Que bonica et veus així tornant a ser tan tu, tan tranquil·la, tan boja, tan completa, tan viva.

Camines amb seguretat, somrient tot el temps, no et vesteixes com altres, la moda no influeix en els teus gustos, fas servir el que t’identifiqui com a única i així vas enamorant al món.

Que bonica et veus d’ençà que et vas rescatar, la teva mirada va canviar i la pau t’envaeix a cada instant.

Que bonica et veus estimant a la teva manera, sense etiquetes, sense pors, simplement estimant com tu vulguis.

Ja gairebé et sembles a la millor versió de tu, a aquesta que es menjarà al món en el seu afany de seguir sent feliç.

Que bonics els teus ulls i els teus somriures, que boniques les teves cicatrius, que boniques.

Et vas reconstruir d’una manera bonica, els teus trossos en ésser units et van convertir en la més bella de les roses.

Que bonica et veus reprenent les regnes de la teva vida, no qualsevol ressorgeix com tu d’entre les cendres.

Que gran et veus trepitjant totes les teves tristeses i complexos, que imponent t’has tornat des que vas manar al carall a la gent i ales teves pors.

Que gran és una dona quan es recorda de la seva capacitat per menjar-se el món.

Que gran et veus defensant els teus ideals.

Que bonica ets des que et vas veure a l’espill i vas trencar les teves cadenes, des que vas eixugar les teves llàgrimes i vas eliminar les tristeses.

Que bonica et veus dona, aquí per la vida caminant.

Que bonica ets quan voles, lluites i segueixes i segueixes somiant.