L'apego ansiós, és un vincle emocional molt fort que condiciona la vida d'una persona.
Creus que algú o alguna cosa aliena a tu és la teva felicitat?
Sents un vincle emocional molt fort amb algú i condiciona la teva vida?
Tens un afecte obsessiu amb algú al que creus estimar?
L’apego ansiós, és quan creus que alguna persona o alguna cosa aliena a tu és la teva felicitat i sense això no pots estar bé.
El fet de creure que alguna persona o alguna cosa aliena a tu és la teva felicitat, és la trampa més gran que t’has cregut i que et farà patir.
És l’apego emocional.
En català aferrament, afecció, vincle emocional molt fort, afecte obsessiu, i que ningú fa servir per descriure aquest problema greu que ens fa patir.
És l’attachment directament del seu inventor John Bowlby que és qui ha creat les bases sobre aquesta patologia que tant ens fa patir.
Jo li diré “apego” o “apego emocional “i així tots ens entenem perquè no hi ha una paraula en català que defineixi exactament el que és l’attachment.
CREUS QUE ALGÚ O ALGUNA COSA ALIENA A TU ÉS LA TEVA FELICITAT?
Si creus que la teva felicitat està en mans d’un altre, si creus que la felicitat té nom de cosa o persona, si creus que la teva felicitat està en el que diu, pensa o fa o deixa de fer una altra persona o en posseir una cosa que desitges, ets un esclau.
El teu món intern està segrestat i no per ningú aliè a tu, està segrestat per tu mateix, per les teves creences que ni són teves ni les has qüestionat.
Però tu em diràs, això ja ho sé, ja sé que no puc posar la meva felicitat en unes mans que no són les meves, però sense adonar-te’n ho fas contínuament.
És com una esclavitud invisible, no ets conscient del que fas, penses que no ho fas, però ho estàs fent contínuament sense adonar-te.
A mesura que t’ho vagi explicant em diràs, ostres, ostres, ostres i jo que pensava que era lliure?
Creure que la felicitat que vull i necessito està en el que fa, diu o pensi una altra persona.
L’apego ansiós, et fa sentir culpable:
És creure que jo soc la felicitat de l’altre, i que, per tant jo soc responsable de la felicitat de l’altre, és creure que sense el meu afecte l’altre no pot ser feliç.
L’apego ansiós, anul·la la teva essència per assolir un objectiu que tu creus més elevat:
Em plantejo que he de fer jo, perquè aquesta altra persona que valoro, faci el que jo necessito que faci, i així ,jo, per fi, seré feliç.
L’apego ansiós, et farà patir i molt:
Com jo he interioritzat que soc el responsable de la felicitat de l’altre, em sento culpable i pateixo si l’altre no és feliç, i per no patir aquesta culpa, deixo de ser jo, renuncio a qui soc jo, per així facilitar la felicitat de l’altre.
l’afecte obsessiu que confonem amb amor
Creure que una altra persona és la causa de la teva felicitat o infelicitat té molts matisos i cal que estiguis atent a tots, cal estar molt atent.
Creure que alguna cosa o algú és la teva felicitat funciona de la següent manera, vull que entenguis tot el procés:
Si són els altres els que em fan feliç.
Si necessito que aquests altres m’estimin, i per això, necessito ser una bona persona per aquests altres.
Si necessito ser útil per aquests altres.
Si m’agrada ser necessari per a aquests.
Si vull ser atractiu i desitjable per aquests altres.
Si necessito ser estimulant per aquests altres i una vegada aquests altres em valorin pel que faig o tinc i així quan m’estimin o em desitgin o em necessitin o em valorin, per fi, jo seré feliç.
I és aquí en aquest intent per ser “estimable, desitjable o útil” quan et dilueixes en un personatge que no ets tu, renuncies al teu autèntic tu, a la teva essència per agradar a un altre, i aquí és quan en un intent erroni per ser feliç, obres la porta a la teva infelicitat de bat a bat.
Aquest és el procés principal, posar la responsabilitat de la teva felicitat en els altres, però aquesta creença també té una creença que es complementa igual o més tòxica que l’anterior i que és la següent:
Si els altres tenen la responsabilitat de fer-me feliç, jo soc responsable de la felicitat dels altres, perquè igual com jo necessito l’aprovació dels altres per ser feliç, els altres mai podran ser feliços sense la meva aprovació.
Assumir la responsabilitat de la felicitat dels altres, és una trampa on tu solet has caigut, però que els altres t’exigeixen contínuament, saber com canviar les teves creences limitants et pot ajudar a comprendre la toxicitat de l’aferrament que en molts casos confonem per amor.
Assumir la responsabilitat de la felicitat dels altres et suposa sentir-se culpable si no ho assoleixes, i per sentir-te bé, t’oblides sovint de tu, t’oblides de les teves necessitats, deixes de prioritzar-te.
Quan tenim la dèria que l’altre és la causa de la nostra felicitat
Ja comencem de petits així.
El teu pare sap i sent que la felicitat del seu fill està en les seves mans perquè el seu fill és petit i indefens i està bé que sigui així.
Aquestes creences inicials necessàries no es paren mai i les compliquem i allarguem entre generacions, entre germans, entre fills i pares, entre membres de la parella en un cúmul de responsabilitats, exigències i expectatives que trenca l’equilibri personal en mil trossets.
Els fills esperen que els seus pares els hi donin la felicitat que ells són incapaços de trobar enlloc
I la mateixa expectativa la dupliquem en els fills, en la parella, en els amics i en les nostres relacions.
Queda gravat a foc en el nostre inconscient col·lectiu que som la felicitat dels altres i que els altres són la font de la teva felicitat.
Ni tan sols ens hem plantejat que sols un mateix es pot donar felicitat a un mateix i tots acabem patint perquè posem el focus en l’únic lloc on mai trobarem la pau que és cap a fora.
CREUS QUE UNA ALTRA PERSONA ÉS LA TEVA FELICITAT PERÒ TAMBÉ CREUS QUE TU ETS LA FELICITAT D’UNA ALTRA PERSONA
Ens estan empenyent a creure que si no soc bona persona, si no soc útil, si no soc atractiu, si no soc, etc., no m’estimaran i si no m’estimen, no seré feliç.
I si no soc bona persona pels altres no seran feliços i si no són feliços per culpa meva quina mala persona soc.
Però…
I qui ets tu en realitat?
Aquest camí sols ens porta a oblidar-nos de nosaltres mateixos, ens oblidem de nosaltres, del que necessitem realment, de qui som, de què sentim, de què creiem.
Perdem la nostra autenticitat, tothom perd la seva autenticitat i això porta a la perversió de les relacions humanes i personals i així ens va:
Creure que l’altre és la teva felicitat ens porta a l’apego, l’apego, ens porta al patiment i el patiment ens porta a la destrucció de l’única cosa que té sentit, la pau, l’alegria i el benestar.
Ens han posat en una ratera de la qual és molt difícil sortir, a tots ens passa, el treball és trobar el camí de sortida.
Res és millor que creure que l’altre és la teva felicitat per patir i culpar i amargar-te la vida.
Creure que els altres són els responsables de la teva felicitat i per tant jo soc el responsable de la felicitat dels altres és molt tòxic per a tots.
Jo necessito als altres i els altres em necessiten a mi, i per això he de ser bo, no per mi, sinó per l’altre, he d’aconseguir l’aprovació no de mi, sinó de l’altre, i així m’estimaran i així per fi podré ser feliç.
I a la inversa però pitjor.
Soc el responsable de la felicitat de l’altre, com l’altre és responsable de la meva, per tant, si no la valoro, no l’admiro, no la desitjo, no serà feliç, i a fi de no sentir-me culpable i mala persona, anteposo la felicitat de l’altre a la meva.
T’adones que cal canviar radicalment el paradigma de què hem cregut que era el bon amor?
De “l’altre és la teva felicitat” a “ningú et pot fer feliç més que tu”
Hem de passar de la creença de l’apego a la creença del “desapego”.
De creure que la felicitat me la donen els altres a jo soc l’únic responsable de la meva felicitat i els altres de la seva.
És hora de canviar de direcció, és hora de fer un nou camí, fins ara has anat cap a fora i has patit, ara, hauries d’haver ja vist que era un camí equivocat pels resultats que has viscut i provar noves sendes, és hora de trobar la pau a l’únic lloc que està, a dins teu.
L’afecte incondicional et porta a patir les relacions
Veure a una persona al nostre costat patint és trist, però aquest patiment sols el pot resoldre la persona que està patint.
Si tu, per evitar que l’altre pateixi, renuncies al teu benestar per afavorir el benestar de l’altre, arreglaràs res i ho empitjoraràs tot.
Estàs potenciant en l’altre que la creença de l’apego és certa.
Estàs alleujant puntualment un problema de l’altre, però no estàs ajudant en res a què deixi de mirar cap a fora i comenci a mirar cap a dins, li estàs perpetuant en l’altre la seva dependència, no l’estàs ajudant.
Creure que tu ets la felicitat de l’altre t’allunya de tu, tapa la veu que et diu el que tu necessites, t’anul·les, no et prioritzes ni et cuides.
Creure que els altres són la teva felicitat té el mateix efecte, però els personatges s’intercanvien.
De manera inconscient saps que l’altre creu que la seva felicitat està en el que tu facis, diguis o pensis i tu, massa sovint, renuncies als teus valors i prioritats, per no sentir-te culpable, saber que és la culpa en psicologia et pot ajudar a comprendre la inutilitat d’aquesta conducta que creies correcte.
I quan tu et sents responsable de la felicitat de l’altre, quan l’altre no fa el mateix en tu, et pertorbes, culpes, tens expectatives i pateixes.
L’APEGO DESTRUEIX LA TEVA CAPACITAT D’ESTIMAR-TE BÉ A TU I D’ESTIMAR BÉ ALS ALTRES.
Si tu estimes algú perquè el necessites per ser feliç tu, és impossible que estimis bé a aquesta persona, perquè necessites alguna cosa d’ella, el manipularàs i el controlaràs, inconscientment si, amb les millors intencions sí, però ho faràs i l’altre patirà.
Estimar és no necessitar que algú et faci feliç ni sentir que tu ets responsable de la felicitat d’aquest altre, perquè t’atrapes, t’acorrales, et corromps i de pas corromps la relació.
Has de trobar el que necessites per ser feliç en el teu interior.
Si no necessites res de fora, res que faci ningú, no dependràs de ningú i si no depens de ningú podràs estimar bé.
Pots compartir la teva felicitat amb algú que també sap crear-se-la dins seu i aquí està la màgia, això és estimar.
Els vincles emocionals molt forts et faran patir sempre:
Patim quan creiem que la felicitat que necessitem és una altra persona i no la tenim.
Patim quan la tenim perquè patim per por a perdre’l.
.
Inseguretat emocional
Tot el que l’apego obsessiu et resta:
L’apego et fa patir perquè fas l’impossible perquè aquesta parella somiada per fi t’estimi i en el camí t’has maquillat, renunciat i diluït i una vegada la tens pateixes per por a perdre-la.
L’apego et fa sentir ansietat i tensió, ens aferrem a persones, feines i coses.
Et tornes en una persona egocèntrica tot el dia pensant en tu, en el teu, en el que tu vols , en el que tu necessites, en el que tu desitges.
Et tornes en un ésser reactiu amb aquells que no fan el que tu vols que facin perquè els controles i critiques.
Reacciones enfront de la realitat amb frustració, et pertorbes i culpes a l’altre o al món de la teva infelicitat.
Et converteix en gelós i possessiu.
Et converteixes en controlador de l’altre.
No hi ha amor en la teva relació, on no hi ha ni llibertat ni confiança no hi ha amor, sols hi ha dependència disfressada d’amor.
El teu argument inconscient és: tu em pertanys perquè la teva llibertat posa en risc la meva felicitat.
Et converteix en una persona sobreprotectora perquè saps que la teva felicitat està en altres persones i les intentes engarjolar en una gàbia d’or i genera l’efecte contrari al que tu pretens i allunyes a les persones del teu costat.
L’apego, acorrala a l’altra persona i l’atabala.
Ser la causa de la felicitat d’algú és una càrrega molt pesada, no la desitjo a ningú.
L’apego, acaba afogant la relació i tots en ella.
L’apego, et converteix en dependent i ansiós, et torna un dependent emocional, mendicant, suplicant, manipulant amb el victimisme, la por, la culpa.
L’apego, et converteix en poruc i paranoic i per por a perdre la font de la teva felicitat acabes deixant de fer coses, acabes veient perills arreu, enemics arreu, patiments imaginaris arreu.
A més apego més por.
Quan creus fermament que aquesta persona o cosa és imprescindible per la teva felicitat deixes de confiar en tu mateix, i perds l’esperança en la vida.
L’apego, és el camí directe a la depressió i a la mort en vida.
Si necessites a una psicòloga especialitzada en dependència emocional, pots fer clic en el botó d’aquí a sota.
ÉS EL MOMENT DE LA FELICITAT ÉS EL MOMENT DEL DESAPEGO
No pot haver-hi amor on sols hi ha necessitat i dependència.
L’amor és llibertat i autenticitat que porti a la felicitat mútua, la necessitat és la cosa oposada.
És entendre, és saber, és creure que res ni ningú et pot donar l’autèntica felicitat, que t’estimin pot ser meravellós, però no depens d’aquesta estimació per ser tu feliç.
És creure que puc ser feliç amb tu, però puc ser feliç sense tu.
És sentir, m’encanta estar amb tu, però no ets la meva felicitat.
És a dir, vull compartir la meva vida amb tu; no obstant això, no et necessito per ser feliç.
Si veig que cooperem en una relació de creixement mutu m’encantarà compartir la meva vida amb tu i seré feliç i si veig que no és així et diré adeu i tindré la certesa que tant tu com jo serem feliços igualment.
La paraula amor ha estat la paraula més maltractada de la història de la humanitat.
Si hi ha necessitat hi ha dependència, et necessito per ser feliç i això no és que no sigui amor és l’oposat a l’amor.
Fins que no comprenguis que mai ningú t’ha fet patir ni t’ha fet feliç.
Fins que no comprenguis que no necessites ningú per ser feliç.
Fins que no entenguis que no has de fer massa res per ser feliç.
No has entès res i continuaràs patint i potenciant el patiment en les teves relacions.
Has de deixar de posar portes al camp.
Alliberat de necessitats i t’alliberaràs de dependències.
Quan t’alliberis de dependències arribarà la llibertat i en ella l’autenticitat i amb l’autenticitat, la felicitat.
I si ets capaç de compartir la felicitat amb algú autèntic i lliure com tu, aquí és on es crea l’amor que val la pena ser viscut, la resta són succedanis.
L'afecte obsessiu i les seves conseqüències
Tal com et tractes a tu mateix tractaràs als altres, tal com et tractis a tu et tractaran als altres.
Quan entens això deixes de ser un ignorant.
Quan entens això deixes de tenir creences errònies.
Deixes de tenir por, dependència i expectatives.
Ets lliure, ets autèntic, ets feliç.
És igual el que facin els altres, les expectatives ja no existeixen en el teu paradigma mental, el que facin els altres no t’afecta.
No necessites que facin res en especial més que desenvolupar la seva pròpia autenticitat.
Tu ja no necessites a una persona o una cosa per ser feliç, però tampoc fas feliç a ningú, no pots, encara que volguessis no pots.
Ara has entès per fi que fer feliç a un altre és no interferir, és com a molt acompanyar sense jutjar i acceptar el seu propi procés d’aprenentatge.
I ara saps que potenciar la seva dependència, és potenciar les seves creences errònies, és seguir en un conte fals que no és cert i que acaba diluint-se en l’autèntica realitat.
L’aferrament patològic.
Què vols?
Viure una actuació o viure una vida autentica?
Deixa de fer teatre i viu una vida.
No es tracta de ser bona persona perquè així l’altre m’estimarà i així seré feliç, no cal, saltat aquest punt i ves directament a la felicitat a través de l’autenticitat i la llibertat.
Res allibera tant als altres com que tu siguis lliure i no hagin de ser responsables de la teva felicitat.
Prou de bones persones, el que vull són persones valentes, felices, autònomes i lliures.
Ningú et dona res, però tu tampoc necessites res, tu no dones res, però tampoc ningú necessita res teu.
Has de fer un canvi en la direcció de la teva mirada.
Deixa de voler comprendre als altres, aprèn a comprendre’t a tu i comprenent-te a tu comprendràs als altres.
Mira cap a dins teu i no cap a fora.
Et parlaràs diferent, perquè penses diferent i sobretot aprendràs a tractar-te a tu mateix amb respecte i consideració, tal com et tractes a tu tractaràs als altres i això és un bon començament.
Vols estimar bé als altres?
Comença per aprendre a estimar-te bé a tu mateix,
Si assumeixes tu la responsabilitat de la teva vida, deixes de carregar sobre els altres la responsabilitat de la teva felicitat, i això ja és estimar i molt als altres.
Comença per tractar-te bé a tu, prioritzat a tu abans que a ningú.
No és començar per un mateix per acabar en un mateix sinó començar en un mateix però no acabar en un mateix.
Aprèn a diferenciar el “querer, del fet de amar”
L’emoció “querer, te quiero” neix d’una carència, neix de pensar en tu primer.
Va de fora a dins, necessito alguna cosa de tu, i per això t’estimo.
Vull obtenir alguna cosa de tu i m’ho donaràs a les bones o a les males (manipulació, victimisme, etc.), tot molt subtil, tot molt camuflat de bones intencions, però destrueix a les persones i a les relacions que es basen en el “querer”.
“Amar” és el contrari a “querer”.
Va de dins a fora, t’estimo, et respecto t’accepto.
No vull res de tu, sols desitjo la teva llibertat.
Sols vull la teva autenticitat, perquè sé que aquí resideix la teva felicitat.
I si aquesta llibertat et porta a compartir la teva vida amb mi, serà genial i si et porta a un altre lloc, serà genial també.
No vull res per a mi de tu, perquè no necessito res de tu.
Sols vull per a tu els que a tu et doni pau, estimar així t’omple, et fa feliç.
És com alliberar a un animalet salvatge al bosc, és aquesta sensació, ets feliç perquè el veus córrer feliç cap a la seva llibertat.
“Querer” és el contrari, és agafar aquest animalet salvatge i posar-lo en una gàbia a casa teva perquè et faci companyia, això sí, li dius que l’estimes molt i l’alimentes perquè no es mori i li neteges ve la gàbia, però el tens esclavitzat, presoner, això és el “querer”.
Això és el que tu vols a la teva vida?
I COM ESTIMAR BÉ Des del DESAPEGO?
I com estimar bé, des del desapego?
Quin amor podem donar si no sabem estimar-nos a nosaltres mateixos primer?
Quin amor podem donar si no sabem ser feliços per nosaltres mateixos?
Quin amor podem donar si no sé ni qui soc realment, per què m’he passat la vida intentant agradar perquè m’estimin i així poder ser feliç?
Si no sé qui soc perquè he preferit ser un personatge a acceptar al meu jo real, si he preferit que m’estimin pel que no soc a viure amb el dubte de si algú m estimarà pel que soc realment o no?
És fàcil d’identificar l’amor, perquè al seu darrere hi ha sempre la felicitat.
Si no hi ha felicitat, no hi ha amor.
Que senzill, i no obstant quants arguments i justificacions ens donem i donem per camuflar un amor que no és real?
Ens passem la vida desitjant coses que no tenim i no entenem que si no ho tens és que no ho necessites per ser feliç.
Si no ets feliç amb el que tens ara tampoc seràs feliç quan tinguis allò que creus necessitar i que ara no tens.
Fins que no entenguis que la felicitat no es tracta de tenir o no, sinó de ser, no has entès res.
La felicitat del fet de tenir, la felicitat d’aquella persona o aquella cosa si la tinc seré feliç, no porta enlloc.
L’ apego, mai et portarà a la felicitat real, t’anul·laràs tu per crear un personatge que a l’altre li agradi perquè t’estimi i així tu poder ser feliç i en el camí t’hauràs perdut a tu.
Si l’altre t’estima, patiràs per no perdre’l i si no t’estima patiràs perquè el necessites per ser feliç.
A més li passes a l’altre la responsabilitat sobre la teva felicitat, una responsabilitat massa gran per ningú.
I si ell se la creu, se sentirà culpable si no et fa feliç i per fer-te feliç a tu, igual també ha de renunciar a ell, amb el qual també crees infelicitat en l’altre en un ball de màscares i desencerts que porta vagis on vagis a la infelicitat de tots.
.
QUÈ ET PERMET FER AMB LA TEVA VIDA EL "DESAPEGO"?
El desapego ansiós, et permet entendre que si algú et tracta malament o no fa el que tu t’agradaries que fes ja no et pertorbaràs ni reaccionaràs malament mai més.
Amb el desapego ansiós, entendràs que és l’altre el que té el problema.
És l’altre l’ignorant, és l’altre el que té un trauma no resolt, és l’altre el que necessita que tu facis una cosa o un altre per trobar ell la seva pau, és l’altre el que està apegat, però tu ja no ho estàs, ara tu ets lliure, invencible, feliç, ja mai ningú et pot fer mal mai més.
El desapego ansiós, et fa entendre que no pots ajudar ni interdir en aquest altre en el seu propi procés d’aprenentatge, tu ara sols ets un mestre per a ell, si l’altre es pertorba davant teu, gràcies a aquesta pertubació, gràcies a aquest patiment, l’altre pot aprendre el desapego, si està preparat.
Com no necessites res de ningú ja no et pertorbes, ni et frustres, ni odies, ni exigeixes, no et deceps, no reacciones, no culpes, no et fas mal a tu.
Mai més creuràs que la vida és injusta ni que no val la pena ser viscuda, eliminaràs de dins teu tot odi, tot retret i trobaràs la pau dins teu.
Cada vegada que et sentis agredit, traït, o decebut, la millor defensa no és un bon atac sinó no sentir-se atacat.
L’aferrament en adults
Quan practiques el desapego sents que els altres no tenen cap poder sobre tu ni sobre la teva felicitat.
El desapego, et fa entendre que la teva pau no depèn de com es comporten els altres ni els traumes que arrosseguen ni la ignorància que tenen.
El desapego, et fa entendre que la teva felicitat no depèn del que fan o no fan els altres sinó que sols depèn de la teva actitud, de les teves creences que et permeten afrontar una circumstància ja mai més des de la necessitat sinó des de l’autonomia.
I a la inversa, mai més et sentiràs culpable de res.
Mai més et sentiràs responsable de la felicitat de ningú.
Mai més et maltractaràs amb la culpa, amb la sensació de fracàs i amb el remordiment.
Has entès que tu no ets responsable de la felicitat de ningú com ningú és de la teva i la pau inundarà la teva vida com mai has sentit.
Si pràctiques el desapego, deixaràs de viure obsessionat per la imatge que dones als altres.
El desapego, et permet acceptar la teva autenticitat, tornes al teu origen, ja no t’has de posar cap disfressa ni cap careta, et pots mostrar tal com ets perquè no necessites res de ningú.
I no vegis la sensació de llibertat que tindràs, i aquesta llibertat et permetrà ser autèntica sense necessitar l’aprovació de ningú i aquesta autenticitat et portarà a la felicitat, i curiosament aquesta felicitat autentica és molt atractiva.
Res és més atractiu que una persona feliç i autentica sense gens de por a mostrar-se tal com és.
Res és més inspirador, més sexi més atractiu, amb més carisma que una persona sense por.
Viure en el desapego, és la millor manera de poder conservar el que sí que és bo per tu.
Ho valoraràs mentre els tens.
No asfixiaràs les teves relacions amb necessitats i exigències absurdes.
Això et permetrà gaudir-les el màxim temps possible i quan marxin, si marxen, agrairàs el temps passat i seguiràs el teu camí de felicitat, amb tu o amb altres viatgers lliures i feliços com tu.
.
VIURE EN EL DESAPEGO ÉS VIURE EN LA FELICITAT, VIURE EN L'"APEGO" ÉS PATIMENT ASSEGURAT.
Fins que no entenguis que la felicitat està dins teu si ets capaç de saber com extreure-la.
Fins que no comprenguis que tens sempre tot el que necessites per ser feliç perquè el que no tens no ho necessites.
Fins que no comprenguis que si necessitessis el que no tens per ser feliç sols et portaria a més patiment.
No has entès les regles de la vida, el joc de la vida.
La vida no funciona com tu vols, funciona millor, el que passa és que no entens encara el seu meravellós funcionament.
El que necessites és el que tens ara i aquí, el que vius ara i aquí, el que tens ara a la teva vida és el que necessites per ser feliç i sols comences a patir quan vols coses que no tens ara.
Patiràs per desitjar-lo, patiràs quan ho tinguis per por a perdre i patiràs quan ho perdis i viuràs sempre en un bucle de patiment sense fi.
Soc infeliç perquè no tinc això, soc infeliç perquè ho tinc i tinc por a perdre, soc infeliç perquè ho he perdut, soc infeliç perquè no tinc el que necessito per ser feliç i seguim…
Les persones que són felices són aquelles que estan a gust amb el que tenen a cada moment.
Les persones que són felices els hi agradaria tenir altres coses o més coses, però no les necessiten, si les tenen genial i sinó també, no s’aferren al resultat dels seus desitjos, viuen amb el que tenen perquè saben que no necessiten més per ser feliços.
Aprendre a ser feliç per un mateix sense necessitar que alguna cosa o algú sigui la seva felicitat és un camí llarg i dur, no és fàcil, però és el camí cap a la felicitat real.
Sentir-se sol és estar “apegat” als altres, és necessitar als altres a prop per ser feliç, estar sol és diferent, estàs sol, però ets feliç, no necessites als altres per ser feliç.
Quan aprens a ser feliç per tu mateix mai més et sentiràs sol, pots estar sol, si, però la soledat serà la teva amiga, amb ella et sentiràs bé i a gust perquè tot el que necessites per ser feliç has après i saps que està a dins teu.
Quan aprens a viure sense apego entens per fi que mai ningú t’ha fet patir.
Quan aprens a viure sense apego has après que ningú té cap poder sobre tu.
El desapego, et permet experimentar que sols et pertorbes a tu mateix.
No necessites que algú faci o no faci alguna cosa per tu ser feliç.
Entens per fi que la causa del teu patiment.
Has entès que no és el que fan els altres, sinó les teves expectatives, la teva necessitat que l’altre faci allò que tu necessites per ser tu feliç.
Quan deixes de necessitar que l’altre et faci feliç, alhora també veus que igual que no necessites que ningú et faci feliç, ningú et pot fer infeliç a menys que tu li permetis activant el teu apego.
Una vegada pràctiques el desapego, no sols aprens a ser feliç per tu mateix sinó que ja ningú et pot fer mal mai més perquè els hi treus el poder que els hi havies donat tan inconscientment amb l’apego.
Si algú et tracta malament saps que no té res a veure amb tu ni amb la teva vàlua sinó amb els problemes, carències i ignorància de l’altre.
Has après que els altres no et veuen com tu ets sinó com són ells.
Les persones que depenen del que tu facis per poder ser feliços no t’estimen, sols et necessiten i això no és amor.
Estimar és deixar a l’altre ser el que és.
Estimar és potenciar en l’altre el que és en la seva màxima expressió i sols es pot fer des del “desapego”.
Comprendre que la vida no et dona el que tu vols sinó el que tu necessites per ser feliç.
Comprendre que res és teu, que no necessites res i que així et converteixes en part de tot.
Aquí és quan comença la transformació.
Quan no necessites res més que el que tens per sentir-te en pau i molt menys necessites alguna cosa externa a tu per sentir-te bé, comences a sentir-te bé amb tu mateix.
Començar a valorar les petites grans coses que la vida et regala cada dia i a no en centrar-te en el que no tens sinó en el que si tens i es fa la màgia.
El “desapego” et porta a l’autoacceptació, inclús en un nivell molt més profund de què imagines, acceptar el teu patiment sense dolor.
Si ets capaç de “desapegar-te” d’aquesta sensació de dolor
Si ets capaç inclús en moments que et sentis buida i trista de desapegar-te d’aquesta sensació, d’aquesta idea.
Si ets capaç de contemplar-la sense voler-la canviar com una observadora del que tu sents sense voler sentir una altra cosa.
D’acord, em sento trista i buida i no passa res, no vull canviar això tampoc, no necessito sentir una altra cosa per trobar la pau.
Quan inclús en el patiment pots estar bé i sense patir, has arribat a la fi del teu camí cap a tu.
Quan vius des de l’apego quan estàs deprimit pateixes, i lluites per superar la depressió, no l’acceptes, et dius a tu: com pot ser que algú tan “collonut” si jo estic deprimit i trist?
Una vegada has après el poder del “desapego”, pots sentir-te trist i buit, pots estar vivint una depressió, però ara la comprens, l’acceptes i no necessites deixar d’estar deprimit per ser feliç, deixes que la depressió segueixi el seu curs, saps que tot té un inici i un final i no interfereixes en el procés.
No vols que la situació sigui diferent, no vols ni necessites que res sigui diferent del que és, ni tu, no els altres, ni la vida, ni les circumstàncies que et toqui viure en cada moment.
Una vegada pràctiques el desapego en la seva màxima amplitud, has entès el que és la llibertat, el que és l’autenticitat, el que és l’acceptació, el que és el perdó, el que és l’autorespecte, el que és la pau i els que és la felicitat.
Si tens poc temps, aquí tens un resum de tot plegat
Apego ansiós, és un vincle emocional massa fort que et portarà a un afecte obsessiu i a un interès desorganitzat en què l’altre actuï d’una determinada manera i si no ho fa, patiràs.
És una dèria de creure que això que sols és manipulació, victimisme i dependència és amor.
Les persones aferrades creuen que estimen molt i que és un amor bo.
És una dèria.
És una bogeria.
És un lligam tòxic que sols porta al patiment.
És una espècie de devoció, d’inclinació a una persona mortal que és lliure i que pot canviar d’opinió demà mateix i a ella li permetem que sigui la responsable de la nostra felicitat.
L’aferrament ansiós és una bogeria totalment institucionalitzada a la nostra societat i ens han venut que és un model sa i a assumir.
Aferrar-se, sentir-se aferrat a alguna persona pot semblar molt bonic, sí, però és l’inici d’un patiment sense fi.
Si sola no pots, jo et puc acompanyar
Psicòloga a Vic
