Història de la ciutat de Vic

En el fons de la ciutat de Vic, on he passat una part significativa de la meva vida, s’amaga un ric teixit històric que es desplega al llarg de segles d’evolució, influències culturals i transformacions que han deixat una empremta psicològica difícil d’endevinar als seus habitants.

Amb aquest treball, em proposo endinsar-me en els capítols fascinants que configuren la història de Vic, excavant els seus orígens, examinant els esdeveniments que l’han marcat i destacant les figures que han contribuït al seu desenvolupament.

També analitzaré com Vic ha resistit el pas del temps, adaptant-se als canvis de cada època sense perdre la seva essència intrínseca.

Vic és molt més que pedres i edificis antics; és un testimoni tangible de la influència perdurable del temps en cada carrer i racó i com ens ha configurat a cada un de nosaltres.

Si vols saber com ets, conèixer la història de la teva ciutat t’ajudarà a comprendre’t també a tu mateix.

L'origen de la ciutat de Vic es remunta al segle IV aC.

Curiosament, la història de la ciutat de Vic i el seu nom s’inicia a uns quilòmetres d’on ara està situada Vic.

Fa 2500 anys la ciutat de Vic era coneguda com a Ausa, i en realitat no estava ubicada al mateix lloc on és ara, sinó a uns quilòmetres de l’actual Vic, en concret, a l’Esquerda, a les actuals Masies de Roda.

L’Esquerda està ubicada sobre els penya-segats d’un dels meandres que fa el riu Ter abans d’endinsar-se a les Guilleries.

Des d’aquest lloc privilegiat i estratègicament situat es pot observar i controlar tota la plana de Vic i els seus voltants.

És un lloc de fàcil defensar i ideal per a viure i sobreviure en aquells temps convulsos.

En aquella època, Ausa ja havia erigit estructures arquitectòniques de considerable importància.

Sobresurt la construcció d’una muralla que comptava amb tres torres sòlides, emmarcant l’entrada a la població, juntament amb un camí empedrat que la travessava en sentit nord-sud.

A més, es van traçar carrers transversals orientats est-oest, que donaven pas a una sèrie de tallers artesanals.

Al llarg del segle III aC aquest conjunt va experimentar un procés de refortificació significatiu.

No obstant això, al segle II aC, la ciutat va patir un notable deteriorament, afectant de manera important tot el seu entorn.

L’ocupació ibèrica d’Ausa va acabar el segle I aC, quan es va abandonar després d’una nova destrucció per part de l’imperi romà.

Ausa era el poble ibèric de la zona més nombrós i rellevant, però al seu voltant també hi havien altres comunitats ibèriques més reduïdes.

El Casol de Puig castellet, el Pla del Castell o el Turó del Montgròs, a més a Sant Sebastià o el turó de l’Ausoneta eren possibles assentaments ibèrics.

Com era la vida a Ausa?

Ausa era el nom del poblat iber que va ser l’origen de l’actual Vic.

Als habitants d’Ausa els anomenem els ausetans

Els ausetans vivien en una societat predominantment agrícola i ramadera, assentada a l’Esquerda, on és ara terme municipal de les Masies de Roda, lloc que els brindava certa protecció i avantatges decisius.

Vivien en cabanes simples fetes de materials vegetals i van evolucionar a estructures més elaborades construïdes amb tova i pedra.

Ausa era un petit poblat on la seva economia es basava principalment en l’agricultura.

Els ausetans cultivaven cultius com cereals, llegums i vinyes.

A més, també es dedicaven a la cria de bestiar, com ovelles, cabres i porcs.

La metal·lúrgia era una activitat important per a ells, ja que treballaven metalls com el bronze i el ferro per crear eines, armes i objectes decoratius.

Els ausetans s’organitzaven en clans o famílies extenses, i l’estructura social i política variava segons el moment.

Hi havia líders o cacics que exercien autoritat en alguns casos, mentre que en altres les decisions es prenien de manera més col·lectiva.

La religió ocupava un lloc central a la seva vida, rendien culte a una varietat de deïtats i practicaven rituals relacionats amb la naturalesa i l’espiritualitat.

Tot i això, la història va portar la tribu ibèrica dels ausetans a enfrontar-se als poderosos romans, una confrontació que va canviar el rumb d’Ausa per sempre, ja que va ser totalment destruïda per ells.

L’antiga capital d’Ausa va desaparèixer sota la influència dels romans.

Una ciutat renascuda: Auso

Malgrat haver destruït totalment Ausa, els romans, coneixedors de l’estratègica importància de la regió, van triar un turó elevat proper al riu Mèder, també proper als rius Ter i Congost i pocs quilòmetres d’on va ser destruïda Ausa, per crear els fonaments d’una ciutat renascuda: Auso.

Els romans van escollir un lloc elevat en un punt cèntric del qual és la plana de Vic per erigir una nova població a partir de la qual estructurar i organitzar la zona que havien conquerit conscients de la seva importància econòmica i estratègica per assentar-se i anar avançant.

Aquesta nova ciutat no només s’erigia en un centre de recaptació de tributs per als romans, sinó que també va adoptar rols crucials en els aspectes organitzatius, administratius i eclesiàstics a la zona d’influència.

Vic va experimentar un renaixement a les albors del primer segle després de Crist, quan la presència romana va comportar la creació d’un assentament que perduraria al llarg del temps.

En aquest context, l’actual emplaçament de Vic és una fundació romana, i els romans van construir el seu temple romà al punt més alt d’aquest turó en el segle II dC.

Al llarg dels segles, a Auso va anar creixent i minvant alhora, es varen construir barris o subpoblacions que van sorgir i evolucionar amb el pas del temps, com ara: l’Escorial o Ca l’Adam, el Molí d’en Llobet, el Puig d’en Planes, el Cap del Pont del Gurri o la Creu d’en Tossell.

Els romans no sols van construir la nova ciutat Auso sinó que varen construir camins radials que anaven a diferents llocs al voltant de la ciutat, en especial a les necròpolis.

S’han identificat aquestes vies a la zona de la plaça de la Catedral, a Can Colomer Munmany, i al Carrer Santa Maria o Carrer Santa Joaquima Vedruna.

Les vies més importants serien la via de Collsuspina, i la via del Congost que daten del segle III dC.

Vic, ciutat episcopal

A l’època visigòtica i fins al segle VI, Ausò, fou una ciutat episcopal que esdevingué un centre eclesiàstic d’importància.

La construcció de la capella de Santa Eulàlia és d’aquesta època.

Tot i això, aquesta era de tranquil·litat aviat es va veure entelada per l’ombra de la incertesa.

Amb l’arribada dels musulmans a principis del segle VII, la ciutat va patir desoladores conseqüències i la seva esplendor va ser eclipsada per la destrucció total de la ciutat d’Ausò durant el s. XIII.

Es parla de la fugida del bisbe i de la desorganització i de la dispersió de la població.

Així i tot, sí que s’ha de dir que a Osona no es va establir cap població permanent musulmana.

L’any 826 va marcar un punt crític a la història de Vic, amb la revolta d’Aissó desencadenant un cataclisme que va destruir el que havia sobreviscut a l’arribada dels musulmans.

La revolta d’Aissó, que porta el nom d’un dels seus líders prominents, va suposar un punt crucial a la història de Vic l’any 826.

Aquesta revolta va ser un aixecament que es va desencadenar contra els partidaris dels francs i va tenir un impacte devastador a la ciutat.

Les causes darrere aquesta revolta poden haver estat relacionades amb tensions polítiques, rivalitats internes o descontentament cap als partidaris dels francs.

A mesura que la lluita es va intensificar, la ciutat va ser sumida en el caos i la violència, cosa que va resultar en la destrucció d’edificis, infraestructures i possiblement va destruir la vida quotidiana de la població.

L’entrada dels carolingis al segle IX va marcar un punt d’inflexió històric per a Vic i va obrir les portes a una nova era a aquesta zona.

Aquesta etapa va permetre la repoblació de la plana de Vic, revivint l’esperança en una terra que havia experimentat turbulències i destrucció.

Un dels protagonistes centrals en aquesta transformació va ser Guifré el Pilós.

L’any 878, Guifré el Pilós va establir les bases per a una nova etapa a la regió en crear el comtat d’Osona.

La seva visió i lideratge van aplanar el camí per a la reconstrucció de l’antiga Ausò romana, els vestigis dels quals es limitaven als robusts murs del Temple Romà.

Aquests murs van trobar un nou propòsit en integrar-se a l’edificació del castell.

Vicus Ausonae, l'origen real del nom de la ciutat de Vic

D’aquesta manera, va emergir una nova població que va adoptar el nom de Vicus Ausonae, una denominació que reflectia el seu origen com el raval d’Osona.

Amb el temps, aquesta designació es va simplificar i evolucionar en el nom que coneixem avui: Vic.

La revitalització de la ciutat no només va abraçar la seva història romana, sinó que també va restaurar la seu episcopal i va donar lloc a la construcció d’un monument imponent: la Catedral, que es va erigir a la part baixa de la ciutat.

Aquest renaixement va marcar no només el renaixement arquitectònic, sinó també una renovada vitalitat cultural i espiritual a la regió.

A més entorn del Temple Romà, a la zona més alta, i de la Catedral, a la zona més baixa, van estructurar el poder de la ciutat, des d’una doble estructura organitzativa des d’inicis de l’edat mitjana i que durarà fins al segle XIV.

En el context de l’època feudal, es pot notar que durant el segle IX es duu a terme la restauració de la Seu Episcopal de Vic. En aquest període, el bisbe Gotmar decideix emprendre la construcció de tres esglésies essencials per al procés de restabliment. Es dedica un temple a Sant Pere, un altre a Santa Maria i el tercer és consagrat a Sant Miquel.

L’any 1038, un esdeveniment de gran transcendència es va inscriure a la història de Vic: la consagració de la catedral romànica duta a terme pel bisbe Oliba.

El bisbe Oliba impulsa la reconstrucció d’aquests edificis segons els canons establerts pel nou art i el 1038 finalment són consagrats.

Aquest solemne acte va consolidar encara més la importància religiosa i cultural de la ciutat, afirmant la seva posició com a centre de fe i comunitat arrelat en el temps.

Al llarg dels segles diversos elements arquitectònics d’aquesta magnífica catedral romànica han resistit la prova del temps, testimonis tangibles de la grandesa d’aquella era.

La cripta, portadora de les veus dels devots i els ressons del passat, ha desafiat les inclemències temporals.

El campanar, que s’enlaira majestuós cap al cel, emergeix com un altre vestigi tangible d’aquells dies llunyans.

Els edificis que emmarquen el claustre són testimonis muts de les vides dels canonges que es van desplegar entre els seus murs.

La ciutat es trobava sota la jurisdicció civil, i aprofitant l’estructura del temple romà, es va aixecar la fortalesa que va passar a estar sota el control del comte de Barcelona i que, des del principi, va estar associada a la família dels Montcada.

Aquesta dualitat de jurisdiccions va provocar diversos conflictes entre els bisbes i els senyors pel que fa als drets de les seves respectives jurisdiccions.

La muralla que envoltava la ciutat al segle XII posava de manifest la separació de la ciutat en dues àrees jurisdiccionals, fins i tot més enllà de les muralles.

A partir de la segona meitat del segle XII, les ciutats comencen a guanyar importància. En el cas de Vic, es pot observar un creixement gradual de l’activitat econòmica i comercial.

Els mercats, que ja es troben documentats des dels segles X i XI, i en alguns casos fins i tot abans, esdevenen llocs crucials i també serveixen com a escenari de conflictes entre el bisbe i la noblesa.

La noblesa vol aprofitar-se de l’activitat comercial i s’apodera dels ingressos del Mercadal, prenent-los del bisbe. A més a més, cal destacar el mercat de Quintana, ubicat a prop del castell.

Vic a l'edat mitjana

L’època feudal va portar un nou capítol a la història de Vic, on les intricades trames de poder i l’estructura de la societat medieval van imprimir la seva marca indeleble.

La privatització del poder públic, inherent a aquesta època, va exercir un paper essencial en la transformació de Vic en un mosaic d’influències i jurisdiccions.

Aquest canvi en la dinàmica del poder va contribuir a la divisió de Vic en dos segments clarament definits.

D’una banda, una fracció estava inicialment sota la tutela del bisbe, una figura eclesiàstica que ostentava l’autoritat sobre aquesta porció de la ciutat.

No obstant això, el 1316, aquest domini va ser transferit al rei, establint un nou ordre.

D’altra banda, l’altra part de la ciutat era sota la jurisdicció dels senyors del Castell de Montcada.

Aquests senyors, el llinatge dels quals va quedar gravat a les pedres de la fortalesa, mantenien el control sobre el seu sector de Vic.

Aquesta dualitat en la governabilitat va deixar la seva empremta al paisatge urbà durant l’era medieval, influint en la seva progressió i la seva dinàmica social.

A mesura que les generacions avançaven, la ciutat de Vic va prendre forma al voltant de pilars centrals:

La majestuosa Catedral de Vic
El sòlid Castell Montcada
El Mercadal, epicentre de la vida social i econòmica encarnat a la plaça Major.

Una muralla amb terrasses, reconstruïda al segle XIV, va emmarcar la ciutat, delineant els seus confins i preservant la seva identitat en constant evolució.

Cases del carrer de l’Albergueria

Dins de la jurisdicció eclesiàstica de la ciutat es troba un carrer que forma part del conjunt d’estructures urbanístiques que envolten la catedral.

Aquest carrer solia connectar amb el claustre romànic, sent una de les sortides d’aquest, però amb la construcció del claustre gòtic es va tancar el pas mitjançant una gran arcada. El nom del carrer prové de l’edifici de l’Albergueria, que es va construir al segle XI.

Els edificis que configuren aquest carrer tenen planta baixa i dos pisos, i conserven les voltes, murs i obertures originals del segle XI.

La plaça major

La plaça major ocupa un lloc elevat al centre de la Plana de Vic.

Des de temps molt antics, a aquest lloc s’hi havien realitzat intercanvis comercials. Però, amb la consolidació de la ciutat (segles X-XII) i especialment gràcies a la protecció proporcionada per la muralla, l’àrea comença a adquirir característiques urbanes.

Així doncs, al segle X, es comencen a documentar construccions que envolten el mercat. Inicialment, aquestes construccions eren temporals i amb el temps es van transformar en cases artesanals amb porxos, dividides en parcel·les d’aproximadament 4 metres d’amplada i longitud.

En aquell moment, les plantes baixes dels edificis no tenien un ús comercial definit. Durant els dies de mercat, les botigues consistien senzillament en taules col·locades sota els porxos.

La consolidació d’aquestes estructures va ser gradual. Les façanes del costat nord i de l’est van ser les primeres a aparèixer.

Al segle XII, es van construir fins a 30 botigues que eren petites edificacions fixes de maçoneria i fusta al centre de la plaça, envoltades per patis i corralades.

Les parades del mercat tenien una longitud de 16 pams i una amplada de 12.

Els comerciants pagaven un cànon al bisbe per les instal·lacions, mentre que aquells situats al sector oriental de la plaça ho feien al senyor Montcada.

L’any 1175 és la primera vegada que es fa menció de la plaça del Mercadal.

La Catedral

Des del 1080, es van dur a terme reformes a causa de la restauració de la canònica de Vic.

Al llarg del segle XII, es va dur a terme una renovació completa de l’església de Santa Maria de la Rodona.

La diòcesi d’Osona té antecedents documentats ja l’any 516, amb la seva seu prop de l’antic temple romà. Entre els anys 879 i 888, es va construir una nova catedral al lloc on es troba ara.

La segona catedral es va construir el 1003 per ordre del bisbe i abat Oliba, i es va consagrar el 1038. El campanar va ser completat el 1064, al mateix temps que la cripta.

Actualment, podem admirar el claustre gòtic construït el 1318. Prèviament, hi havia un claustre romànic que datava de finals del segle XI o principis del segle XII.

Les Muralles de Pere III

Les primeres referències documentals sobre les muralles de Vic daten del 798, quan Lluís el Piadós va decidir fortificar la ciutat d’Auso per a l’ampliació de la Marca Hispànica.

El primer contorn murallat es va establir al segle XII, al voltant de l’any 1138. Aquesta muralla envoltava el Castell dels Montcada, els voltants de la catedral i la zona del mercadal.

La major part de la informació sobre les muralles prové del segle XIV, quan Pere III va ordenar el reforçament de la fortificació de Vic.

El Portal de Malloles, també conegut com el Portal de Sant Josep, és documentat l’any 1140. Es troba a la sortida del carrer de la Ramada.

El Portal de Queralt és una porta que ja està documentada en època romana. Es tracta del punt d’entrada a la ciutat des de la via romana. Per tant, el recinte emmurallat ha estat documentat de manera successiva a les diferents èpoques. Amb aquest mateix ordre cronològic, també es troba el Portal d’en Teixidor.

El 1368, Pere III el Cerimoniós va ordenar al veguer de la ciutat que condiciones les muralles, ja que aquestes es trobaven en un estat bastant deteriorat. Aquesta decisió va resultar en la demolició de les cases que havien estat construïdes prop de la muralla i la creació d’una nova línia de defensa. Aquesta nova estructura incloïa dues torres a la part exterior del Portal de Malloles, del Pont de Queralt, de Santa Eulàlia i de Manlleu.

L’obra encara estava en curs el 1372 i, fins al 1390, només s’havia completat la construcció del mur de la Riera i les dues torres del Portal del Pont de Queralt.

Els ravals

Amb el creixement ininterromput de la ciutat, van començar a emergir els primers nuclis poblats fora de les muralles, coneguts com a ravals.

Exemples d’això serien el raval del carrer Doctor Junyent, el raval del carrer Sant Francesc, el raval del carrer Sant Pere i Santa Joaquima Vedruna, així com els de Gurb i Manlleu.

Aquestes àrees solien ser habitatges de sectors artesanals i de les classes més desfavorides.

La construcció de la muralla del segle XIV va tenir un impacte significatiu en molts d’aquests ravals, alterant-ne l’estructura i el desenvolupament.

Des de l’establiment efectuat per Guifré el Pelós al segle IX, la morfologia urbana no havia experimentat canvis significatius.

La construcció de la muralla va representar un moment crucial per la ciutat, ja que va possibilitar l’evolució dels tipus d’assentaments urbans. Això va fomentar el creixement de zones que abans no eren d’interès perquè quedaven fora del traçat original. Els barris de Santa Eulàlia i les Clotes van quedar definitivament configurats com a ravals.

Abans de la construcció de la muralla, hi havia cinc nuclis de població: al voltant de la catedral, prop del castell dels Montcada, el del Mercadal, el raval de Santa Eulàlia, a prop de la capella, i el de les Clotes, proper al Mèder, que era un assentament artesanal.

Els habitatges d’aquests nuclis formaven blocs compactes amb carrerons estrets, que també funcionaven com a camins de creixement.

Les cases consistien en una sola planta baixa, amb espais per a tallers i un sol pis per viure, moltes amb horts o patis adjacents.

Aquesta compactació tenia l’objectiu d’augmentar les possibilitats de defensa.

La construcció de la muralla va deixar espais buits que es van omplir amb una trama urbana més ordenada i uniforme.

La muralla estava flanquejada per torres i comptava amb pocs portals que, durant la nit, eren tancats pels portalers encarregats de la vigilància.

Els portals eren els de Queralt, al cap del pont amb el mateix nom; el de Montcada, que connectava amb les Clotes; el portal de Santa Eulàlia; el portal de Manlleu; el portal de Gurb; i el portal de Malloles. Més tard es va afegir el portal d’en Teixidor.

Ràpidament, es van establir nous ravals al voltant de la nova muralla, a prop dels portals de la ciutat, i es va consolidar i desenvolupar la zona del Mercadal.

L’any 1175 es fan les primeres mencions a la construcció de porxos al Mercadal, i es fixa l’alçada necessària perquè una persona a cavall pugui passar.

Vic a la baixa edat mitjana

El 1450 va marcar un gir històric que va introduir un canvi significatiu quan el rei Alfons el Magnànim va adquirir la porció de la ciutat que havia estat sota la influència dels descendents dels Montcada.

Aquesta acció va unificar Vic, posant fi a la dualitat que havia perdurat durant anys.

Aquest esdeveniment va ser un punt d’inflexió a la història de Vic i va consolidar el camí cap a una nova època de desenvolupament i unitat.

Durant el segle XIII, es va establir un quart estament social format per mercaders i artesans. Aquest va ser un segle de creixement econòmic, demogràfic i urbà.

L’economia urbana es va desenvolupar gràcies al comerç i es va reactivar la circulació de moneda.

Així doncs, es pot observar un augment demogràfic de l’1,3% anual a finals del segle XII i durant el segle XIII, fet que va duplicar la població en cent anys. També es va veure un augment en la producció agrícola i la proliferació d’artesans, mercaders i comerciants sense lligams feudals.

A més, cal destacar l’aparició de la burgesia ciutadana que va donar suport a les polítiques d’expansió reial. Aquesta època també va veure com la riquesa es va associar amb el poder econòmic.

La baixa edat mitjana va portar desafiaments que van deixar una marca en la història de Vic.

Durant aquest període, la ciutat va experimentar una crisi que va afectar diferents àmbits de la societat i la política. Les lluites internes entre faccions, com els nyerros i els cadells, van ser un element destacat d’aquesta època.

El conflicte entre nyerros i cadells va ser un episodi important a la història de Catalunya durant la baixa edat mitjana.

Aquestes dues faccions representaven grups polítics i socials amb agendes i aliances diferents, i les seves disputes van estar relacionades amb la recerca de poder i influència a la regió.

Els “nyerros” eren partidaris del rei Pere el Cerimoniós de la Casa de Barcelona, i el seu nom derivava de l’expressió “nyerros” o “anyers”, que feia referència a l’any que Pere va accedir al tron. Aquests partidaris defensaven la legitimitat del rei Pere i estaven al costat de la Corona en la contesa.

D’altra banda, els cadells, el nom dels quals significa “cadells” en català, eren partidaris del rei Ferran d’Antequera, membre de la Casa de Trastàmara.

Aquest conflicte dinàstic, conegut com la Guerra dels Dos Peres, es va desencadenar després de la mort de Pere el Cerimoniós el 1387.

Els cadells van recolzar Ferran en la seva pretensió al tron d’Aragó i Catalunya.

Aquestes dues faccions van enfrontar-se en una sèrie de conflictes armats i polítics arreu de la regió, amb episodis de violència i disputes territorials.

La rivalitat entre nyerros i cadells va ser part d’un panorama més ampli de competència pel poder a la península Ibèrica durant la baixa edat mitjana.

Vic va ser un escenari d’aquestes lluites i conflictes, que van contribuir a la divisió i l’estancament a la regió en aquest període tumultuós.

A més d’aquestes tensions internes, les guerres amb França van afegir una altra capa de dificultats a la ciutat.

Aquests conflictes externs van tenir conseqüències negatives per a l’economia, la infraestructura i l’estabilitat de Vic, generant un clima d’incertesa que va frenar el creixement i el desenvolupament.

Vic i la guerra de Successió el 1714

La història de Vic va experimentar un punt d’inflexió amb la guerra de Successió el 1714.

La ciutat, alineada amb l’arxiduc d’Àustria des de l’inici del conflicte, va patir les conseqüències d’aquesta elecció.

La derrota dels partidaris de l’arxiduc en aquesta guerra va impactar directament a Vic, deixant exposada la seva posició pel suport.

Aquest revés va marcar un moment crític per a la ciutat, que va haver d’enfrontar nous desafiaments en la redefinició de la relació amb les forces governants i en la recerca de recuperació i estabilitat en un context alterat.

Al llarg del segle XVIII, Vic va experimentar un ressorgiment econòmic que va contribuir al creixement i desenvolupament en diverses dimensions.

Un aspecte particularment destacat va ser la florida de tallers artesanals de rellevància.

Aquests tallers van tenir un paper fonamental en la reconfiguració del panorama cultural i artístic de Vic.

El carrer Doctor Junyent, el del carrer Sant Francesc i el del carrer Sant Pere i el de Santa Joaquima Vedruna, també el de Gurb i el de Manlleu són carrers que es van crear ja fora de muralla.

Aquestes zones generalment estarien habitades per sectors artesanals i industrials i pels sectors més pobres.

El renaixement econòmic va obrir noves portes per als artesans locals i va atreure hàbils artesans provinents d’altres regions.

Amb recursos financers i materials a disposició, van sorgir tallers especialitzats en diversos oficis, com ara l’escultura, l’arquitectura, la ceràmica i l’orfebreria.

Aquests tallers es van convertir en centres de creativitat i mestratge, on els artistes en van perfeccionar les habilitats i van donar vida a obres d’alta qualitat.

Escultures, retaules, objectes d’art sacre i altres creacions artesanals van començar a emergir, portant la marca distintiva de la destresa i la visió artística dels artesans.

La influència d’aquests tallers va transcendir l’esfera artística i també va deixar la seva empremta a l’arquitectura de la ciutat.

Edificis civils i religiosos van començar a prendre forma sota la direcció d’aquests mestres artesans, deixant una empremta duradora a l’aparença urbana de Vic.

Aquest període no només va revitalitzar l’economia, sinó que també va enriquir la identitat artística i cultural de la ciutat.

Vic al segle XIX

El segle XIX va marcar un període d’agitació a la història de Vic, caracteritzat per una sèrie de desafiaments i canvis significatius que van transformar la ciutat.

L’ombra de la guerra i l’agitació política va deixar una marca profunda a la ciutat, afectant tant la seva economia com el seu teixit social.

La Guerra del Francès, també coneguda com la Guerra del Francès, va tenir un impacte devastador en la societat vigatana. L’ocupació i els conflictes militars van afectar directament la vida quotidiana de la població i l’economia de la ciutat.

Les Guerres Carlistes van afegir més conflictes i turbulències a aquest panorama.

La crisi econòmica es va agreujar amb la reubicació d’indústries a la conca del riu Ter, cosa que va afectar l’activitat econòmica de Vic i la seva posició a la regió.

Tot i això, Vic va demostrar la seva resiliència una vegada més.

Diversos factors van contribuir a recuperar-los.

La construcció va emergir com un motor clau en la transformació de la ciutat.

Nous edificis, infraestructures i projectes de desenvolupament van sorgir, deixant una marca i preparant Vic per a un nou capítol.

La connexió ferroviària amb Barcelona el 1875 també va marcar una fita crucial, accelerant el flux de béns i persones, estimulant el comerç i fomentant el creixement econòmic.

Al llarg d’aquest període de baixos, Vic va demostrar la seva capacitat d’adaptació i de resiliència.

El segle XIX no només va portar dificultats a Vic, sinó que també va presenciar un ressorgiment cultural que va deixar una impressió duradora a la ciutat.

Un èxit significatiu va ser la creació del Seminari, una institució que va revitalitzar la tradició de l’antiga escola catedralícia medieval i es va basar en els fonaments de la Universitat Literària de Vic del segle XVII.

El Seminari es va convertir en un centre d’aprenentatge i estudi, atraient destacats estudiants com Jaume Balmes, Antoni Maria Claret i Jacint Verdaguer, figures que tindrien un impacte perdurable a la història de la ciutat i més enllà.

Associacions culturals com el Cercle Literari i l’Esbart de Vic van promoure la creativitat, el diàleg i l’intercanvi d’idees, i van formar una comunitat intel·lectual i artística que va transformar l’escena cultural de Vic i Catalunya en conjunt.

El llegat d’aquestes figures i associacions va ser profund, situant Vic en un lloc prominent al renaixement literari i polític de Catalunya.

Les seves obres i la seva influència van contribuir a donar forma a la identitat cultural i al debat polític en un moment crucial de la història regional.

Vic al segle XX

Tot i que la Guerra Civil i la postguerra a la primera meitat del segle XX van crear un parèntesi en el desenvolupament de la ciutat, Vic gradualment va recuperar el seu paper tradicional i va tornar a ser important en el context de Catalunya.

L’habilitat de Vic per adaptar-se, renovar-se i recuperar la seva influència al llarg dels segles testifica el seu resilient esperit comunitari i el seu compromís amb la seva rica herència històrica i cultural.

Bibliografia

PLADELASALA FERRER, Paulina. Vic als segles XII i XIII: Creixement urbà, activitats econòmiques i espais religiosos, NIUB: 16476051

ABADAL, Ramon d’. Els Primers comtes catalans. Barcelona: Vicens- Vives, 1980.

AJUNTAMENT DE VIC. Catàleg de béns protegits del terme municipal de Vic. Pla
d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM). Vic, 2010, volum 3, p. 727- 1080.

ALBAREDA, Joaquim; FIGUEROLA, Josep; MOLIST, Miquel; OLLICH, Imma. Història
d’Osona. Barcelona: Editorial EUMO, 1984.

ANGLADA, M. Sant Jaume dels Malalts. A Catalunya Romànica. Barcelona: Osona II,
1986, vol. III, p. 796-797.

BALTIÉRREZ MORAS, Antoni. Guia de camp Transcatalònia 2012: Comarca d’Osona
(Plana de Vic i rodalies). Barcelona: Institució Catalana d’Estudis Agraris i Delegació
Catalana de la Sociedad Española de la Ciencia del Suelo, 2012.

BOUSO, Mònica; CASAS, Joan; GÓMEZ Anna. Intervenció arqueològica al carrer de les
Adoberies, núm. 2-4 de Vic (Osona). III Jornades d’Arqueologia de la Catalunya Central,
2014, p.209-2014.

CABALLÉ, Antoni. Memòria sobre l’excavació d’urgència a la Plaça de la Pietat de Vic.
Generalitat de Catalunya, 1985.

CARRERAS, Candi. Notes dotze centistes d’Ausona. Barcelona: Butlletí de la Reial
Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, 1911, vol.5, p.366-371.

COLÓN, Germà. Vocabulari de la llengua catalana medieval de Lluís Faraudo de Saint-
Germain. Institut d’Estudis Catalans: https://www.iec.cat/faraudo/ (Consulta: 14 de
maig del 2018).

DÍAZ-CARVAJAL, Antònia. Rambla del Carme, núm. 8 (Vic, Osona).
III Jornades
d’Arqueologia de la Catalunya Central, 2014, p.293-294.

DÍAZ-CARVAJAL, Antònia; CODINA, Dolors. Intervenció arqueològica a la plaça de la
Pietat, 2 (Vic, Osona). II Jornades d’Arqueologia de la Catalunya Central, 2012.