Per què et sents trencada per dins i com algú com jo et pot ajudar a tornar-te a sentir com quan realment et senties plena i feliç (però de debò).

Avui en dia moltes persones tenen coneixements de psicologia.

Hi ha molts llibres i vídeos que parlen sobre la dependència emocional i alguns són realment bons, altres no tant, però està bé que ens interessin aquests temes i que tinguem més educació emocional.

Està molt bé voler-te informar per agafar coneixements bàsics, inclús per distreure’s no està gens malament.

Però quan t’adones que estàs permetent que una sola persona sigui el centre i la propietària de la teva vida i no saps com evitar-ho, tots aquests vídeos i llibres et serveixen per ben poc, oi?

També hi han molts bons psicòlegs i si estàs patint dependència emocional i sola no te’n pots sortir, és bo que te’n busquis un de confiança.
Si en tens un et recomano que li truquis i parlis amb ell, sobretot, sigues sincera i no et deixis res dins teu, sols així et podrà ajudar.

Si no el tens, busca’t algú que a més de tenir uns bons coneixements i experiència puguis establir amb ell una molt bona connexió emocional.

La connexió és bàsica.

I aquí estem, tu i jo, a veure si podem connectar, oi?

Em dic MariCarme , soc psicòloga clínica i m’agradaria ajudar-te a eliminar la dependència emocional, a recuperar la teva autoestima i a eliminar les teves pors i a partir d’aquest nou punt, impulsar-te a construir la vida que mereixes.

Una vida de llibertat emocional.

Mira que diu un fragment del poema d’en Jorge Luis Borges “El remordimiento

“He cometido el peor de los pecados que un hombre puede cometer. No he sido feliz.”

D’això va una mica tot plegat.
En realitat en Borges ens confon amb la paraula “feliz“.
En realitat no volia dir “ser feliz“, volia dir “créixer”.
Sols si creixes en amor propi tindràs la pau que tant enyores.

Ser feliç no és estar content perquè tens al teu costat l’amor de la teva vida i les coses et van superbé., això són moments i són genials també.

Saber ser feliç és saber com sortir d’una relació què no et fa feliç.

Saber ser feliç és saber com no dependre d’una altra persona per sentir-te bé.

Saber ser feliç és no tenir por a perdre aquesta persona que tant “estimes” si no és bona per a tu o tu no ets bona per ella.

Saber ser feliç és no tenir la fantasia de veure a una persona com l’única que et pot fer feliç i creure que sense ella mai podràs tornar a ser feliç.

Saber ser feliç és saber relacionar-te amb l’exterior sense patir i sense  idealitzar ningú ni a posar a ningú  en un pedestal.

Saber ser feliç és saber no dependre emocionalment d’alguna cosa externa o  d’una persona en particular.

Saber ser feliç és no convertir a ningú en el propietari de la teva felicitat i no dependre de ningú en concret per sentir-te plena.

Saber ser feliç és tenir el control de la teva pròpia vida i no permetre que algú extern a tu decideixi com et sents amb tu mateixa.

Estàs aquí perquè vols ser més feliç, oi? Saps que pots estar més bé i no saps com.

Si estàs permetent que una sola persona sigui el centre i la propietària de la teva vida estàs en perill.

Si no canvies això estaràs fotuda durant anys.

Però no et vull enganyar, ser feliç no és fàcil ni és per tothom.

No tothom està preparat per ser feliç.

No tothom vol ser feliç.

No tothom prefereix escollir el que es mereix, en canvi, del que vol.

No tothom prefereix la felicitat a la comoditat.

I tu?

Què vols? La pastilla vermella o la blava?

Tens sols una vida, i el temps va passant i no hauries de perdre ni un segon més en una vida que no és la que vols per a tu.

Per eliminar la dependència emocional i per ser feliç necessites si o si amor propi.

Però no l’amor propi que et penses del tot per a mi i jo soc el millor.

No.

Amor propi és sentir que tot tu ets valuós, bo i mereixedor de respecte.

Tot tu, també tot allò que t’has passat la vida amagant i volent canviar.

Sobretot aquesta part.

Bàsicament aquesta part.

Necessites poder abraçar-te tot tu, saps?,

Tot tu.

I tot això no és fàcil.

I no és gens fàcil perquè en les relacions afectives, les relacions emocionals són addictives.

Sí, has entès bé.

Una de les drogues més addictives que hi ha, són les relacions emocionals.

I cal vigilar perquè la línia que separa una bona relació d’una relació que fa mal és molt fina.

Les relacions es converteixen en relacions que fan mal quan tu no tens amor propi.

L’amor propi és la clau.

Significa que no et valores prou i esperes que una tercera persona decideixi com et sentiràs de feliç, aquest tipus de personalitat és fotudament tòxica per a un mateix.

Si estàs aquí llegint, és que estàs patint, i jo et vull ajudar que aquest patiment tan intens que sents et serveixi per créixer en amor propi.

I que duri poc.

El just i fora.

Patir és inevitable.

Però ha de passar per la teva vida com passa una tarda de pluja.
Ha de passar de pressa.

Molt de pressa.

S’ha de quedar el temps just per aprendre la lliçó que et porta.

Ni un segon més.

I això s’aprèn.

Perquè si vols créixer has de continuar buscant una altra tarda de pluja.

I una altra.

Així es creix.

Així és com es viu una bona vida.

T’has de preguntar com permets que el que faci una persona és el que decideix com de bé em sento.

Això reflecteix un greu problema d’autoestima.

Deixa’m que t’expliqui una història:

Tinc un amic que es diu Toni.

En Toni és un noi més aviat baixet, gras i amb una cara més aviat especial, deixem-ho així, oi?

Però sempre està content, sempre explica acudits i té un no sé què m’encanta.
Serà perquè és molt autèntic i únic?, No sé.

Fa uns anys el van acomiadar de la feina després de més de trenta anys i va cobrar 24.000 euros d’indemnització i també tenia l’atur.

Dos anys d’atur.

Ell tenia cinquanta-dos anys i en plena crisis del 2007.

El Toni és una bona persona, però sense massa aspiracions, bé, sense cap aspiració.

Quan tenia setze anys el seu pare el va col·locar a l’empresa on ell també treballava i aquí es va quedar, quan va tenir divuit anys es va treure el carnet de cotxe, ja saps, per sortir amb els amics i perseguir nenes els caps de setmana, almenys intentar-ho…

I pocs exàmens va fer més al llarg de la seva vida, en realitat, cap mes.

El seu pare va morir uns anys més tard i ell va seguir a l’empresa, estava en el magatzem ordenant comandes i coses així.

Al Toni li encanta anar els diumenges al futbol i els dissabtes a la nit a la discoteca, no necessita més, és feliç amb poc, ja veus.

I així va passar la vida fins que el van acomiadar, ell, la veritat tampoc era el millor treballador de l’empresa …

Si ve al principi s’ho va agafar malament, quan va veure que no hi havia marxa enrere, va com ordenar el seu cap i va seguir amb la seva manera de ser i amb la vida que se li presentava al davant.

Estava content, tenia 24.000 euros i dos anys d’atur…

Per ell això va ser una benedicció, la veritat és que estava molt cansat de l’encarregat del magatzem on treballava.

Total…

Ara que no treballava li quedava el futbol i la discoteca.

I en això es va centrar.

I en un gos Chihuahua que una amiga seva cubana li va portar de Cuba de contraban i que li va regalar.

En aquella època va conèixer una noia dominicana, molt maca, en un bar i es va com mig enamorar i ella dels seus 24000 euros, total, li van durar poc, més poc del que ell esperava, i l’atur també es va anar acabant…

La festa s’acabava.

Ell vivia de lloguer.

I el contracte també s’acabava.

I així estava la cosa.

La noia dominicana el va deixar.

I ell continuava content.

Sense els 24000 euros, sense la noia dominicana, sense l’atur i sense saber si podria seguir amb el pis a no ser que trobes una feina.

I ell continuava content ara amb el seu Chihuahua.

La veritat és que tampoc s’esforçava molt a buscar una nova feina i la realitat és que no en va trobar cap més.

En Toni no ha treballat més, almenys fins ara.

Durant aquests anys no va estudiar res, ni es va reciclar en res, això que jo li deia, li vaig dir mil vegades que es reciclés, però ni cas. (Ja veus que jo també no me’n surto)

De fet, tenia ja cinquanta-cinc anys i pocs llocs hi havia una feina per algú com ell.

Però bé.

Ell em deia que mai havia estat tan feliç com era ara.

En fi…

Ja t’explicaré com ha acabat la cosa, però tot això t’ho explico perquè entenguis que tot va d’amor propi.

Per bo i per dolent.

Per a molts la vida que ha viscut el Toni seria d’una pobresa absoluta i per molts viure la situació que estava vivint el Toni seria d’un estrès i desesperació total.

Sense feina.

Sense parella.

Sense vivenda.

Sense ingressos.

Sense un físic agraciat.

Sense ser jove.

Sense formació.

Sense família.

Sense fills.

Ell no tenia res del que tots creiem necessitar per ser feliços.

Però ell estava bé.

Ho vivia bé

Ell estava més content que mai, ell m’ho deia i quan jo feia una cara, així de no creure-m’ho, ell em mirava i m’ho tornava a repetir com mig enfadat per no creure-m’ho.

I jo sé que podria tenir raó.

Jo sé que tot està a la ment.

Tot està en l’amor propi que t’hagis construït dins de la teva ment.

Tot va de les creences que et creus i de les que no en fas ni cas.

Si parlessis amb el Toni ell et dirà que agraeix a la vida cada dia que ha viscut d’ençà que el van acomiadar i des de sempre.

Si parlessis amb el Toni ell et dirà que ha tingut una bona vida.

I que la continua tenint.

No vull que siguis un Toni… Però si vull que aprenguis d’en Toni.

Tot va d’amor propi.

En Toni és així, baixet, grasset, amb una cara especial i li agrada el futbol i les discoteques i ara també els Chihuahues… El seu.

I ell està a gust tal com és.

Ell és feliç a la seva manera amb el que està vivint, ell estima el que és.

És cert que en moltes coses hauria de millorar per no trobar-se on està ara, però la història és aquesta, és real i no te la vull canviar en res.

Però ell és més feliç tal com és i amb el que té que la majoria de persones que conec amb moltes més coses i realitats.

T’ho prometo, conec a pocs més feliços que ell.

I no va del que és ni del que té ni del que fa, va d’amor propi.

No sé…

I com ha acabat la història del Toni?

No està vivint al carrer ni està depressiu ni s’ha suïcidat si és el que et penses, no.

Segueix tan content com sempre.

Va conèixer a la discoteca, ja saps una discoteca de gent gran, la dels diumenges a la tarda, una noia vídua dotze anys més gran que ell, es diu Dorsy, la veritat és que és una dona molt maca i agradable i ella està encantada amb el Toni.

I en Toni amb ella, en Toni sempre està encantat amb la vida que viu.

Ell li explica acudits sense parar i ella ha deixat de plorar… ara riu.

Ara viuen a casa la Dorsy.

I entre els anys que havia cotitzat i alguna empenteta per aquí i una altra per allà, aviat es jubilarà i cobrarà una pensió bastant digna.

Amor propi.

Amor propi.

Amor propi.

Tot va d’amor propi.

Quan pateixes és que et creus creences que no són certes.

Però no és fàcil canviar una creença que no és bona per tu per una altra que sigui bona per tu.

No és gens fàcil.

T’has preguntat quina és la diferència entre la vida del Toni i la teva?

No és la bellesa física, ni la intel·ligència, ni el fet de conformar-se ni l’entorn.

No és que un tingui «bona sort» i l’altra mala sort.

La veritable diferència rau en allò que un creu, la diferència entre algú que pateix i un que no pateix està en les seves creences.

La diferencia està on tu enfoques la mirada.

La diferència està en tu.

Pateixes, no pel que et passa sinó pel que tu fas amb el que et passa.

Pateixes per com perceps la realitat.

Pateixes perquè no tens les creences adequades i canviar-les per unes que si ho són per a tu no és fàcil.

No és gens fàcil.

Si fos fàcil tothom ho faria, ningú patiria i jo m’hauria de buscar una altra feina.

Però és possible.

És possible si poses l’esforç necessari i tens ajuda d’algú com jo que sap com fer-ho.

O un altre com jo, però que sapiga com fer-ho.

Jo sé com fer-ho i ho faig cada dia.

Amb uns em va bé i amb uns altres no tant, no és una ciència excepte i jo no soc una fada.

I és per això que jo et puc ajudar a que tu et construeixis les eines necessàries perquè visquis la vida que mereixes.

Si poses l’ànima en això, si t’esforces prou i estàs disposat a fer el que calgui fer.

No hi ha miracles.

Vale?

Ja està, ni tu tens més temps per perdre ni jo vull que el perdis.

Si vols que comencem a treballar, genial, si no ho entenc, tu has de buscar el que millor sigui per tu.

Com podem treballar junts?

És fàcil.

M’envies un WhatsApp al número  722 220 863, em dius la teva disponibilitat i jo et dic la meva i ens organitzem.

Ho podem fer al meu despatx presencial o per internet via Skype o el que a tu et vagi bé

El preu per una sessió és 65 €

Per avançar la feina em pots enviar un e-mail  a psicolegvic@gmail.com on em podràs explicar amb tot luxe de detalls què vols resoldre, si ho has provat de solucionar anteriorment, quina és la teva situació actual respecte a aquest tema i quina vols que sigui en el futur.

Jo ho llegeixo, ho analitzo, busco les millors opcions i solucions per al teu cas particular i ens reunim un dia al meu despatx o per la plataforma online que vulguis en una sessió d’una hora en què parlem de tot això.

No tindré pressa.

I ja està.

I si tens més dubtes o et mires la meva web psicolegvic.com  on està tot ben detallat o em remets un email o un whatsapp i jo t’ho detallo.

Fàcil

Una abraçada.

MariCarme

Contacte

Psicòloga a Vic Col.legiada num. 7061

Carrer de Ramon Sala i Saçala 11, 5è 3ª 08500 VIC

Concertar Visita
close slider

Explica'm en què et puc ajudar