (honrar-nos a nosaltres mateixos)

És tractar de fer el que ens calgui per alinear-te amb la teva essència, amb els teus valors, amb la teva identitat única, i així, poder trobar la pau dins nostre, ser feliços.

Entendre que dir no, rebutjar a algú no és ser egoista sinó honrar-te a tu i a la vegada fas un immens favor a l’altre.

Sols si som feliços podrem estimar bé, sols si sabem fer-nos feliços a nosaltres sabrem fer feliços als altres, perquè ja no necessitarem res de ningú per estar en pau i el nostre amor no serà dependent sinó alliberador, serem ales per l’altre.

I quant parlo d’estimar a l’altre estic parlant de col·laborar en el mateix camí que l’altre ha de fer per ell mateix i potenciar-lo.

El patiment és el senyal inequívoc que no ens honrem, que no estem alineats amb la nostra essència,

El patiment és el senyal inequívoc que som incapaços de fer-nos feliços, és el senyal inequívoc que serem incapaços de col·laborar en la felicitat de ningú.

El patiment és el senyal inequívoc que serem incapaços d’estimar bé a ningú, per què si som incapaços de fer-nos a nosaltres mateixos feliços, que podem fer pels altres?

Patir no és culpa de ningú, però sols és responsabilitat nostra evitar-lo.

Si pateixes, fes-te aquestes preguntes?

Saps qui ets?

Saps que necessites per honrar-te a tu?

Vius en el present o continues aferrat al passat?

Vius en la culpa o en la responsabilitat?

Què és el que no estàs acceptant?

Quines creences has de revisar?

A qui has de dir que no i que estàs dient que sí?

A qui has de rebutjar i que no ho estàs fent?

Què has de fer que per por no fas?

I saben qui som i que necessitem, si actuem en conseqüència, crearem l’entorn necessari perquè la felicitat i la pau flueixi en nosaltres.

Per la societat buscar la felicitat és ser un egoista, però ara tu saps que sols qui sap fer-se feliç a un mateix podrà estimar bé als altres. 

Què hi ha d’egoista en aquesta fita?

Ara saps què dir no, rebutjar a algú, dir-li que aquí amb tu no és el seu lloc ni serà feliç, és també estimar, és també una manera que, mentre busques la teva felicitat ajudar als altres a trobar la seva.

Tot el contrari del que creiem oi?

Si ets feliç et tractes bé a tu, saps tractar-te bé a tu, no es tracta que estimis a l’altre perquè això és cosa de l’altre, el que si estàs honrant i estimant són les relacions que estàs creant sota aquest nou paradigma.

Si saps fer-te feliç, pots estimar sense apegos, perquè tu ets feliç sempre sense necessitar res de l’altre, ara per a tu estimar és alliberar, no és atrapar, és potenciar l’essència de l’altre sense apagar la teva.

Ara saps que sols qui és lliure pot ser feliç, ara saps que tot és diferent del que et pensaves.

Si no ets feliç, compartiràs el que tens, amargor i infelicitat, tristesa, i això és el que l’altre rebrà de tu.

Ara ja saps que pateixes perquè vols, pateixes perquè no sabies que sols depèn de tu deixar de patir, ara saps que pots aprendre a deixar de patir si poses la humilitat d’acceptar que no saps i l’esforç de voler aprendre.

De tu depèn.

Sols de tu depèn.