Per què et sents culpable?

Per raons que ens costa entendre moltes vegades autolimitem la nostra llibertat i autenticitat per no fer patir a qui estimem i valorem.

Ens sentim culpables per ser sincers, per dir la veritat, per ser lliures i excercir aquesta llibertat si aquesta llibertat molesta a algú, sobretot si aquest algú és important a la nostra vida.

La resposta a aquest perquè, està en la moral imperant a la nostra societat, en la cultura del victimisme i en la culpa,  que està totalment instal·lada en com gestionem les nostres relacions interpersonals.

Res afecta tant a l´autoestima com sentir-se culpable i el remordiment que acompanya aquesta emoció tant tòxica.

per què et sents culpable?

Et sents culpable perquè caus en la trampa del victimisme de l´altre, et sents culpable perquè et deixes manipular. Et sents culpable perquè t´equivoques en com perceps la realitat.

per què culpes?

Culpes perquè pateixes i no has entès encara que aquest patiment sols és cosa teva i sols responsabilitat teva deixar de patir.

la culpabilitat

Per què pateixes?

Pateixes perquè creus que l´altre no es pot equivocar, pateixes perquè no permets que l´altre satisfaci les seves expectatives abans que les teves.

quin és l´error?

Creus que pateixes perquè l´altre ha comes un error que et perjudica quan en realitat pateixes perquè qui està cometent un greu error ets tu. L´error de no entendre que l´altre es pot equivocar i té dret a equivocar-se. L´error de no entendre que l´altre té dret a mirar abans per ell que per tu!

perquè jutgem,culpem,condemnem i castiguem als altres?

Entendre que és la moral i les seves diferències amb l’ètica és comprendre perquè jutgem, perquè culpem i les seves conseqüències negatives en el teu benestar.

La moral és el conjunt de normes inspirades en l’ètica,en les religions, en els poders polítics i mitjans de comunicació i institucions educatives i familiars imperants en una comunitat que es consideren bones.

La moral regeix el comportament de les persones que formen part d’una societat determinada perquè aquesta societat es mantingui i perduri.

La moral es transmet als individus dins del procés de socialització a què se sotmeten al llarg del seu desenvolupament en forma de tradicions i valors, educació i mitjans de comunicació en general.

L’ètica seria la teoria filosòfica i la moral seria la seva aplicació pràctica.

I aquesta moral social, cada individu l’integra en la seva personalitat amb més o menys fortuna, en funció de com ha viscut i de l´actitut en que ha afrontat les seves vivencies .

Així doncs, cada persona té la seva pròpia moral, els seus propis dogmes personals a les quals intenta ajustar el seu comportament i el de les seves relacions personals a través de l’opinió, la culpa, la condemna, el càstig i el perdó.

La moral subjectiva és un conjunt de creences subjectives, el que tu creus que aquesta bé i el que tu creus que està malament i cada persona té el seu propi barem.

"Per entendre la culpa i el perdó hem d'entendre que estem molt influenciats per la moral. "

per què jutges?

Quan algú fa alguna cosa que segons la teva moral no és el correcte, emets un judici.

Un judici és una opinió subjectiva amb la qual valores moralment la realitat.

Des del teu punt de vista moral avalues la realitat, i el que fas és  distorsionar aquesta realitat des de la teva subjectivitat moral i egocentrisme i jutges.

En general aquelles coses que no et beneficien o que són molt diferents al que tu fas o penses solen estar malament o solen ser males persones i les coses que et beneficien, les persones que es porten bé amb tu i que estan alineades amb els teus valors i gustos són bons.

Cal entendre perquè tenim unes creences tan interioritzades que ens fan desvirtuar la realitat.

Quan diem a un nen porta’t bé, que vol dir porta’t bé?

Vol dir que faci  allò que tu necessites que faci en aquest moment per tu estar bé i sentir-te bé,en funció del que tu creus és el correcte, és per aixó que li dius al pobre nen: no parlis, calla, seu, no cridis, no juguis, menja la verdura, etc..

Compares sempre la realitat, el que és ( que normalment és neutre), amb el que hauria de ser des d’aquesta visió tan egocentrista i subjectiva del que hauria de ser per tu la realitat.

Et passes la vida intentan que la  realitat s´ajusti a les teves expectatives, als teus desitjos, a les teves necessitats, al que tu creus és just i correcte, en funció del teu sistema de creences, en funció dels valors amb els quals has estat programat i condicionat per aquesta societat a través de la moral social.

I és per això que sempre estàs jutjant i al jutjar als altres deixes de poder comprendre’ls i acceptar-los, deixes de poder estimar-los i quant fas això als altres és que és això mateix el que t’estàs fent contínuament a tu, sempre jutjant-te, sempre castigant-te i així és impossible que aprenguis a estimar-te a tu, i sense autoestima mai és possible trobar la pau dins teu.

"Com més jutges més pateixes, més et maltractes, mes t’intoxiques amb pensaments negatius que et fan patir.."
"Culpem als altres per intentar protegir la nostra innocència, la nostra bondat."
Davant un fet que no ens agrada o que ens perjudica, la culpa a l'altre és el recurs més habitual. Mai ens passa pel cap pensar quina és la nostra responsabilitat en el fet en qüestió, mai pensem en què hem fallat nosaltres perquè aquest fet aliè ens hagi fet patir, en tot cas tenim molta por a assumir i acceptar que ens hem equivocat en alguna cosa, protegim la nostra innocència a tota costa perquè sabem que en aquesta societat equivocar-se està mal vist i condemnat.

elimina el judici i substitueix-lo per la comprensió.

Si culpem ens impedim a nosaltres mateixos comprendre les motivacions o les raons del perquè l´altre ha fet el que ha fet, la culpa anul·la la nostra capacitat de comprensió.

Hauríem de deixar de jutjar per comprendre realment com funcionem els  essers humans.

No tenim ni idea de qui som, com funcionem i com aprenem, tenim unes expectatives delirants sobre com és realment l´ésser humà.

La realitat és que l´ésser humà és fal·lible per naturalesa, no neix ensenyat ni aprèn per instint sinó per la pràctica de l’assaig l´error i la perseverança.

Ens podem equivocar, es poden equivocar i hem de deixar de veure aquest fet tant natural ,necessari i inevitable com és l´error sense cap càrrega moral.

Caldria afegir aquí un altre concepte clau, ningú té cap obligació a satisfer les teves expectatives sinó les seves, com tu has de fer exactament el mateix, no és cap error ni és ser cap mala persona prendre decisions que persegueixin l´interès legítim d’honrar-se a un mateix, tractar-se bé a un mateix o de satisfer les pròpies necessitats.

Hauríem d´ assumir que l´error és part de la naturalesa humana i que és bo equivocar-se, que és necessari equivocar-se i que és impossible no equivocar-se.

Confonem error amb maldat.

Confonem la llibertat i l´autenticitat amb maldat quan aquesta llibertat no ens agrada o ens perjudica.

M’he equivocat, s’ha equivocat, és lliure de prendre decisions que no em beneficien, sóc lliure de prendre decisions que no beneficiïn a un altre.

M´he equivocat, sóc lliure de prendre les meves pròpies decisions i assumir que pots cometre un error o que pots fer alguna cosa que no agradi o beneficiï a una altra persona i això no és bo ni dolent i mol menys causa de judici, de condemna i de càstig.

M´he equivocat, he comès un error o a comès un error, sóc humà, és humà, he près una decisió des de la meva llibertat i m’he equivocat perquè sóc fal·lible perquè no sóc una màquina, em canso, em despisto, em falta saviesa, entrenament, hi ha elements externs i circumstancials que no puc controlar i altres que encara no domino, i els altres igual i res es causa de judici negatiu, ni de culpar, ni de res d´això.

Hauríem de desvincular la moral de l’error i de la llibertat personal i ho barregem constantment.

Una cosa tan humana, tan necessària i tan útil com cometre errors i exercir la llibertat pròpia està penalitzada i moralitzada en la nostra societat. 

Quan comets un error o fas alguna cosa que a un altre no el beneficia et suspenen t´acomiaden, et deixen de parlar, deixen de ser el teu amic, s’enfaden amb tu, et donen una esbroncada,i et castiguen amb la crítica, el judici, o la indiferència.

Vivim en una societat terrible en què ens exigim mútuament una perfecció humana des de el subjectivisme egocèntric personal de tots contra tots quan tots som tremendament imperfectes i tots hauríem d´intentar ser lliures i autèntics i ens tallem aquestes possibilitats i ens culpem els uns als altres perquè tu no et portes com jo considero que tu has de portar-te sobre la base de les meves creences i basant-se amb la  meva moral i per això et jutjo i et condemno i jutjant-te a tu és el que faig amb mi mateix constantment.

Hem convertit les relacions humanes en un tribunal de guerra, en una presó i en una execució, tots som carcellers i presoners uns dels altres.

"Hem convertit les relacions humanes i personals en un autèntic infern de judicis, culpables, condemnes i càstigs.."
"Hauríem d´eliminar la culpa i substituir-la per la comprensió"
madre teresa de calcuta
Mare Teresa de Calcuta

Hem creat una societat basada en la culpa.

A causa de la moral (una visió molt parcial i segmentada de l´ètica),la religió, i una visió molt egocèntrica de la vida que tots tenim, tots formem part i fomentem una cultura de la culpa.

Les persones molt morals són alhora molt rígides i no es donen espai per comprendre perquè l´altre fa el que fa.

Les persones molt morals sempre estan assenyalant amb el dit.

Les persones molt morals no es pregunten ni qüestionen perquè aquest altre està actuant d’aquesta manera ni tracten d´entendre com aquesta situació els pot permetre aprendre alguna cosa i així evolucionar.

Perquè pateixes quan t’equivoques?

Quan t’equivoques i sents dolor és perquè estàs programat per unes creences falses i errònies que potencien i animen al victimisme i el seu l’efecte natural és culpar a un altre, condemnar aquest altre d’aquest dolor que tu sents per l’error comès sols per tu.

Adonat de el que és peculiar d´aquesta situació?

Algú fa alguna cosa i tu pateixes, i en patir creus que l’altre és el responsable del teu patiment, quan en realitat qui s’equivoca en patir per un fet que sols correspon a l´altre, ets tu.

Tu creus fermament que els altres són culpables del dolor que t’has provocat sols tu solet pel teu error.

Estem programats per actuar automàticament així, sense adonar-nos del que està passant realment.

Jutges, culpes, condemnes i castigues a un altre i així t’alliberes de creure’t un ignorant .

Perquè realment és ser molt ignorant no entendre que l’error no és de l´altre per equivocar-se (perquè l´error és necessari , desitjable i útil) ni tampoc entendre que l´altre abans que satisfer les teves expectatives les que ha de satisfer són les seves pròpies i està be que sigui així.

I aquesta actitud no et fa aprendre res, més aviat et reforça aquesta ignorància que et farà seguir patint, jutjant i culpant cada vegada que algú des de la seva llibertat s´equivoqui o prengui decisions que no et beneficiïn a tu.

Hem creat societat de carcellers i presoners de tots contra tots.

Una societat lliure seria aquella on un fa allò què vol fer tan bé com sap sense por a equivocar-se, sense por a ser jutjat ,culpat i condemnat cada vegada que fent allò que vol fer tant bé com sap s´equivoca.

Una societat lliure seria aquella on les persones volen aprendre coses noves i en el camí s´equivoquen una vegada i una altra fins que ho aprenen i deixen d´equivocar-se.

En una societat lliure no hi ha culpables ni innocents, ni bons ni dolents, sols persones que fan coses tant de bé com saben satisfen les pròpies expectatives.

I d´aquesta manera de viure paradojicament és on més solidaritat hi ha, perquè ningú és mes generós que el que dóna sense perjudicar-se a ell mateix.

Canviar culpa per responsabilitat és fer-te responsable de la teva vida , és ser tu el responsable del teu patiment i deixar de culpar als altres d´un fet que sols depèn de tu si assumeixes la responsabilitat de la teva vida.

Tots estem aprenent cada dia, i si aprenem cometérem errors perquè per aprendre sols es pot fer cometent errors.

Ningú neix ensenyat i ningú aprèn a la primera.

Qui jutja no entén com funciona realment la vida, viu en un món il·lusori.

"El dolor físic a la vida és inevitable però el patiment emocional és opcional perquè depèn de l'actitud amb la qual tu afrontes el que et passa.."

CULPAR A L´ALTRE DEL DOLOR DEL TEU PROPI ERROR ES VIURE EN EL VICTIMISME

El teu error d´inici és no entendre que ningú a vingut a aquest món a satisfer les teves expectatives sinó les seves pròpies i tampoc entendre que l'única manera d aprendre i de créixer és a través d´equivocar-se i perseverar en l´error fins que un aprèn.

El teu error principal és no entendre que si pateixes perquè algú fa alguna cosa que no et beneficia o que algú fa alguna cosa tant de bé com sap i pot i s´equivoca, qui realment s’equivoca en patir , en jutjar i en condemnar ets tu.

Ens queixem de la nostra parella, però nosaltres som els responsables d'haver-la triat i també som els responsables de seguir amb ella o no.

Ens queixem de la nostra feina però som nosaltres qui hem decidit triar aquest treball i sempre hi ha altres alternatives i oportunitats.

El victimisme ens fa veure que estem atrapats en un lloc on nosaltres lliurement ens hem instal·lat i quan ho patim jutgem i culpem als altres en funció del nostre propi interès egocèntric i no aprenem res i patim molt.

El victimisme és no assumir ni reconèixer la teva part de responsabilitat en el fet succeït.

El victimisme és no reconèixer que tu i els altres sou humans, imperfectes i que ens equivoquem.

El victimisme t´impedeix veure que cada vegada que la vida et fa mal, culparàs als altres d'aquest dolor, perquè no permets el normal funcionament de la vida que és equivocar-te sovint per poder aprendre alguna cosa encara que algú s´enfadi per aquest teu error comés.

El victimisme et fa culpar als altres del teu dolor,quan l´altre satisfà les seves expectatives i no les teves.

El victimisme fa que això mateix que fas als altres, també t’ho facis a tu i et culparàs a tu quian t´equivoquis o cuidis abans de tu i algú s´enfadi amb tu.

Culpar no és ni bo ni dolent (no moralitzem la culpa ni res) però la culpa fa que no evoluciones, fa que no aprenguis, et perds l'aprenentatge i et quedes en la rancunia cap a l´altre o amb el remordiment cap a tu

Una sana autoestima et fa responsable i no culpable, responsable d'aprendre i fas alhora també responsables als altres que facin el seu propi camí des de la pròpia responsabilitat.

Una sana autoestima et permet comprendre que has comès un error i sense culpa aprendre d´ell perquè un dia puguis fer això sense equivocar-te i si el que has fet ha estat mal intencionat en comptes de culpar-te el que faràs serà reparar el dany i aprendre a no repetir aquesta conducta.

"La droga que et fa sentir bé quan ets tu qui t’equivoques és culpar als altres.

El dolor que sents no és degut per un error o per un acte injust d'un altre sinó per una profunda ignorància teva sobre el funcionament real de la vida."

La creença "els altres ens fan patir".

La cultura de la culpa ha instal·lat a la nostra ment una gran creença limitant summament tòxica, que és “els altres ens fan patir”.

La parella, els fills, els “jefes“, els pares són els responsables del meu patiment.

A la vida sovint hi ha desacords, malentesos i pateixes perquè la realitat no és com tu creus que hauria de ser.

Tens unes creences i una moral incrustades al teu cervell, has estat programat de tal manera, que fa que la realitat tal com és et faci patir i ens culpem els uns als altres sense fer-nos responsables del nostre patiment i així és impossible aprendre de les nostres relacions sinó que condemnem als altres  per ser com són, per atrevir-se a fer coses noves i a equivocar-se, per pensar diferent a tu o simplement per satisfer les seves expectatives i necessitats i no les teves.

Fins que no entenguis que patir per aquests fets aliens a tu i executats des de la llibertat personal d´un altre és sols una responsabilitat teva.

I per protegir-te, per evitar patir, per cureure que tu ets el bo i els altres els dolents , et vas  creant una cuirassa.

Som tan ignorants que no entenem que l´únic responsable del nostre patiment sols som nosaltres mateixos i ningú mes que nosaltres mateixos.

"Després d'un fet traumàtic tendim a protegir-nos, no assumim cap responsabilitat en el fet però en canvi de veure aquest fet com una lliço valuosa, ens posem una cuirassa més gruixuda, més forta, més pesada..."

Cada vegada que creiem que algú ens ha fet mal ens protegim perquè no volem que ens tornin a fer mal, culpem a l’altre i ens protegim de l’exterior. 

Creure que són els altres qui ens fan mal, et fa voler controlar les relacions i et converteixes en una persona molt reactiva.

Quan algú fa alguna cosa que tu creus és el responsable del teu dolor culpes a l’altre d’aquest ensurt que sols t’has provocat tu a tu mateix per creure en unes creences molt poc realistes, il.lusories i falses  i et converteixes en una persona molt dependent del que fan o deixen de fer els altres.

Creure que tu també ets el responsable de fer patir als altres et causa un gran remordiment i sentiment de culpa sols per intentar viure una vida des de la llibertat i l´autenticitat pròpia. 

"els altres em fan patir" vol dir també que "jo faig patir els altres" .

La creença “els altres em fan patir” implica que també creguis que tu fas patir als altres, que tu ets el responsable de la felicitat i del patiment dels altres i aquesta creença és la causa del perquè et sents culpable quan bé per un error teu, o per anteposar les teves necessitats a la dels altres, algú que valores pateix.

Moltes persones voldrien deixar una relació de parella que no els fa feliços però no poden, perquè pensen, pobre, li faré tant de mal si la deixo ,” li faré tant de mal, que no podré suportar veure-la patir ni podré suportar el remordiment” i se senten tan culpables pel patiment que li generaran i clar, per la culpa d’un segueixen junts, la culpa manté unides moltes parelles infelices, agreujant aquesta infelicitat.

Et deixa la teva parella, i clar, tu pateixes i et passes anys patint, i penses que la causa del teu patiment és perquè than deixat, quan la causa real del teu patiment és que t’ha deixat la teva parella de la qual tu estaves aferrat. El problema no és que et deixin, el problema, el que et causa aquest patiment és la teva dependència, el teu aferrament.

La causa real del teu patiment és que creies que ella era la causa de la teva felicitat, fins que un dia t’adones que no és ella la causa del teu patiment sinó que ets tu perquè perquè no tens ni idea de qui ets , no tens ni idea com funciona el món i tens programades a la teva ment una serie de creences que et mantenen esclavitzat al patiment.

La causa real del teu patiment és perquè tens una dependència absoluta i perque has posat unes expectatives excessives en l’altre.

La causa real del teu patiment és perque tens unes exigències excessives i t’adones que no és l´altre la causa del teu patiment, la causa d’aquest dolor, la causa d’aquest patiment, no és l’altre que t’ha deixat, sinó que ets tu.

No has entés que ets un  ignorant i un inconscient per no ser conscient de la teva ignorància.

La causa real d´aquest drama només té a veure amb tu, l’altre és un mirall, un estímul, que t’ha ajuda a adonar-te del gran problema que tens en el teu interior que només tu pots resoldre i que gràcies a aquesta ruptura et pots  adonar de la realitat i que et permetrà emprendre un viatge de millora i d´evolució que et permetrà viure molt millor a partir d’ara.

Res fa patir més que aquesta creença tan tóxica i que et manté en la més absoluta dependència i esclavitut.

EL PATRÓ TÍPIC DEL VICTIMISME

El patró típic del victimisme és aquest:

Algú s´equivoca, algú no compleix les teves expectatives o alguna persona fa alguna cosa que et perjudica i pateixes i en comptes d'assumir com a responsabilitat teva aquesta sensació de patiment ,culpes a un altre del teu dolor, fas responsable a un altre del teu dolor.

I culpes a un altre amb la cruel intenció de manipular-lo, el jutges com a una mala persona amb l´intenció que l´altre en un intent de preservar la seva bondat deixi de fer allò que vol fer per fer allò que tu voldries.

Hem normalitzat la culpa com a manera de relacionar-nos i de manipular-nos en benefici propi els uns amb els altres.

També manipulem als altres de moltes altres maneres, però cap és més eficaç, cruel i covard que la culpa, La culpa s´utilitza sobretot amb persones que saps ets important i valuós per elles, per això la culpa s´utilitza molt en l´àmbit familiar, de parella i l’ amistat..

Culpem als altres per preservar la nostra innocència i bondat, jo sóc bo, jo sóc digne d'amor, jo no he fet res dolent, jo sóc savi, jo faig les coses bé, són els altres els que són dolents, els que han actuat malament, els que han de ser jutjats, culpats, condemnats i castigats.

I curiosament en un intent per preservar la nostra bondat culpem als altres i aquests altres al sentir-se culpables en un intent de preservar la seva, si cauen en la trampa; deixaran de fer allò que voldrien fer per satisfer les teves expectatives malgrat sortir-ne perjudicats.

Ja veieu fins a quin punt la moral domina la nostra vida, el que està bé i el que està malament, el bo i el dolent, i jutgem tot i tots perquè culpar a algú del nostre patiment ens alleuja, però ens esclavitza perquè no aprenen ni entenem res de res alhora esclavitza a l´altre creant patiment arreu.

Les persones que més culpen són les que menys responsabilitat assumeixen en la seva vida, i són les que menys aprenen, són les que menys evolucionen i acaben sent persones conflictives perquè el que pretenen sempre és que la realitat sigui com ells voldrien i en cas contrari utilitzen la culpa per controlar la voluntat dels altres perquè tot s´alinei a la realitat que ells desitgen.

Quan la realitat no em beneficia o em perjudica reacciono impulsivament i pateixo i culpo en un intent de manipular i controlar a l´altre sense analitzar quina responsabilitat tinc jo en el meu estat d´ànim.

La realitat és que qui s´està equivocant ets tu, i que no entens que l'altre ho fa el millor que sap, no entens que l´altre ha de satisfer les seves expectatives abans que les teves, no entens que sols és la teva responsabilitat reaccionar patint o no.

No has entès encara que ets tu qui et fas patir a tu mateix per no entendre com funciona realment la vida.

Quan passa alguna cosa que no s'ajusta a les teves expectatives, als teus interessos, a les teves necessitats, encara que ets tu qui et fas patir a tu mateix, per evitar acceptar aquesta veritat crua de la teva gran ignorància, feblesa i actitud victimista, culpes a un altre d'aquest dolor que sols ha estat degut a un error teu de no voler aprendre a viure des d'una consciència més elevada.

I en canvi d´aprendre, i fer-te responsable del teu patiment ets un victimista, un esclau, una persona que depèn del que fan o no fan els altres per patir o no patir i a través de la culpa intentes manipular cruelment la llibertat i evolució aliena.

res es mes cruel i covard que UNA ACTITUD VICTIMISTA, ÉS LA RESPONSABLE DE QUÈ JUTGIS I CULPIS a fi de controlar a l´altre.

Millor amb un exemple.

Imagina que tens un bon amic, es diu Ramon i hem quedat per fer un viatge els dos junts i una setmana abans canvia de parer i anul·la el viatge perquè resulta que té una novia que també vol fer un viatge amb ell i en Ramon veu que no té prou diners per fer els dos viatges i decideix anar-se´n amb la seva xicota perquè tot és molt recent i amb tu ja ha fet altres viatges.

Però tu, com et feia molta il·lusió aquest viatge i com tampoc tens massa amics ni xicotes, de l’amor que sents per en Ramon apareix la decepció i el rancunia.

La decepció com veurem és molt egocèntrica, la decepció apareix quant algú no compleix les teves expectatives, apareix quan encara no has entès que ningú ha vingut a aquest món a complir les teves expectatives, ni tu hauries de voler que les complissin si no surt d’una autentica i lliure decisió de l’altre.

Aquest concepte l´hauries de tenir molt clar i molt interioritzat, ningú ha vingut a aquest món a complir les teves expectatives, ni els teus pares, ni la teva parella, ni els teus amics, ni els teus fills, ni els teus “jefes“, ningú és ningú.

Els altres han vingut a aquest món a satisfer les seves expectatives com tu has vingut a aquest mon amb la responsabilitat de satisfer les teves, honrar-te a tu i tractar-te bé a tu.

Som molt egocèntrics i creiem que les persones han de fer allò que volem, creiem que ho han de fer perquè igual tu penses que tu sí que ho faries per ells o ho has fet per ells, creiem que si estimem han d´estimar-nos, creiem que si ajudem ens han d’ajudar.

I no hem entès que no hauríem de fer res per exigir una contrapartida,  donar esperant un retorn com aquell que espera el retorn d´un deute, diu molt poc de la teva generositat.

Qui dona esperant una contrapartida, dona per controlar als altres i no  pel simple goig de fer-ho, i és per aixó ,que quan no fan el que tu voldries que fessin patim i culpem.

És de molt hipocrita relacionar-se així amb le persones que dius estimar i valorar.

No hem entès que ningú és perfecte, i que poden incomplir promeses o poden no retornar-te un possible favor que tu hagis fet previament perquè  les bones relacions no funcionen així.

Quan et deceps perquè algú no està complint les teves expectatives diu molt més de qui se sent decebut que de què decep, ningú és perfecte, ningú està obligat a complir les expectatives de l’altre i menys a complir promeses que el perjudiquin o li produeixin malestar.

Quins són els passos del victimista?

Primer pas: Decepció, no fas el que jo esperava que fessis. No em tornes el deute que tenies amb mi quan jo vaig fer això o allò per tu i que per cert tu no em vas demanar.

Segon pas: Judici: ets un egoista, ets una mala persona, ets un ingrat, ets un mal amic i en pensar-ho i dir-ho qui primer pateix ets tu. I ja no compta tot el bo que hagis pogut fer per aquell a qui has decebut, igual li has fet mil favors però només compta aquesta decepció.

Tercer pas: Condemna: Tot el que veus d´en Ramon és que és un egoista i sempre serà un egoista i així ho penses i així ho propagues als 4 vents. 

Quart pas: Càstig: Distanciament, t’allunyes d´en Ramon, però com no has après res,sempre apareixeran altres persones que et decebran igual que en Ramon.

Fixat lo descentrat que és aquesta creença: En Ramon és un egoista perquè pensa més en ell  que en mi.

Com ens deixa això?, és el súmmum de l’egocentrisme.

No ens adonem de l’egocèntrics que som els éssers humans i hem creat unes relacions a imatge i semblança d´aquest egocentrisme. 

Som carcellers i presoners uns dels altres, perquè tot aquest comportament està dissenyat per fer sentir al Ramon culpable i mala persona perquè deixi de fer allò que voldria, deixar a la seva xicota i anar-s´en amb tu de viatge, en aquest cas i sols en aquest cas en Ramon tornarà a ser el teu millor amic per sempre.

Com et deixa a tu tot això?

Res és mes cruel , covard i rastrer que relacionar-te des de el victimisme.

COM DEIXAR DE JUTJAR I DE CULPAR ALS ALTRES DE SER ELS RESPONSABLES DEL TEU PATIMENT?

Has entès el cruel i covard i tòxic que és ser un victimista i estàs comprenent el gran valor de deixar de ser-ho, és per això que hem de reprogramar la nostra ment, per deixar de patir i canviar aquestes creences tan tòxiques del victimista per creences molt més alliberadores.

Creences alliberadores que hauríem de potenciar:

1-La realitat és neutra. Res és bo ni dolent, tot depèn de com ho interpretis en funció del teu estat emocional previ. Les coses no les veiem com són en realitat si no de com ho interpretem en funció de les teves creences i de la teva visió subjectiva d´aquesta realitat. Per deixar de patir no ha de canviar el de fora, perquè el de fora és neutre, la realitat és neutra, tot depèn del punt de vista de com es miri, però des de la moral la jutgem en funció de com cada un considera que hauria de ser la realitat, i moltes vegades en funció del que ens beneficia o ens perjudica.

2-Tothom ho fa el millor que sap basant-se en el condicionament rebut, en la seva pròpia naturalesa, en la seva pròpia evolució personal i d’acord amb el seu interès personal i és bo que sigui així.

3-No hi ha maldat, el que hi ha són errors, hi ha la ignorància de no saber qui sóc i la inconsciència de no voler saber-lo. La ignorància de no voler saber que ets un ignorant i la inconsciència de no voler aprendre a mirar cap a dins i revisar un sistema de creences que no és la nostra, tenim una mentalitat prefabricada, hauríem de reelaborar i esbrinar qui som en realitat.

4-Tots tenim dret a cometre errors, hem de reivindicar-lo, hem de legitimar el fet de cometre errors, de vegades ens perjudiquen però hem de legitimar el dret a equivocar-nos.

En les relacions som molt intransigents quan algú s’equivoca, quan en una relació passen  coses el primer que fem és jutjar en lloc de comprendre.

Que porta a aquesta persona a fer això?

Que hi ha darrera d’això?

L´error és l’instrument que ens ha donat la vida per poder aprendre i evolucionar.

Si no podem cometre errors com podrem aprendre Si només s’aprèn dels errors!

Hem de desmoralitzar l’error perquè moltes persones no s’atreveixen a fer moltes coses per por d’equivocar-se.

Com podem despertar tot el potencial, tota la creativitat si no podem cometre errors, aprendre d’ells i intentar fer-ho d’una manera diferent fins a encertar?

5-Ningú pot fer-nos mal emocional sense el nostre consentiment.

Mai ningú t’ha fet patir, ni el teu “jefe” ni la teva exparella , ningú.

Si ningú té el poder de fer-me patir i si jo segueixo patint he de reconèixer la veritat dolorosa que sóc un ignorant i que no puc evitar viure sense patir .

No és facil fer-ho diferent, però investiga, aprèn.

Cada vegada que pateixis en una relació la causa no és el que ha fet o ha dit l’altre sinó com tu t’ho has pres com tu ho has interpretat, quins són els pensaments que has posat dins de la teva ment quan has interpretat aquest fet neutre.

Tothom fa les coses el millor que saben, s’equivoquen, busquen el seu interès i és legítim que sigui així.

No són els altres, no és el que passa, és la teva manera d’interpretar-lo la causa del teu patiment.  

6-Compassió no és sentir llàstima, amb” el pobre de mi” del paternalisme, sinó comprendre les motivacions profundes que duen a segons quines persones a comportar-se de formes que escapen a la nostra raó.

Compassió cap a les persones conflictives perquè pateixen molt perquè són molt ignorants i no saben que la causa del seu malestar és l’egocentrisme (la moral) d’esperar que tot s’adapti a les seves necessitats.

Entendre’ls en comptes de jutjar-los.

7-La injustícia no existeix.

Que és just?

Perquè això no hauria de passar?

Perquè em perjudica?

Aprèndre  a confiar en la vida és aprendre a ser feliç, aprendre a acceptar tot el que et passa és aprendre a no patir.

Si interioritzessis el concepte que ” la vida mai et donarà el que vol el teu ego pero si el que li conve a la teva essencia” i ho creus de veritat, entendries que tot el que et passa si aprens de la experiència és el que necessites per tenir una vida molt molt feliç, no tindràs la vida que somiabes pero tindras una vida molt millor.

Si entenguessis aixo, si confiessis en la vida res del que et passés seria causa de cap patiment.

És canviar la paraula  injustícia per correspondència, cadascú viu el que necessita per aprendre, cadascú atrau el que necessita per evolucionar.

És entendre que generem sincronitzats i casualitats generant el nostre propi karma, i quan ens deixem transformar per ells, amb el temps ens sentim agraïts, perquè gràcies al que vas viure i patir, vaig aprendre això que sense haver-ho viscut no en series ara conscient.

 

"Pateixes no pel que ha passat sinó per com tu ho has interpretat, per com tu has decidit viure-ho. "

Elimina la paraula culpa de la teva vida

1-Quan pateixis pregunta't:

Quina és la teva part de responsabilitat?

He triat jo la meva feina i jo puc triar-ne una altra, he triat jo la meva parella i jo trio seguir amb ella o no seguir.

He comès un error i l´assumeixo sense culpar a ningú.

La responsabilitat és l'habilitat de respondre, davant d'un estímul negatiu, pregunta´t , com puc respondre jo?

Si estic en el victimisme, culparé, em sentiré víctima i patiré sense cap més opció.

2-La culpa només existeix en una societat victimista, en una societat responsable la culpa no existeix.

Perdona't a tu mateix del que hagis fet en la vida als teus pares, parelles, amics.

Sent el dolor d'haver-te equivocat, sent el dolor de veure la teva ignorància, això és madurar, sent aquest dolor però perdonat.

Alliberat de la culpa recordant-te que ho fas el millor que has sabut en funció de la teva naturalesa, en funció del teu estat evolutiu i que tens dret a cometre errors, i que a la fi no has fet mal a ningú, has estat només l'ignorant de torn, has estat l'estímul neutre amb el qual l'altre des de la seva ignorància ha patit, s'ha fet mal a ell mateix.

3-Allibera a l'altre pel mal que tu t´has fet a tu mateix, perdona, perdona per alliberar-te de la rancúnia.

Perdonar a l'altre, és entendre que no hi ha maldat, hi ha ignorància , té dret a cometre errors, ho fa el millor que sap i pot.

4-Elimina de la teva vida també la paraula perdó, quan sents que no tens res a perdonar ni res a perdonar-te has entès la condició humana i arribaràs a un nivell superior de consciència.

5- Entendre que la vida t'atreu allò que necessites per aprendre, entendre que cal allunyar-se d'aquells entorns, quan estem empresonats en llocs on no podem brillar.

Quan ens fem responsables del que ens passa i actuem en conseqüència, ens pot permetre avançar.

6-. Quan aprens dels teus errors per no tornar-los a cometre hauràs après i evolucionat i seràs després corresponent amb un altre tipus de circumstàncies i de persones que vibraran en sintonia amb aquest nou nivell evolutiu, aquesta nova maduresa que hauràs après en aquest procés d'aprenentatge.

Eliminar la paraula culpa i incorporar la paraula responsabilitat, l'habilitat de respondre .

Aquesta és la autentica llibertat: La llibertat de l'actitut amb què tu afrontes les circumstàncies.

Enfront d´una realitat neutra, et mires a tu mateix i et preguntes: que és el millor que jo puc fer?, que és el que depèn de mi? que és el canvi que puc jo davant aquesta realitat? "

Davant les adversitats l´acceptació: acceptar que som corresponents d'aquesta situació per aprendre.

No ens ho prenguem aquesta adversitat, aquest atac, aquest fet que ens fa un altre que ens causa patiment com una cosa personal.

És entendre que l’altre no pot fer-me mal.

 És entendre que l’altre té dret a cometre errors i que no el mou la maldat sinó la ignorància.És entendre que l´altre no ha de satisfer les teves expectatives sinó les seves i que no el mou la maldat sinó l´autoestima.

És comprendre com puc actuar, en funció del que fa l´altre i així pots triar la teva resposta.

Com prendre’t les coses que passen, no és fàcil, has d’entrenar, des d’una nova consciència a través de la cultura de la responsabilitat.

Ara ja no reacciono, accepto i no pateixo, perquè aquest atac, aquest fet que no s’ajusta a les teves expectatives deixa de tenir ja poder sobre tu.

No et prenguis els atacs o els fets d´un altre que et perjudiquen o que no t´agraden com una cosa personal, és l’altre l’ignorant o l´esser lliure honrant-se a ell mateix.

És hora d´empoderar-te, no li donis el poder a l’altre que `pugui determinar el teu estat d’ànim, el poder et correspon a tu.

Pren-t’ho de broma, comprèn a l’altre, mira a un ignorant que pateix molt o mirat a tu que cal que t´honris més, que et prioritzis més i deixis d´anteposar les necessitats egoístes de l´altre per les teves pròpies. 

Ara aquest atac que abans et feia patir ja no té poder i ja no et sents agredit, la millor defensa no és un bon atac, la millor defensa és no sentir-se atacat i sols depèn de tu.

Quan no et sents agredit perquè no has patit, ja no hi ha agressor, hi ha compassió, hi ha un ésser humà que pateix que ho fa el millor que sap i que te dret a equivocar-se i a mirar per ell abans que per tu.

Quan tu no reacciones fas de mirall a la consciència de l’altre, si reacciones li dónes a l’ego de l’altre el que vol, una justificació per instal·lar-se en el victimisme i impedim que l´altre faci aquest procés.

Respondre al que t’està passant és la teva responsabilitat, i quan actues així cau la culpa cau el perdó, si tots ho fem el millor que sabem, si l’error és necessari, si ningú et pot fer mal on queda la culpa i el perdó?

En una societat assenyada i evolucionada el perdó no té sentit, la culpa desapareix en la mesura que transcendim a través de la responsabilitat personal.

Gràcies per la teva confiança, espero haver-te ajudat! I si vols seguir llegint continguts, aquí tens un altre post que també et pot ser d'utilitat.

Deixa un comentari