Perquè patim el rebuig i l'abandonament?

Com deixar de patir una relació?

Com aprendre a relacionar-te bé sense patir?

Les relacions són i seran sempre la causa principal del nostre patiment al llarg de la nostra vida, les relacions seran la causa dels millors records i dels pitjors.

Massa vegades estem en relacions equivocades, massa vegades ens quedem en elles i massa vegades ens hem sentit traïts, rebutjats i abandonats per persones en què confiàvem i estimàvem.

I he dir-te, que les relacions mai han estat la causa del teu patiment, el que realment ha causat en tu tot aquest patiment és la teva manera pròpia i especial d’entendre el que és el rebuig i l’abandonament.

Ens passem la vida no volen ser rebutjats, ens passem la vida volen ser apreciats, valorats, reconeguts, res és més important per l’esser humà que el reconeixement d’altres éssers humans, sobretot aquells que apreciem i estimem.

I aquesta necessitat que malauradament poques vegades es fa realitat és la causa de les nostres pitjors misèries.

Necessitem tenir èxit en les relacions, no suportem ser rebutjats, no suportem que ens deixin de banda, no suportem que ens abandonin….i per què?

Per què tenim aquesta necessitat tan imperiosa a ser estimats que no tenirla ens fa patir tant?

Necessitar és el problema, el voler el que no és ,és el problema, el voler el que no tenim és el problema, el no acceptar el que és, és el problema, necessitar que altres resolguin el que sols tu pots i hauries de resoldre per tu mateix és el problema.

Tot és el mateix...fracàs, ser abandonat, sentir-se culpable per abandonar, sentir-se culpable per ser abandonat, ser rebutjat, no saber rebutjar…. Tot és en el fons creure’s que tu no vals i per evitar creure això deixes d’arriscar-te, deixes d’exposar-te, deixes de mostrar-te tal com ets a fi i efecte d’aconseguir la aprovacio aliena.

Però pensa que en el fons patim quan l’altre no fa el que tu vols, patim quan sentim que no som valuosos per algú, però en el fons el que hi ha és la imperiosa necessitat de controlar a l’altre, tenim la necessitat de manipular a l’altre perquè faci allò que tu vols, volem ser reconeguts, volem ser estimats i estem disposats a fer el que calgui per aconseguir això dels altres, inclús fer mèrits, inclús fingir, inclús patir perquè l’altre faci al el que tu tant necessites i és que no et rebutgi, que et valori, que t apreciï, que t estimi…

Fixat, quantes coses som capaços de fer per la nostra imperiosa necessitat de sentir-nos estimats.

La por al rebuig

En realitat la por al rebuig és por a no ser estimat, aquesta por al rebuig és la clau que evita que facis allò que ets, la por al rebuig et fa ser qui no ets per agradar a aquell que vols que t’estimi.

La por al rebuig és també la mateixa por que t’abandonin i aquesta por al rebuig t’està dient a cau d’orella que no vals, que no ets suficient, que no ets valuós, que no ets bo, i això en realitat és el que tems tant.

Necessites que no et rebutgin per tu creure que vals, i per creure que vals vols agradar i al fer-ho deixes de ser tu i en deixar de ser tu encara agrades menys, res agrada menys que algú que vol agradar perquè et poses per sota i això es nota, la submissió es nota, l’esclavitud es nota i això no agrada a ningú, la gent admira les persones lliures i autonomes i voler agradar et converteix en un esclau de l’aprovació aliena i això no agrada gens.

I aquí bé una veritat que mai has volgut acceptar ni entendre i és aquesta.

La majoria de relacions no són bones per a tu com no és bo per tu qualsevol feina, qualsevol peca de roba, qualsevol hàbit, qualsevol menjar, qualsevol estil de vida.

La majoria de relacions no et faran bé i haurien de ser un no per a la teva vida, però necessites viure-les per trobar a través d’elles qui ets realment tu i així, saben qui ets tu en sentir el sents quan estàs en aquestes relacions puguis accedir a relacions que siguin bones per a tu.

Ja sé que és caragolat i pesat, si, però la vida funciona així, ni tu ni jo l’hem inventat ni podem canviar-la, sols podem saber com és i així utilitzar-la per viure millor, oi?

Una altra realitat que mai has acceptat..

Necessites exposar-te tal com ets, tal com sents i ser rebutjat per aprendre a creure en tu amb independència de la llibertat dels altres,

El rebuig és la part del camí que necessites per arribar a casa.

Un rebuig significa que t’has mostrat tal com ets i no tal com l’altre voldria que fossis, un rebuig significa que t’has atrevit a expressar-te en llibertat i que alhora acceptes i permets aquesta mateixa llibertat que vius en l’altre.

Qui no s exposa mai, mai serà rebutjat, però es perdrà el millor de la vida que és precisament el que hi ha més enllà del rebuig.

Quan tens por a ser rebutjat o abandonat, és quan cedeixes, és quan renuncies a qui ets, és quan deixes de posar límits, i dius si quan vols dir no.

Al darrere sols hi ha un sentiment que no vals i que no trobaràs a ningú.

Aquesta por a ser abandonat fa que et quedis en llocs que no et fan bé.

Si no et fa bé, quedar-te per por a ser abandonat o rebutjat i esperar que això que et fa mal et faci bé per art de màgia és un error, és un gran error perquè la vida és llarga, però no tant com creiem i quedar-te massa temps en llocs que no et fan bé farà que mai trobis el teu lloc.

La por al rebuig et fa estar en relacions on l’únic focus que tens al cap és que t’elegeixin, és que no t’abandonin i això mai hauria de ser un objectiu de res, sols hauria de ser la base en la qual tu estàs disposat a jugar, tu no estàs en un lloc per ser el caprici de ningú, o tens clar que ets l’elegit i que no hi ha dubtes o has de marxar de pressa i sense dubtes, o m elegeixes o fora, o si o fora.

Si el teu objectiu és que no em rebutgin, estàs en el lloc equivocat.

Si estàs en una relació on el teu objectiu és que no et deixin, és que no et rebutgin has perdut abans de començar.

Mai podràs agradar a tothom

La realitat és que la majoria de relacions que tens i que tindràs no són ni seran bones per a tu, és un error pensar que el normal és que les relacions que iniciïs han de fluir bé i per sempre.

És un gran error pensar així,i és la base de les decepcions futures.

El que és normal és que al llarg de la teva vida tinguis poques relacions realment bones i moltes i moltes relacions buides, pobre si sense contingut.

El que és normal és que no agradis a quasi ningú, t’ignori la immensa majoria i que sols s acostin en cas que siguis útil per alguna cosa i que quan deixis de ser útil deixin d’acostar-se.

Desperta ja, la vida és així, relacions realment nutritives, sanes, positives són realment escasses.

Però això no vol dir que t’hagis de desesperar i que pensis que tots són uns interessats i unes males persones, res més lluny que això, ja parlarem en un altre post de tot plegat, però aquí i ara del que et vull parlar és del rebuig i de l’abandonament i perquè ho portes tan malament.

Ningú és bo ni ningú és dolent, simplement hi haurà poca gent que encaixarà amb tu i que tu encaixaràs en ella, és així, no preguntis per què, és així.

Som com peces d’un puzle, no encaixen en qualsevol lloc sinó sols en un, però per trobar aquest lloc has de provar en molts, de cada moltes relacions que iniciïs el normal és que la majoria no arribin a res massa interessant i no passa res, és així com funciona la vida.

Aquesta és la realitat, voler que sigui d’una altra manera és patir, et diran que no moltes més vegades de les quals voldries i és normal que et diguin que no ...el que és normal és que et diguin que no i això res té a veure amb el teu valor ni amb la teva felicitat.

Partim d’una base errònia, no pots agradar a tothom, el normal és que agradis a pocs, el normal és que per a molts siguis indiferent i per molts no agradis ...això és lo normal, pretendre que sigui una altra cosa quant no ho és és el problema.

I a partir d’aquesta base errònia tot pivota al voltant de què no et deixin.

Vius relacions fràgils i amb por, i aquesta por et fa que deixis de ser tu i això és el que fa que deixis de ser atractiu i aquesta por que et deixin és la causa principal que et deixin, perquè la persona que et va conèixer sense por, amb la por t’has convertit en una altra molt menys atractiva, res desagrada més que qui necessita, res desagrada més qui vol agradar perquè es torna sumis, i això es nota, a ningú li agrada la gent submisa.

Entrar en les relacions a sumar sense que això et resti a tu i sense esperar res a canvi.

La revolució que estàs buscant comença aquí.

Fins ara et relacionaves des de l’interès i des de les expectatives, fins ara t’acostaves a qui tagradava i esperaves que aquest altre li agradessis a tu també, fins ara t’acostaves a qui t’interessava i esperaves que també li interessassis a tu també, fins ara i des de sempre t has relacionat des de el teu interès propi.
I si estiguessis equivocat?
I si estiguessis fent les coses al reves?
I si en canvi d’entrar a les relacions a buscar, entressis a les relacions a donar?
I si en canvi d’entrar a les relacions a rebre entressis a les relacions a sumar?
I si ho estàs fent al reves?

La idea seria la següent.

Entrar en les relacions a sumar sense que això et resti a tu i sense esperar res a canvi.

Fixat, aquesta descripció és la descripció màgica que tot ho canvia.

Analitzem aquesta frase.

1/ entrar a les relacions a sumar.
Pots sumar a l’altre persona?
Saps que necessita que tu pots aportar-li?
Saps qui és per saber en què pots ajudar?
No és sols voler sumar, és poder sumar, pots realment sumar en la vida de l’altra persona tal com ella la vol viure o simplement ets una aprofitada més que s’acosta per veure que pot obtenir pel teu benefici propi?

2/sense que et resti.
Pots sumar sent realment qui ets i vivint la vida que vols viure?
Pots donar, pots sumar sense que això et perjudiqui a tu?
Voler sumar sense que et resti és una cosa però la confonem, una cosa és voler sumar sense que et resti i una altra molt diferent és poder sumar sense que realment la teva vida es vegi perjudicada.

3/ sense esperar res a canvi.
Aquí està la clau de tot plegat, sempre fem per obtenir un benefici posterior i si no l’obtenim ens enfadem o patim, sempre sembrem per collir i amb les persones no funciona així sinó ben bé el contrari, quan més expectatives tens, quan més vols controlar a l’altre, quan més esperes de l’altre, quan més l’exigeixes, quan més li retreus, quan més el forces, com més vols que l’altre faci allò que tu vols més allunyes a l’altre de tu.

sinó esperes res de l’altre, quin mal et pot fer el seu rebuig o el seu abandó? Quan pateixes quan t abandonen o quan ert rebutgen és el senyal inequívoca que tu ets un interessat i un manipulador, quan més pateixes pel rebuig de l’ altre mes vol dir que el vols controlar, que el vols esclau, que no el vols lliure, que no l’estimes, i si no l’estimes,fa molt bé en rebutjar-te, en allunyar-te de la seva vida.

Ja t ho he dit, aquí està tot el que necessites saber i que molts o tots no sabem fer bé, no sabem relacionar-nos be i així ens va, de decepcio en decepcio.

Si et relaciones bé mai et decebs perquè res esperes que l’ altre et doni i menys si això que vols d’ell resta a la vida del que dius voler-te relacionar bé.

Una bona relació es basa en dues persones que volen entrar a sumar en la vida de l’altre sense que els resti a les seves i sense esperar res a canvi, i quan tu fas això i l’altre ho fa, és aquí on entre dues persones haureu creat una bona relació, una relació fàcil, lliure i feliç, no hi ha altra manera però ningú ho fa, o quasi ningú i així ens va.

l’únic compromís que tenen és aquest, o poden sumar en la vida de l’altre sense que resti a la seva vida o marxaran, si l’altre resta, marxarà, si l’altre no pot sumar marxarà, aquí l’abandonament s’entén d’una altra manera molt diferent, ja en parlarem.

La clau és el sense esperar res a canvi, ni tan sols esperar l’aprovació.

Si et rebutgen, si t’abandonen és igual, no volies altra cosa que la llibertat de l’altra, tu entres a les relacions a sumar des del teu ésser autèntic, des de la teva fortalesa, si pots sumar, si saps sumar, si l’altre es pot nodrir d’això no et rebutjarà, però tu no saps que necessita l’altre, tu sols saps el que ets tu i això és l’única cosa que et val, si qui ets no nodreix a l’altre, no és que t’hagi de deixar i rebutjar sinó que tu vols que sigui així.
Si tu vols que et rebutja si no el pots nodrir des de la teva essència i sense renunciar a ella, si tu no vols res d’ell , sols la seva pau, si la seva pau és allunyar-se d’algú que no el pot nodrir, això precisament és el que tu vols i si tu vols precisament això, de què pateixes?

El teu valor no el defineix l’aprovació o el rebuig de l’altre sinó el fet que tu ho hagis intentat, que tu intentis relacionar-te amb aquest altre des de la teva essència, això és el que et defineix, que hagis tingut el valor d’acostar-te a algú i intentar sumar en la vida de l’altre sense esperar res a canvi i des de la teva essència.

Això és el que et defineix, el que estàs disposat a donar, a sumar a aportar.

Una altra cosa és si a aquest altre això li val o no.

Un rebuig parla molt més de què rebutja sense saber qui és realment l’altre que del que és rebutjat.

Si tu vas per la vida regalant bitllets de 100 euros al teu voltant i algú no t’ho accepta i els rebutja.
Que parla aquest fet de tu?, que parla de l’altre?

El teu motor és sumar sense esperar res a canvi des de la teva essència, això és bo. Qui no ho accepti sols parla d’ell, no de tu.

Si el teu motor és quedar-te a casa i no centrar-te en regalar aquests bitllets de 100 euros a la gent, no tindràs rebutjos, cert… però que diu de tu?

La tortura de viure amb la por

Viure en por és una tortura perquè no pots gaudir.

La por a perdre alguna cosa que vull i m’aferro i en aferrar-me ni gaudeixo ni gaudeix i acabo allunyant a qui pretenc mantenir a prop de la meva vida.

Tinc por que m’abandonin, que em rebutgin i per por a això també ens quedem a una cova i no ens exposem.

Per por que ens rebutgin no ens exposem, perquè si ens exposem ens poden rebutjar i això fa, bé que et conformes amb una relació pobra que no et nodreix o bé, que acabis sol creient que aquella relació que voldries tenir no és possible en el món real on vius.

Darrere de la por al rebuig hi ha una relació buida o una soledat autoimposada i en els dos casos ens perdem coses meravelloses de la vida i si estàs molt de temps sense ningú quan trobes a algú s’activaran totes les pors sobre el rebuig i l’abandonament i et tornarà a passar el mateix, decepció, por, submissió o retrets i t’allunyaràs o faràs que s allunyi i seguiràs culpant als mateixos de sempre de la teva situació.

No sabem entrar i sortir de pressa dels llocs si aquests no són els nostres, però primer has d’entrar per saber ho, si no entres mai podràs viure res massa bo i si no ets capaç de sortir d’on no és acabaràs rostit.

Primer t’has d’exposar i suportar el rebuig i la por al fracàs i a l’abandonament i una vegada dins veure si és un si o un no, però això ho has de fer de pressa.

Si no surts ràpidament no podràs sortir, perquè les relacions afectives són addictives, i més les dolentes que les bones .

Com més et quedis en una relació on no pots sumar sense no restar-te a tu és pitjor.

Tot pivota en la por al rebuig, la por que t’abandonin.

Tens por a entrar per por al rebuig i tens por a sortir perquè de la mateixa manera que tens por que t abandonin també et sents culpable si el que abandona ets tu i així mai trobaràs el teu lloc, bé per por a exposar-te i poder entrar i com la majoria són un no, per por a sortir-ne ràpid i bé.

La vida és llarga, però no tant i sols que et quedis 5 vegades més temps del compte en una relació que no era la teva, la vida ha passat.

La clau és tenir el valor per entrar de pressa i això sols ho farem si deixem de tenir por al rebuig.

La clau és saber sortir de pressa, sols si som capaços de deixar de tenir por a l’abandonament i tot plegat no ens traumatitza amb la culpa i el fracàs.

És entendre que la vida és arriscar-se, arriscar-se a entrar a pesar de la por al rebuig i caure, equivocar-se, que sigui un no i aixecar-se de nou, saber-ne sortir de pressa i bé, per tornar a intentar de nou amb més coneixements, més habilitats, més saviesa i potser,sols pot ser a la 5 o a la 10 tinguis fortuna i no per sempre, quedar-te on no és el teu lloc és un error.

La por que t’ abandonin, la por al rebuig és la causa real a que puguis tenir una bona vida.

el rebuig no existeix, l' abandonament no existeix

Aprendre a desidentificar-te de la història de l’abandonament i el rebuig.

Entendre que ningú t’abandona, entendre que tu no abandones a ningú, entendre que tu no rebutges a ningú, entendre que ningú et rebutja a tu, aquests són conceptes que la teva ment pensa, però no són reals, és una història basada en creences falses.

Cal desactivar les creences en les quals es basa la teva ment per elaborar pensaments a través dels quals tu penses que et rebutgen i que per tant no ets valuós, cal que t’adonis que el rebuig no existeix que l’abandonament no existeix.

El que existeix és que tu ets valuós perquè entres en les relacions a sumar sense esperar res a canvi i al fer-ho, en tenir el valor de fer-ho i exposar-te a què l’altre no valori això, és el que et dóna el valor, l’altre no et pot rebutjar perquè no sap qui ets, ell no et veu, tu per ell ets el mirall on es reflecteix, no et veu a tu, no et valora a tu, valora el que fas no d’acord amb el que fas sinó d’acord amb qui és ell, que creu ell, que pensa ell sobre ell, sobre la seva realitat.

Imagina que tu sortissis cada dia amb 10 bitllets de 100 euros cada un dins d’un sobre i els volguessis donar a les persones que passen al teu costat , fer això diu molt de tu, diu que ets ric, diu que ets generós, diu que ets empàtic… Imagina que et trobes algú que et rebutja aquests sobre de 100 euros, per por, per desconfiança, per odi, per desconeixement, simplement per ignorància.
Que diu de tu aquest rebuig?… Que diu d’ell aquest rebuig?

Això és el que fas cada dia quan ofereixes el millor de tu per sumar en la vida dels altres, ofereixes 100 euros dins un sobre, molts sols veuran el sobre i et rebutjaran, aquest fet parla molt bé de tu, parla del valor d’intentar-ho, parla de la voluntat d’entrar en la vida dels altres a sumar en elles, i parla també dels que et rebutgen sense saber qui ets ni que ofereixes.

El rebuig explica moltes coses, però en cap cas una història de tu que et faci perdre valor.

Però clar, tot depèn de les teves intencions reals al relacionar-te, si quan et relaciones vas a buscar, vols utilitza l’altre, llavors les teves intencions són unes altres i potser qui veu això et rebutja per un altre motiu, però si tu vas a sumar sense esperar res a canvi el rebuig mai explicarà cap història negativa de tu, sinó ben bé el contrari.

És més, si del que es tracta sols de donar, és de sumar sense esperar res a canvi, si fas això no tens por al rebuig, ni et fa patir, perquè res esperes, tu dones sense esperar res a canvi, sinó esperes res, el rebuig no té cap significat i l’abandonament tampoc.

Si tu et relaciones per sumar en la vida de l’altre sense esperar res a canvi, si tu vols realment sumar però no sumes, no es culpa teva perquè tu no pots fer el que no pots fer, si tu intentes sumar en la vida de l’altre d’acord ambl que ets, el que tens, el que pots i si l’altre no se sent nodrit per tu, el que tu vols és que t’abandoni, el que tu no vols estar amb algú que no li sumi la teva presència, si no pots sumar el que vols és que s’allunyi de tu perquè pugui trobar algú que si el pot sumar.

Sinó esperes res a canvi el rebuig no té cap forca, tu et relaciones per sumar en la vida de l’altre sense esperar res a canvi, si actues així l’abandonament no cap sentit, perque tu no esperes altre resultat que el que l altre disposi en base a las eva llibertat personal, perquè tu vols que si no el pots sumar se’n vagi, tu vols això, però ets tu qui te’n vas si no pots sumar en l altre perquè tu vols sumar en l’altre i sinó pots ets tu qui t’en vas, ningú t’abandona, si algú ho fa és perquè tu no has sabut percebre prèviament que el que tu aportes i sinó sumes en la vida de l’altre ets tu qui no vols seguira qui.

No hi ha abandonament si no ets capaç de sumar en la vida de l’altre, perquè ets tu que no vols estar en aquesta relació perquè tu no vols restar a ningú, l’objectiu de la teva vida és sumar, és sumar… Mai restar, si restes te’n vas i si restes i t’abandonen és el que tu vols, aixi doncs, de què patir?, si és el que vols?

Segona part de la frase ,sense esperar res a canvi, si l’altre et rebutja no importa, no t’afecta, t’afectaria si esperessis alguna cosa a canvi,sinó esperes, el rebuig no conta i no conta perquè tu saps qui ets i que vals i tu sols entres a la vida de l’altre a sumar, tu entres a la vida dels altres a regalar bitllets de 100 euros sense esperar res a canvi ,si algú no els accepta, si algú els rebutja, que diu això de tu? Que diu això de l’altre?

Si algú rebutja els teus 100 euros, diu molt de tu i molt poc de l’altre.. Oi? Amb aquesta manera de pensar desactives totalment l’abandonament i el rebuig.

Quan dues persones es troben i viuen així, se sumen i valoren el que reben de l’altre, sense esperar res a canvi aquí és, en la resta de situacions marxar ràpid és la millor manera d’estimar, o sumes o ten vas, o et relaciones sense esperar res a canvi o te’n vas, si fas això ningú t’abandonarà mai, no els has donat ni temps ni espai.

NO t' abandona ningu, el que passa es que no has marxat abans.

No tothom pot estimar, sols pot estimar qui no necessita l’altre, sols pot estimar qui és autònom, voler estimar és una cosa, poder estimar és una altra.

Si pateixes quan t’abandonen és que no estimes, i no sols no estimes, és que no has entes res.

Per entendre com funciona realment una bona relació has de fugir dels conceptes que t’han explicat pares, escola, pel·lícules i llibres varis, has de reprogramar la teva ment amb creences que et permetin estimar sense patir.

Primera premissa.

Si vols saber com estimar als altres, si vols tenir una bona relació amb altres persones primer de tot has de saber com tenir una bona relació amb tu.
Et saps relacionar bé amb tu?

Segona premissa
Si vols saber com relacionar-te bé amb altres persones primer de tot i bàsic és no necessitar aquesta relació per tu estar bé i feliç.

Tercera premissa.

Si vols saber com relacionar-te bé amb els altres has de saber construir-te una vida rica, plena i feliç per tu mateix.

Aquí hi ha feina a fer i desenvolupo tot això en altres articles d’aquesta web, el que ens ocupa aquí és entendre que no tothom pot relacionar-se bé amb altres persones, el més normal és que no en sàpiga, el més normal és que relacioni malament i dit això, és normal que pateixi les relacions i no les gaudeixi.

Per crear bones relacions a la teva vida has de ser autònom emocionalment parlant i és aconsellable que també ho siguis econòmicament, és difícil crear bones relacions des de la necessitat.

Si no ets autònom buscares en els altres el que necessites per a tu i ja estàs infringint la regla d’or per una bona relació humana, sols et pots relacionar bé si ets capaç d’entrar en una relació a sumar en la vida de l’altre sense que et suposi una resta a la teva i sense esperar res a canvi.

Buscar en l’altre el que un és incapaç de trobar dins d’ell mateix és la principal causa de relacions tristes i claustrofòbiques.

No pots relacionar-te amb altres persones per saquejar la vida de l’altre.

Si quan algú t’abandona penses que alguna cosa dolenta hi ha en tu, és que estàs pensant malament, quan algú t’abandona és que allò que tens no nodreix a l’altre i si no nodreix a l’altre ets tu que no hauries de voler una relació així, per respecte a l’altre, per amor a l’altre, per respecte a tu.

Si algú t’abandona perquè no ets el que ell necessita per poder gaudir d’una bona vida, no parla de tu, parla de l’altre, si tu ets aigua i l’altre és un peix l’aigua per ell és bona, si tu ets aigua i l’altre és un ocell, la teva aigua sols l’afogarà i això no defineix l’aigua, això defineix al peix o a l’ocell.

Si algú t’abandona no hi ha res dolent en tu, no et deixen perquè hi hagi res dolent en tu, et deixen perquè tu no ets el que ells necessiten, cada planta té unes necessitats d’aigua, d’aire, d’humitat, de sol, d’adobament i en una proporció diferent en funció de cada planta, l’altre seria aquesta planta i tu ets tot això, aigua, aire, humitat, sol, terra… En una proporció molt definida.

La planta al relacionar-te amb tu florirà o morirà, si la teva proporció d’aire, humitat, sol, temperatura, aigua és bona per la planta, la planta florirà, si és dolenta morirà i tu això ho pots anar veient cada dia.

I tu hauries de ser conscient de la teva responsabilitat en tot plegat.

Tu hauries de ser conscient de qui ets, tu hauries de ser conscient de quina proporció d’aire, aigua, humitat, terra, temperatura i sol ets i amb quina planta pots nodrir, almenys ser conscient que qui ets, pot fer florir a la planta o la pot matar i actuar amb molta cura, està molt atenta a tot plegat.

Si la veus florir amb tu vas bé, si veus que s’apaga i emmalalteix, hauries de marxar.

Abans que la planta sigui conscient que tu no ets el que ella necessita, tu hauries de veure abans i marxar sinó ports nodrir a la planta que pretens florir.

Hauríem de viure amb la sana intenció de fer florir a les persones que ens envolten i en cap cas ferles morir, hauríem de veure als altres com plantes delicades i meravelloses i un mateix com una bona barreja d’aire pur, humitat, sol, temperatura, aigua i terra adobada, hauríem de relacionar-nos per intentar que aquesta planta que és l’altre pugui florir millor amb nosaltres que sense nosaltres.

Però també hauríem de ser conscients que podem ser el que necessita la planta o no ser-ho i ho veurem, estan atents a com evoluciona la planta al nostre costat, si floreix anem bé, si no anem malament i hauríem de marxar i allunyar-nos en aquest cas.

Relacionar-se bé, vol dir en molts casos saber allunyar-se també.

Quan ens abandonen és que la planta està patint i ja no pot més, és quan la planta s’adona que no som la terra i la temperatura i el sol que necessita, ens abandonen quan la planta pateix i tu encara segueixes allà, tu hauries d’haver marxat molt abans, t’abandonen per burro, per ser poc sensible a la planta, per no saber cuidar d’ella, per no saber que no ets el que la planta necessita, t’abandonen per poc amor, t’abandonen perquè no pots estimar a la planta, i això no vol dir que tu siguis dolent, vol dir que la teva barreja de terra, sol, humitat, aigua i temperatura no és la que aquesta planta en concret necessita.

Ens hauríem de relacionar amb la intenció de veure florir les plantes que ens rodegen, de potenciar això, i hauríem d’allunyar-nos si no som capaços de fer això, i en canvi de marxar, culpem, i en canvi de fer-nos responsables critiquem, jutgem i patim.

La planta es deu a ella mateixa i si tu no ets la proporció adequada de cada cosa, ella té la responsabilitat d’abandonar-te i tu tens la responsabilitat de marxar.

No hi ha bons ni dolents, sols hi ha plantes que busquen florir i tu hauries de potenciar això o marxar.

Si tu ets el que necessiten no t’abandonaran ni et rebutjaran, no és personal, no és que tu ets dolent , és que tu no ets el que ells necessiten per florir i al reves.

Tots som plantes i tots som aquesta barreja en una proporció determinada d’aigua, sol, humitat, minerals i terra.

Aquesta és la pregunta que t’hauries de fer sempre que entres a relacionar-te amb algú. Ets tu el que necessita aquesta planta per florir?

Tu hauries de voler ser aquesta barreja que necessita la planta que tens al davant, però ets el que ets i està bé així, a algunes plantes sumaràs i a altres no, acceptar això és acceptar el món tal com és.

Tenir el valor per acostar-te a una planta i intentar que la teva barreja l’ajudi a florir i estar atent, i si no és així, tenir el valor per allunyar-te si no és el teu lloc, si aquesta planta no és la teva, abans que la planta no tingui més remei que abandonar-te o morir.

És un error demanar perdó per ser qui ets, és un error donar i donar, és un error renunciar als teus límits, és un error fer mèrits perquè no et deixin, és un error demanar perdó per ser com ets, és un error no acceptar la barreja de bones substàncies que ets perquè el que ets és bo, altra cosa és que puguis fer florir a una determinada planta.

Acceptar qui ets i a qui pots sumar i a qui no, i sinó pots, ho veuràs pels resultats en l’ altre, marxar és estimar, abandonar és estimar, rebutjar és estimar, ningú és bo ni dolent, simplement no és el lloc de cap dels dos.

Ens passem la vida menyspreant el que som i el que som és bo, però el que som no pot nodrir a tothom, cal saber qui ets i cal saber quin és l’impacte de què som en l’altre, si sumem anem bé, si restem no anem bé i hauríem de marxar abans no ens deixin, tant marxar com rebutjar són actes d’amor, són actes que ens diuen que aquí no és el nostre lloc i que hem de seguir el nostre camí.

És un error no viure intentant fer florir a plantes delicades i meravelloses que estan al nostre voltant, però també és un error no adonar-nos quan no estem fent el que pretenem i seguir allà en canvi de marxar.

I en canvi de marxar seguim allà, sentin-nos dolents, demanant perdo per no poder nodrir, fent mèrits perquè no ens deixin, no hem entes res…

No es tracta que ens abandonin, es tracta d’estar més atents i marxar abans si no podem nodrir la delicada planta que és l’altre sense descuidar la nostra.

Entendre que el rebuig diu molt de bo d’aquell que s’exposa a intentar millorar la vida de l’altre sense esperar res a canvi, entendre que l’abandonament és sols a causa del fet que abans hauries d’haver marxat si no et veies capacitat per millorar aquesta planta que volies veure florir.

Però vivim així…. Vivim amb por, vivim volen agradar, vivim sense nodrir a l’altre, vivim sense ser nodrits per l’altre ,vivim amb por a ser rebutjat, vivim amb por a rebutjar, vivim amb por a ser abandonats, vivim amb por a abandonar i així no és la millor vida possible.

Si entenguéssim que tot no es possible, si entenguéssim que som el que som i esta bé així si entenguéssim que el rebuig diu molt i molt bé de qui s’exposa, si entenguéssim que viure volen veure florir les plantes que ens envolten i viure allunyant-se d’aquelles plantes que no podem fer florir seria viure molt més be, oi?

La por a ser abandonat és el que fa que t'abandonin

Si vius en por mai et deixes anar, i tu ets qui causes això mateix que vols evitar, tens por que t’abandonin perquè creus que tal com ets no ets suficient i comences a actuar diferent, més submís, amb més retrets, amb més voler agradar, renuncies més a qui ets per satisfer a l’altre i tot això fa que et carreguis allò mateix que vols evitar inconscientment i no saps com evitar-ho.

Entrar per sumar sense que et resti i sense esperar res a canvi és la clau de tot plegat, si no esperes res a canvi et permetràs ser tu en tot cas perquè no esperes ni vols cap més resultat que el que hagi de ser, la idea és com donar bitllets de 100 perquè això és el que tu vols i pots fer sense esperar res, és gaudir del procés sense esperar cap resultat en especial perquè tots et valen, és voler ser la combinació ideal d’aigua, terra, humitat, adob, sol i temperatura perquè l’altre floreixi, però no ho saps ni podràs ser-ho, no ho sabràs fins que ho provis.

Si no tens el valor d’intentar-ho, si no tens la força per exposar-te mai ho sabràs i hauràs perdut la possibilitat de fer coses bones amb la teva vida, però has de tenir molt clar que si tu no ets allò que l’altre necessita per florir, tu tens la responsabilitat de marxar, si no t’allunyes perjudicaràs i et perjudicaràs, no és fàcil tot plegat, saber com funciona la vida és saber viure sense patir.

Acostar-se i analitzar bé la situació i d’acord amb aquesta anàlisi, sortir-ne ràpid si és el cas és la clau.

Relacionar-se bé mai ningú ha dit que fos fàcil.

És entendre com funciona la vida, imagina una habitació on hi ha una porta d’entrada i una de sortida i la resposta que vols està en aquesta segona porta, però has d’entrar per la primera i has d’anar fins a la segona i obrir-la fins a saber realment si la relació pot funcionar bé pels dos o no.

Quan vols relacionar-te amb algú t’hauries d’arriscar a obrir aquesta primera porta i aquí t’arrisques a ser rebutjat, però aquí no s’acaba el procés perquè has de seguir fins aquesta segona porta per saber si pots nodrir a l’altre o no.

Si pots nodrir-lo genial, aquesta era la idea i la intenció, però si no pots hauries de sortir per aquesta segona porta i marxar.

Si comprens això comprendràs que ningú t’abandona, ningú et rebutja, ets tu que no vols estar en un lloc que no puguis nodrir.

Ningú t’abandona perquè tu marxaràs abans, ningú et rebutja perquè no et rebutgen a tu, rebutgen la idea que tenen ells del que pots significar tu, si no ets capaç d’allunyar-te, si no ets capaç de nodrir perquè això els pot perjudicar a ells i que quedin atrapats en un lloc on no estaran bé, l’altre ho sap inconscientment, i per això rebutja el que no coneix, no és a tu qui rebutja, rebutja aquells que no són com tu, rebutja a aquells que no són capaços de relacionar-se buscant sumar en la vida de l’altre sense esperar res a canvi, o sigui quasi tots.

No et rebutgen a tu, rebutgen a tots els que no són com tu, però com no saben com ets tu, per això et rebutgen.

Però si sabessin qui ets realment mai sèries rebutjat, però qui et rebutja no ho sap ni ho pot saber, no et rebutgen a tu, rebutgen la seva incapacitat de lidiar amb una hipotètica mala relació de la qual no puguin escapar benparats.

El rebuig no diu res dolent de tu, diu coses dolentes de l’altre que sense saber et rebutja, l’altre veient el envoltori et rebutja, el rebuig sols parla bé de tu, parla del valuós que ets que sense cap necessitat s’atreveix a entrar en la vida dels altres a sumarsense esperar res a canvi perquè pot fer-ho, i en cas que no pugui marxarà com ha vingut, deixant sols un rastre d’amabilitat i llum.

Deixar de tenir por al rebuig et permet viure una vida molt millor

Molta gent per no ser rebutjada no s’exposa i viu una vida avorrida, grisa i pobre i per por a ser abandonat o a abandonar molta gent viu en relacions pobres i tristes i aquí es queden.

I es perden moltes coses bones.

Imaginat tu a la natura sense més protecció que l’inclemència del temps i imaginat tu ben regat, bona temperatura, bona terra, bona aigua en la proporció que tu necessites, i t’adones que estaries molt millor, que la teva vida seria molt millor en una bona relació que sol, però la por al rebuig, però la por a l’abandonament et fa seguir bé en la soledat, bé en relacions que no ens nodreixen i cal sortir d’això, cal sortir al món i entrar en la vida dels altres a enriquir-la, a enriquir-la perquè prèviament tu t’has enriquit i ara saps que et toca compartir, regalar-lo, i fent això, tan enriquidor, alhora podràs enriquir la vida dels que t envolten, no de totes, això ara ho tens clar, però si de moltes, i la suma de totes elles faran de la teva vida una vida molt millor, però has d’estar disposat a ser rebutjat 10 vegades cada dia i a deixar anar aquelles relacions que no puguis nodrir.

Tenir clar de cada deu intents 9 no seran i si cada intent que no pots nodrir l’allargues 10 anys amb els primers 5 intents acabes la vida, si cada nou intent dures un mes en un any has resolt el tema i has estat capaç de rodejar-te de bones relacions a la teva vida.

Tu ets bo tal com ets però no ets bo per tothom, has de trobar aquella planta que floreixi amb tu, com?

Prova i error, no hi ha més, la vida funciona així, però de tu depèn que sigui ràpid o un infern.

El rebuig parla molt bé de tu i molt malament de l’altre si sols és capaç de mirar l’embalatge o és incapaç de lidiar en relacions que no el nodreixin perquè es perd moltes coses bones.

Si tu agafes 100 euros de la teva butxaca i surts a donar-lo, parla bé de tu, ets ric, ets generós, ets valent.

Ser capaç de voler entrar i intentar entrar malgrat el possible rebuig a relacions noves a sumar en la vida de l’altre sense que et resti a tu i sense esperar res a canvi és la millor forma de valor que he conegut i que sóc capaç d’imaginar.

Si tu fas això, el rebuig sempre parlarà bé de tu i malament de l’altre i si fas això mai patiràs perquè l’altre et deixi o t’abandoni perquè tu l’hauràs deixat molt abans si no pots sumar en la seva vida.

Si se’n va ,tu mai patiràs perquè és el que vols, tu vols sumar i si no pots sumar vols que marxi, tu vols que marxi qui no pots sumar, no et pots decebre per alguna cosa que tu vols i que desitges i que si no ho fa l’altre ho faries tu.

No jutges a ningú, no esperes res de ningú, cadascú viu el seu propi procés evolutiu i està encara que sigui així, no et decebs de ningú no tens expectatives en ningú, sols vols sumar i sinó sumes te’n vas i que marxi.

Quan algú et rebutja dóna-li les gràcies i si pots pregunta-li el perquè, donar les gràcies perquè aquest rebuig t’esta ensenyant a què no et rebutgin, normalment et rebutgen no perquè l’altre sigui una mala persona sinó perquè tu no saps aconseguir la confiança necessària perquè l’altre confiï en tu, perquè l’altre vulgui dedicar un temps a algú que no coneix, necessites aprendre a iniciar relacions sense ser rebutjat i això sols s’aprén sent rebutjat i aprenen de cada interacció, tingues el valor d’iniciar una relació, i si et rebutgen aprèn de cada rebuig, porta una llibreta de tot allò que vas aprenen cada vegada que algú et rebutja, i veuràs com cada vegada et rebutgen menys i cada vegada confien més en tu, i si preguntes el perquè no sols aprendràs molt a no ser rebutjat sinó que a més t’adonaràs que no et rebutgen a tu, molts no tenen tempos, molts has viscut experiències negatives i no desitgen repetir-les, i molts pobres, no saben com lidiar en les relacions i prefereixen no començar una relació a no saber-la com acabar-la si no se senten nodrits per ella.

I a la inversa, tu vols sumar en la vida dels altres, però també vols el mateix dels altres a la teva, saps marxar si no sumes en la vida dels altres, però també saps marxar si l’altre no suma en la teva vida i ho fas amb amabilitat, sense rancor, sense judici, amb amor, amb respecte, però te’n vas.

El problema quin és?

Quan no ets generós o quan tens por, perquè no t’exposes per por a ser rebutjat o perquè estàs tan centrat en tu que ets incapaç d’aixecar el cap i veure tot allò que pots aportar en la vida dels altres que pot fer millorar les seves vides, quan no ets capaç de fer el primer pas i acostar-te i fer aquest primer pas, quan no saps crear ponts, la teva vida es torna grisa, pobre, trista i avorrida.

El victimista pateix l'abandonament i culpa a l'altre quan és el victimista qui no pot nodrir-lo

Creiem que el rebuig i l abandonament en dolent i es un error gravisim de percepcio que ens inmobilitza.

Si pensem que si ens abandonen es dolent tambe tindrem problemes a abandonar sino som nodrids i ens quedarem en relacions de patiment.

Si pensem que si ens abandonen si no sumem es bo perque es el que volem tindrem menys problemes en abandonar.

Si comprenguessim que no pots nodrir a tots, si comprens que allunyar-te d’ aquell que no pots nodrir es un acte d’ amor , si comprens que allunyar-te de qui no et pot nodrir es un acte d’ amor deixariem de patir per l’ abandonament, compendriem que no abandonar es precisament la crueltat que hauriem d’ evitar.

En el fons donem la volta a tots i si tornem a l exemple de la planta que es l’ altre i de la barreja de terra adobada, temperatura, sol, humitat i aire que seriem nosaltres en una proporcia determinada que en capcas podem modificar, ens adonariem que si som capacos de nodrir la planta es genial quedar/se alla, pero si veiem que la planta cada dia es mes petita, mes seca, es podreix i mpateix, abans de veure/la morir es un gran acte d’ amor marxar i alliberar/la de tu per mes bones intencions inicials hagis tingut i al reves tambe, si tu ets planta i estas patint en un lloc que fa massa sol o massa fred, o massa aigua, si no estas en el lloc que et correspon per la planta que ets i qui etf acilita tot aixo segueix alla, ets tu qui tens la responsabilitat cap a tu de marxar, es amor, marxar es amor tambe.

I si l’ altre no enten aixo, si l’ altre pateix, si l’ altre es victimitza, si l’ altre et culpa, si l’ altre ert fa responsable del seu patiment, aquest altre no ha entes res de res…i lo trist es que els humnans ens relacionnem aixi, diem que estimem a aquella planta que no podem nodrir i preferim seguir alla i que mori a salvarla marxant.

I aqui be el problema real, tu sols pots estimar si ets autonom, si ets autosuficient, si necessites l’ altre no pots estimar-lo.

Son els victimistes, utilitzen totes les formes possibles per reternir-te en nom de l’ amor. Son lo oposat a l’ amor pero ells ni se n’ adonen.

Els victimistes, els que segueixen en una relacio que no poden nodrir son els autentics depredadors que haureis d’ allunyar de la teva vida.

Un punt de realitat

Fins aquí hem muntat un món ideal, un món utòpic de com haurien de ser les relacions, però en el món real les relacions no són així.

El món real és com una selva on vivim rodejats de lleons que et volen per sopar, et volen esclau, et volen submís, et volen útil, et volen disponible, et volen que diguis si, et volen que facis allò que ells volen i necessiten i si no es així vius rodejat d’acusacions, critiques, menyspreus i culpa.

Veure a l’altre com una planeta delicada que tu pots ajudar-la a florir és el que t’estic oferint en aquest post, però així no mirem ni ens miren, mirem una cartera caminant, veiem un embolcall que ens agrada, veiem algú a posseir, algú a manipular, algú a utilitzar, i a moltes d’aquestes accions li diem amor, i així ens va, ens falta molt, massa però és bon saber que hi ha altres camins, altres maneres de relacionar-nos, de viure, amb més pau, amb més caliu, amb més amor.

Però el que us parlo també necessita tenir molta cura, no pots nodrir a tothom, la teva combinació de coses bones pot fer mal a una planta que no necessiti això que tu ets, has de provar i mirar, has d’estar atent, has de tenir cura perquè això que tu ets també pot matar a l’altra i abans que passi hauries de parar i marxar, abans que l’altre pateixi i t’abandoni tu hauries de marxar,és la teva responsabilitat i no la fem mai, culpem a l’altre, despreciem qui ens acomiada, quin ens abandona, qui ens treu de la seva vida quan hauríem de prendre consciència que nosaltres hauríem d’haver estat més atents i sortir abans i amb respecte, amb amor, entenent que tu no pots fer florir totes les plantes del planeta sinó unes poques i és teva la responsabilitat de trobar-les, però també és teva la responsabilitat d’allunyar-te de totes aquelles que no pots nodrir, però clar, la vida és complexa i sols saps qui no pots nodrir una vegada ho provis, és per això que has de ser tenir molta cura, no pots estimar a tots aquells que vols estimar i pels altres passa igual, no tots poden estimar a qui volen estimar, inclús a tu i hauries de saber també allunyar-te tu.

Diem amor a qualsevol cosa, però abandonar a algú és un dels actes més grans d’amor que conec, ser abandonat per algú és un acte d’amor també i com a tal hauries d’agrair i no patir-lo.

Però repeteixo, tot això és utòpic, no ho trobaràs al teu voltant, i hauries d’aprendre a protegir-te sense caure en el seu parany, ara saps com es fa, ara saps que es estimar també, ara quan abandonis no sentiràs culpa perquè saps que és amor, quan t’abandonin no sentiràs tristesa ni patiment ni rabia ni menyspreu perquè saps que també és amor i que tu hauries d’haver estat més atent i haver marxat tu abans.

Però el món que coneixem tot això és física quàntica, no ho entendran almenys els pròxims dos mil anys, ara tu ho saps, sols et cal protegir-te.

Desconfia del que et diuen que t’estimen i mira els seus fets i sobretot mira el que tu sents, si sents nodriment vas bé, si floreixes vas bé, si sents patiment dins teu no vas bé, no és la relació que tu necessites, i si l’altre no s’adona, que no s’adonarà, és més intentarà seguir, intentarà suplicar, intentarà fer-te sentir responsable, culpable i mala persona, tu has de ser conscient i marxar, abandonar-la abans que la teva planta mori, tu n’ets responsable i l’altre no farà res per tu, et dirà que si, però tu no sents així, i sinó sents així, això és .

Tu ets una planta delicada i que has vingut a aquest món a florir i a crear els teus fruits i les relacions que tinguis han de ser relacions que et nodreixin i que permetin això, sinó es així, haurien d’abandonar-te, i sinó ho fan tu hauries de marxar, això es amor.

Però no és tan fàcil, moltes vegades saps que no et sents nodrit però per evitar veure patir l’altre que estimes prefereixes morir tu.

Per això és tan perillós allargar relacions que no et nodreixen massa temps, per això és tan perillós relacionar-te en general, perquè pocs saben estimar bé i és fàcil patir, massa fàcil.

Vista les creences de la societat, el meu consell és que vagis a poc a poc i a la mínima que vegis que no és el teu lloc marxis xiulant, és molt fàcil quedar-te enredat i la teoria és una cosa però la realitat és massa complicada.

Queda amb el missatge principal, intenta relacionar-te amb els altres amb la sana intenció de sumar en les seves vides sense que això et resti a la teva vida i sense esperar res a canvi, si vius així, el rebuig i l’abandonament ja no seran elements negatius sinó molt positius, ja no patiràs mes ni un rebuig ni un abandonament, queda amb això.

Llegia l’ altre dia que les persones més felices són les dones solteres, sense fills i autonomes..perquè sera?

Qui rebutja, qui abandona en tot el dret, mai ho oblidis.

A una persona major d’edat mai se l’abandona, se l’allibera, sols s’abandonen als gossos, mai a una persona lliure major d’edat amb plena capacitat [per fer-se càrrec de la seva pròpia vida.

Tens dret a rebutjar com a relació a tots aquells que creguis convenient i no per això has de donar explicacions.

El paternalisme, el bonisme i el victimisme d’aquesta societat malalta tendeix a confondre els termes i deixa com a dolents qui escullen no seguir en una relació o no iniciar-la i és bàsic entendre i comprendre que qui fa això en cap cas fa cap mal a ningú, ans el contrari, el que sempre hem vist com a víctima, en realitat és el botxí, en realitat és un assetjador, ja n’hem parlat àmpliament en altres llocs de la toxicitat de la mal anomenada víctima.

Culpem a l’altre que ens rebutja i no té cap sentit, l’altre es lliure de fer allò que cregui més convenient amb la seva vida i hauries de respectar, inclús quan passa de tu, l’altre té dret a escollir les seves relacions i a escollir quin és el filtre que aplica en elles.

La majoria vigila molt amb qui es relacionen perquè saben que la qualitat de la seva vida depèn en gran manera de la qualitat de les seves relacions.

Com més et respectis a tu més escolliràs bé les teves relacions com esculls el menjar que prens, les begudes que prens, la roba que et poses, l’ofici que vols aprendre i la professió que desenvolupes.

Escollir bé les teves relacions és escollir bé la vida que vols per a tu, per això és tan important saber rebutjar i saber abandonar perquè et pots trobar en una vida plena de relacions que no t’interessen ni t’aporten allò que tu vols i et convé.

La vida és la que és, i si és així és com l’has de viure i acceptar, la realitat és que com més tinguis més podràs triar i menys seràs rebutjat, és la realitat.

No culpis a ningú .

Com més siguis menys relacions necessitaràs per viure en pau i bé, sols amb la teva en tindràs prou.

La gent es relaciona per interès i està bé que sigui així, per interès propi i quan és mutu és quan les relacions solen funcionar.

Jo et dono, tu em dónes i si és just la relació funciona. Jo et dono, però t’exigeixo que tu em donis, en cas contrari, adéu.

Jo proposo una manera semblant, però diferent i sóc conscient que possiblement no és la millor per la majoria.

Però sigui com sigui, qui et rebutja perquè no li interesses no hauria de ser cap drama, segurament com millors relacions tinguis millor serà la teva vida, però no et garanteix que sigui bona.

Aposto per relacions menys interessades, més enriquidores, menys tensades, menys exigents i més obertes, però clar, també obro la possibilitat a més patiment, obres les portes del teu castell i permets entrar en ell a persones que no coneixes massa bé, és bo?

En el món que tenim, com menys necessitis més bé viuràs, en tot cas el rebuig és el més normal i necessari quan es tracta d’intentar aconseguir allò que vols, perquè tots tenim les portes del castell tancat i sols permetem que entri persones molt conegudes i que ens aportin.

El rebuig és normal, és necessari i és bo és senyal que intentes conquerir nous castells malgrat que de la majoria et treguin a coces, persistir i aprendre és el camí.

Parla bé de tu intentar, parlaria malament no intentar, en tot cas, com menys necessitis millor aniràs.

L’abandonament, és més del mateix, tot cansa, també les relacions que no sumen massa acaben esgotant, les relacions duren un temps, bàsicament ens relacionem amb la parella, els fills, els pares, els germans ja menys, dos amics si les seves dones ho permeten, i et passes el dia treballant i fent clients o simplement treballant, acabes cansat, rebentat, no tens ganes de massa res ja, si alguna cosa ara hi ha és que la gent no es relaciona a no ser que sigui per interès, són relacions simples, fàcils, circumstancials, superficials i fugaces, les profundes cansen, esgoten, ja ningú les vol.

Però moltes vegades ens rebutgen perquè no en sabem més, ens falta energia, ens falta pràctica, ens falten ganes, ens falta treballar la nostra actitud i el nostre aspecte i en molts casos ens falta una proposta de valor, atractiva.

En molts casos sols la pràctica ens permet ser menys rebutjats, sols sent rebutjat i aprenen aprens a no ser rebutjat, però sempre et rebutjaran molt, la vida funciona així, bé perquè no volen més relacions, bé perquè no sabem gestionar-les, bé perquè no tenen temps i està bé així, però en cap cas ser rebutjat parla malament de tu.

Moltes vegades et rebutja gent que res té per oferir, és una sort que sigui així.

En tot cas aprendre a lidiar amb el rebuig i aprendre a gestionar l’abandonament et fara mes lliure.

Gràcies per la teva confiança, espero haver-te ajudat! I si vols seguir llegint continguts, aquí tens un altre post que també et pot ser d'utilitat.

Deixa un comentari