Vols viure una relació de parella feliç i que duri tot el temps possible?

parella feliç

Tenir parella pot ser un bon element per ser feliç, si, però deixar-ne de tenir no hauria de ser en absolut la tragèdia que suposa per la majoria de bones persones d ’aquest món, i aquí és on hauríem de canviar el plantejament.

Vols que una relació duri molt de temps? Viu-la com si hagués de durar molt poc temps. Tot seguit t’explico el perquè de tot plegat. Seguim!

MariCarme M. Moliné

La realitat

Actualment hi ha una crisi en el nostre model de parella. A Espanya el 50% de les parelles se separen abans dels 10 anys, afegeix-li a aquest percentatge almenys un 30% de persones que no se separen però que ho desitjarien i que no ho fan per qüestions de diners, pel que diran, pels fills, per por a la soledat, per no voler fer mal a l’altre, per no voler sentir-se culpable, per no sentir-se fracassat, per por a no trobar una altra parella, per comoditat.

A més es calcula que hi ha un 40% de persones infidels (persones que estan en parella però que no estan satisfets de la parella).

La conclusió és que hi ha molt poques parelles que siguin felices juntes amb el pas del temps, es calcula que són un 10%.

Aquest model de societat comporta un alt nivell de neurosis, patiment i dolor.

La racionalitat

Davant aquesta realitat, si l’analitzem racionalment, ens adonarem que les parelles duren poc i les que duren més la majoria visquin malament és el més normal del món i no cal culpabilitzar-se ni considerar un fracàs, ni posar-se trist per si una relació no ha acabat bé i entendre que això que està passant és el més normal del món, perquè l’ésser humà mai ha estat fet per viure sempre amb una parella monògama.

Fa uns anys les relacions de parella no eren relacions de llibertat, l’home posseïa a la dona, era amo de la dona i la relació era obligada ( fins fa pocs anys el divorci no era legal i qui es divorciava era jutjat socialment de manera molt cruel).

Fins fa pocs anys les relacions de parella no es basaven en la llibertat dels dos membres de la parella, per sort, avui dia, el que es requereix són relacions en llibertat, voluntàries, i és ara i en aquest context on veiem que les relacions de parella al cap d’uns anys de conviure en molts casos funcionen.

Si apliquem la racionalitat, veurem que avui dia les relacions de parella estables durant més de deu anys no funcionen massa (sols el 10%) però no haguessin funcionat mai, perquè estar amb una persona 24 hores al dia 7 dies a la setmana, durant molts anys és un avorriment, crea discussions absolutament prescindibles, mata el desig sexual i moltes vegades converteix a l’altra persona en el teu pitjor enemic però a base d’avorriment, cansament i asfixia.

Tranformar les regles de joc

És per això que les relacions les hauríem de plantejar d’una altra manera molt més alegres, divertides, estimulants i felices mentre durin, durin poc o molt i sobretot de fàcil sortir-ne en cas que sigui necessari per a la salut individual dels seus membres sense les conseqüències dramàtiques que ara es donen (hem de tenir en compte que malgrat ser el divorci legal a Espanya des de fa molts anys, mes del 60% de les consultes al psicòleg i mes del 50% de tractaments per depressió i ansietat vénen provocats per les conseqüències de relacions de parella mal acabades)

Hauríem de transformar les regles de la societat de dalt a baix, el normal hauria de ser que les persones canviessin de parella al cap d’un temps (si la relació no fos feliç pels dos o per algun membre de la parella) sense més complicacions i enfocar la relació en aquests termes, planificar la vida de manera que una ruptura no suposes el terrible trasbals que suposa ara, no sols en l’àmbit emocional sinó també econòmic i social.

Racionalitat i més racionalitat

Caldria una autèntica transformació de la societat i de les seves regles de joc.

Hauríem de racionalitzar la realitat i no positivitzar-la o dissimular-la i molt menys idealitzar-la.
Si apliques la racionalitat a la teva vida i no t’inventes un món inexistent de color de rosa, ser feliç és molt fàcil.

En realitat l’esser humà necessita molt poc per ser feliç i en cap cas necessita a una parella sentimental per ser-ho.

El que passa és que la societat capitalista t’està creant contínuament necessitats absurdes (que has de comprar directe o indirectament) i aquestes necessitats absurdes i inventades et fan ser una persona molt més dependent i infeliç perquè estàs anhelant contínuament el que no tens però que en realitat tampoc necessites.

El problema no és la relació de parella en si, perquè en realitat pot ser molt positiva una relació de parella mentre sigui nutritiva i això no depèn massa de res ni ningú, perquè cadascú sap gestionar les persones i les relacions d’acord amb les seves capacitats i a més intervenen molts factors externs que no podem controlar.

El problema és quan d’una preferència, d’una opció més per viure en pau i felicitat en fem una absoluta necessitat que si la perdem ens convertim automàticament en les persones més desgraciades del planeta.

Està molt bé tenir parella si la relació és feliç però també està molt bé no tenir-ne si la relació no és feliç i no hauria de passar res en cap dels casos.

No hi ha res que doni més felicitat que sentir-se lliure per ser autèntic

Hauríem d’entrar en una relació des de l’alegria i la llibertat i n’hauríem de sortir amb la mateixa alegria i llibertat i això en el món que vivim és impossible perquè una sortida no dramàtica és absolutament inimaginable.

És semblant a quant et dónes d’alta en una companyia de telefonia, a l’apuntar-te tot són avantatges però quan en vols sortir et tornes boig.

El problema que tenim en les relacions de parella és quan eliminem el concepte de llibertat.
Llibertat d’entrar sense riscos de patir i llibertat de sortir-ne sense patir.

Però els humans som uns artistes en fer-ne d’autèntiques trivialitats necessitats imperioses , que sense elles el teu món s’enfonsa absolutament.

Tenir parella pot ser un bon element per ser feliç, si, però deixar-ne de tenir no hauria de ser en absolut la tragèdia que suposa per la majoria de bones persones d ’aquest món, i aquí és on hauríem de canviar el plantejament.

Parella feliç i armonia natural

Ser feliç és molt més senzill si ens dediquéssim a racionalitzar més la realitat i entendre que necessitem molt poc per ser-ho i aquest poc el tens a dins teu, no ha fora i molt menys en el que pugui fer o no fer una teva parella.
Hauríem de viure de manera molt més natural, sense esforçar-nos a encaixar on ja no encaixem, sense esforçar-nos a fer coses que ja no ens satisfan, sense necessitar infinitat de coses i de persones que en realitat no necessitem.
No hauríem de voler allargar les relacions fins l’infinit al preu que calgui, sinó en viure l’experiència amb la màxima intensitat mentre durin. I si les visquéssim així, et prometo que durarien més, molt més. És un absolut canvi de paradigma mental.
Estem obsessionats en la quantitat i no en la qualitat, volem que les nostres parelles durin sempre, volem viure molts i molts anys i si poguéssim voldríem viure eternament i no ens adonem que tot això és irracional, ens allunyem absolutament de les lleis naturals i ens volem crear un món absolutament rosa, fals i imaginari, quan la naturalesa és infinitament més sàvia que qualsevol de nosaltres i molt més complexa on tot està interrelacionat per un equilibri global que no podem encara ni entendre massa.
Ens creiem que podem viure amb altres regles que no siguin les naturals i a part de provocar autèntics desastres ens creem un patiment absolutament gratuït, precisament per no pensar amb racionalitat i entendre el pols de la natura, perquè nosaltres som part d’ella, encara que ens entestem en què no sigui així.

No et forcis, no forcis res, flueix

Voler que una parella duri per sempre és com voler o desitjar viure eternament o allargar la vida de les persones fins al màxim i amb les millors intencions generem autèntiques barbaritats, aquest desig que ja l’hem convertit en necessitat està causant sobre població, molta infelicitat en els moments finals de la vida amb multitud de malalties noves creades pel fet de voler viure tants anys (problemes econòmics que vindran pel fet de voler viure molts més anys, malalties noves com Alzheimer i les que vindran, etc.

Anar contra la natura sols provoca patiment i greus desajustaments.

Ens entestem a viure de manera poc lògica, poc natural, poc ecològica i poc racional i així ens va.

" Si t’has separat o et vols separar no et preocupis, no t’està passant res dolent ni rar, és el que és normal, fes-ho amb tota la tranquil·litat, amb tota la felicitat intentant estimar i respectar a l’altra persona sempre i disposat a gaudir de la resta de la teva vida, sol, acompanyat o amb una altra parella, perquè la vida passa molt de pressa i ni d’això ens donem compte! "

Pensa TU, raona TU, sols seràs feliç si raones tu i no deixes que els altres pensin per TU.

Davant d’aquesta realitat, on el 90% de les parelles de més de 10 anys no són felices i que en cas que et vulguis separar, hagis de passar per sèries conseqüències emocionals, econòmiques i socials terribles, el més racional seria arribar a la conclusió que el millor per la teva felicitat, equilibri, salut, economia i tranquil·litat seria no tenir cap relació de parella mai a la vida, almenys com ens la ven el sistema (religió, la política, la família, la televisió, inclús les cançons terribles d’amor per sempre).

És normal que el sistema ens vengui aquest model relacional perquè és un model que causa molta infelicitat però també és un model que origina molt consumisme absolutament superflu, sense aquest model social, molts sectors com la restauració, l’habitatge, la indústria farmacèutica, advocats, psicòlegs, etc. o tindrien feina, has d’entendre que tot té un motiu per absurd que et sembli.

Fixat que tot el model econòmic es basa en un pluf, és per això que se segueix potenciant un model que se sap és absolutament erroni però que dóna molts beneficis a multitud d’indústries i sectors econòmics, res fa consumir més a la gent que la infelicitat i la insatisfacció personal oi?

Parella si, però parella feliç

Ara bé! La solució de no tenir mai parella pot semblar dràstica, si, però no és l’única solució racional, una altra solució racional molt més satisfactòria seria acceptar unes noves regles del joc on canviar de parella cada cert temps no ho hauríem de contemplar com una desgràcia, fracàs o vergonya sinó com un pas més en el teu creixement personal de vida.

Si hem de canviar de parella cada 5 anys per ser feliços hauríem de canviar la percepció de com vivim les relacions amoroses.

A veure si comprens el missatge de tot plegat.

Acceptar la realitat, comprendre racionalment la realitat és una molt bona manera de viure feliç.

No és dolent tenir parella, ans el contrari, és una manera bona de viure com qualsevol moltes d’altres, el que si és dolent és que aquesta relació es faci patir i que malgrat haver intentat gestionar la relació estiguis ara patint per trencar una relació que et fa patir i a més sentint-te dolent, culpable o abandonat segons el cas, això sí que és el que és dolent.

Si vols tenir parella has de ser conscient que no és massa natural ni normal que una parella es mantingui feliç i bé a mesura que passin els anys i que el més normal del món és que un dels dos o els dos vegin que s’han cansat o avorrit un de l’altre i que necessiten tornar a viure d’una altra manera per recuperar l’alegria de viure i no passa res. Ni és un fracàs, ni t’has de sentir culpable de res, ni sentir-te mala persona o dolent ni res de tot això.

És simplement natural, les persones ens cansem, ens avorrim i ens agraden les coses noves, és tot.

Ens cansem del cotxe encara que funcioni bé, ens cansem de la roba encara que sigui nova, ens cansem del menjar si cada dia mengéssim el mateix per més que ens agradi, som així! Acceptar el que és, és ser racional i sols des de la racionalitat podrem viure feliços i bé.


Ara bé. Si malgrat tot el que et dic no et convenç i el que tu vols és una parella que et duri el màxim temps possible sols hi ha una manera i és fer les coses exactament ben bé al contrari de com les estem fent.

Vivim la relació de parella com si mai s’hagués d’acabar i fem plans a llarg termini i ens enredem que no vegis en projectes que en realitat mai sabrem si els podrem acabar.

Vivim la relació de parella com l’única opció feliç de vida que podem comprendre i pensem fermament que en cas que s’acabés,seria una gran tragèdia difícil de superar. Ens aferrem a la parella, i al aferrar-nos ja la comencem a perdre.


Vivim la relació de parella com si fos ja una possessió adquirida i com pensem que la tindrem sempre al costat, la deixem de valorar i de tractar bé, és natural i humà que sigui així també, si saps que una cosa la tindràs sempre, deixes de veure-la com alguna cosa molt especial.

El secret és pensar ben bé al revès.

El secret és en viure i pensar com si aquesta parella sols la poguessis tenir per una setmana i al cap d’una setmana tot acabés volguessis o no i que una vegada acabada tu series feliç i l’altra també perquè aquest era el tracte.
Que faries aquesta setmana amb la teva parella?, com la tractaries? Com viuries la relació?

El secret és viure així setmana a setmana, el secret és viure sabent que no tens res més que això i que està bé que sigui així, el secret és sentir de veritat que la setmana que bé, sense la teva parella seràs igual de feliç, el secret és sentir de veritat que dir-se adéu ha de ser igual de feliç que quan comences una relació.
Si elimines el trauma d’una possible ruptura, si elimines el patiment d’una possible ruptura i a més vius cada setmana com si fos la primera i la última, sols així és l’única manera de què la teva relació sigui feliç tot el temps possible i a més sembla al reves però és quant duren més temps i felices.

"Vols que una relació duri molt de temps? Viu-la com si hagués de durar molt poc temps. "

Experiments com el de Ansfield el 1996

S’han fet molts estudis psicològics al respecte.

Només cal que vulguis dormir perquè no t’adormis.

Tot el que alguna vegada hagi tingut insomni sap al que em refereixo. És bastant difícil tractar d’agafar el son forçant-se a voler dormir, un s’adorm generalment sense adonar-se’n i no a voluntat. Això precisament s’ha estudiat en experiments com el de Ansfield el 1996.Precisament la millor manera d’adormir-se és pensant que no vols dormir.

"No t’asseguro que la teva relació duri per sempre, però si t’asseguro que serà molt més feliç i que durarà molt més, però ja no t’importarà, sols t’importarà ser feliç i et serà igual si la relació dura molt o poc, si dura molt genial i si dura poc genial també, sols així tens opcions reals. "

També et podria interessar aquest post